Dimecres, 23 de juliol de 2008

Argumentari d'Esquerra contra la proposta de directiva europea de retorn d'immigrants

En referència a la proposta de directiva europea, relativa a procediments i normes comunes als Estats membres per al retorn de nacionals de tercers països que es trobin il·legalment al seu territori, expressem el següent:

La iniciativa, i el text legal que la positivitza, es fonamenten en dos principis que ja de base entenen de forma errònia el fet migratori: la defensa dels interessos estatals i la primacia del fet econòmic per sobre del personal o humanitari. Aquests dos principis distorsionen la manera d’entendre el fet migratori, tot negativitzant-lo en el seu conjunt. Per tant, cal fer una valoració negativa d’aquest enduriment general de la normativa que respon a un enfocament equivocat de la qüestió. Europa encara pensa amb la idea del retorn i aquest és un vell error que hauríem de superar, perquè molts pocs d’aquests processos migratoris són reversibles.

La falta de comprensió de les dinàmiques profundes del fet migratori és la que genera la “necessitat” d’actuar contra les conseqüències i no les causes d’aquesta realitat.. La Directiva culpa a la immigració irregular de la seva situació i enfoca la qüestió des d’una perspectiva de control de fronteres i d’expulsions. L’economia submergida, juntament amb les irregularitats del mercat de treball són les principals causes de la immigració irregular. És per aquest motiu, que caldria focalitzar els esforços en la lluita contra aquests dos aspectes, els quals propicien l’autèntic efecte crida per a moltes persones en els seus països d’origen. Per tots aquests motius, cal doncs apostar per una política que lluiti contra la immigració clandestina en col·laboració amb els països d’origen de les persones immigrades.

Un dels arguments que s’utilitzen per justificar i legitimitzar la proposta de Directiva, és l’afirmació de que el text suposa un avenç per als immigrants donada la seva naturalesa més favorable que la legislació d’alguns països membres. Si bé és cert que la Directiva representaria millorar les condicions de legislació en matèria d’immigració de certs països, -Grècia, per exemple, no fixa una durada màxima per al període d’internament- també ho és que en d’altres casos, la DR fixa condicions que representarien endurir les condicions del retorn forçós de la legislació estatal.

La DR ha suscitat crítiques en algunes qüestions que poden arribar a desafiar els drets humans de les persones afectes. A continuació s’anomenen alguns exemples:

a) Una de les coses que més criden l’atenció de la proposta de directiva és la possibilitat per als Estats d’expulsar a un nacional d’un tercer país que estigui tramitant el procés de sol·licitud o de renovació d’un permís de residencia. Sent això així, queda palesa la intenció de la directiva d’expulsar als immigrants sota qualsevol pretext, ignorant inclús una eventual resolució favorable de la legislació estatal, i rebaixant la qualitat de la seguretat jurídica per als immigrants al nivell de les bones intencions.

b) Un altre punt ressenyable és la confusió entre el concepte de retorn voluntari que promou la Generalitat de Catalunya. La Generalitat, un cop haver consumit el temps per al retorn voluntari, no obliga als ciutadans a marxar. Amb la idea de “retorn voluntari” que defensa la Directiva de Retorn, la persona immigrada proposa l’establiment d’un termini de sortida voluntària, el qual pot ser concedit tan sols a aquells que específicament el sol·licitin. En aquest cas no hi hauria res a dir, si no fos pel fet de que la majoria d’immigrants desconeixen -i ho seguiran fent- les possibilitats legals al seu abast. El retorn voluntari de la Directiva significa que els Estats, quan acorden el retorn forçós, han de donar al ciutadà un termini de 7 a 30 dies, perquè pugui marxar voluntàriament. Passat el termini “voluntari” sense marxar, els Estats duran a terme operacions físiques directes per fer fora la persona. Considerem que el termini de retorn voluntari de la DR seria insuficient i caldria allargar-lo ( + de 30 dies).

c) Un dels punts més clarament controvertits de la DR és el fet de l’internament. Com a internament entenem el fet de que els Estats podràn internar (prèvia decisió de l’autoritat judicial o administrativa) als immigrants objectes d’un procediment de retorn quan hi hagi risc de fuga o quan l’immigrant dificulti o eviti el procés. Aquest internament es produirà en centres especials sempre que aquests estiguin disponibles, en cas contrari, es farà en presons convencionals. Per tant, la DR permet dur a terme l’internament en centres penitenciaris. Una mesura de les més polèmiques és el “temps” que ha de durar l’internament cautelar previ a l’expulsió real. Sis mesos, prorrogables fins a divuit si falta la cooperació de tercers països. Aquesta decisió equipara a una condemna de privació de llibertat equivalent, per exemple, a la d’un delicte de lesions. No existeix justificació per a l’adopció de mesures d’una lesivitat tal per als drets individuals fonamentals que no es basi en la prèvia comissió d’un delicte, i la immigració il·legal no deixa de ser més que una infracció administrativa. A Espanya el límit és, avui, de 40 dies, tot i que s’està parlant d’allargar-ho a 60 dies.

d) Un altre aspecte controvertit té a veure amb els menors. La Directiva permet integrar els menors. Els nens podran ser tractats com a immigrants -especials, certament- però com a immigrants il·legals al cap i a la fi. Si bé és cert que és necessari resoldre la situació dels menors no acompanyats als països de la UE, també és cert que les suposades garanties de retorn no son tals, ja que tant la família, com un eventual tutor o els serveis del país d’origen normalment no suposen una millora per al menor, si no el retorn a una situació de la qual ja ha pretès allunyar-se en una ocasió (cosa que probablement es repeteixi). La possibilitat d’integrar aquests menors als serveis assistencials dels Estats membres ni tan sols es contempla. La legislació espanyola també preveu aquesta possibilitat.

e) Pel que fa a la prohibició d’entrada (de fins a cinc anys) que acompanya a les “decisions de retorn”, aquesta es pot dictar per a tots els nacionals de tercers països, encara que aquests acreditin l’ús efectiu del termini de sortida voluntària. Per altra banda, la prohibició no resol pas el que pretén, ja que els residents sense autorització ja es trobaven il·legalment als Estats de la UE, significant així la poca efectivitat dels impediments legals per a accedir al territori estatal. Així doncs, aquesta nova barrera addicional no fa altre cosa que incrementar el poder de les màfies, que es ratifiquen com a única via d’accés als Estats de la Unió. A Espanya el límit és de 3 a 10 anys.

Així doncs, la proposta de Directiva relativa a procediments i normes comunes als Estats membres per al retorn de nacionals de tercers països que es trobin il·legalment al seu territori, representa, en el seu conjunt, una reducció i un perill potencial per al nivell de protecció actual dels Drets Humans dels Immigrants en situació irregular. Ja que confereix als Estats membres de la Unió Europea la coartada per endurir legalment determinades condicions d’aquesta política pública. No és una Directiva que fomenti la positivització del fet migratori, ens el contrari, criminalitza a les persones que pel simple fet d’emigrar a un altre país són tractades com a delinqüents.