spotify instagram youtube Twitter Facebook
Dimecres, 14 de maig de 2014

Divisa

"A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida.
I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel."
Maria Mercè Marçal


“I amb el somriure, la revolta!”. Aquesta frase recull la imatge perfecta que reflecteixen la majoria dels rostres de les dones valentes, compromeses i lluitadores que admiro i que han fet història en el moviment feminista per a la conquesta d’un dret universal: el dret al sufragi, és a dir el dret a votar en unes eleccions. Aquest fet que ara ens sembla tan senzill i normal no ha estat gens fàcil per a les nostres avantpassades.

En el marc europeu, les capdavanteres van ser les dones britàniques, que a finals del segle XIX, a partir de la lluita de l’activista Emmeline Pankhurst, fundadora de la Women Social and Political Union (1903), amb el suport de totes les seves seguidores radicalment defensores del dret de vot de les dones, anomenades les suffragettes, va aconseguir el dret a vot restringit el 1917. El col·lectiu de dones va continuar reivindicant el dret de ple fins que ho van aconseguir el 1928. Junt amb aquest fet, al continent americà, el sufragisme femení va anar de bracet amb el moviment per a l’abolició de l’esclavatge. També cap a la dècada final del segle XIX, es va crear l’Associació Nacional Americana del Sufragi Femení (NAWSA). La victòria de les dones es va donar el 1919, quan es va aprovar definitivament l’esmena constitucional número 19, que va fer extensiu el vot femení a tots els estats de la Unió. A partir d’aquests fets el moviment femení va triomfar també a nombrosos països d’Europa: a Finlàndia, el 1907; a Suècia, el 1918, i els anys següents a Alemanya, a Itàlia, a Àustria, a Hongria, a Polònia i a altres llocs. Les dones franceses no van aconseguir votar fins al 1946, després de la guerra, i a l’Estat espanyol, les dones van poder votar per primera vegada a les eleccions del 1933.

Anecdòticament, des de l’òptica política actual és sorprenent la disputa que hi va haver entre les dues úniques diputades del primer Parlament republicà, en què Clara Campoamor, del Partido Radical, defensava el sufragi femení, i Victòria Kent, d’Izquierda Republicana, hi estava en contra, perquè argumentava que la influència clerical en l’electoral femení era considerable i podria beneficiar clarament la dreta.

Temps de lluita, temps en què encara tenen sentit les reivindicacions de les dones que volem decidir, que participem activament, que cuidem, que eduquem, que treballem, que defensem els drets humans, que fem costat a la cultura i creiem en la democràcia radical, que participem en aquesta candidatura perquè volem recuperar els valors fundacionals de la Unió Europea basats en la pau, en la diversitat i en la cooperació entre els estats, en què en volem un més: Catalunya. Estem començant un #noupaís. Ara, a Europa! Amb el llegat de les dones valentes i inconformistes que van obrir camins; de la mà de les dones que seguim la seva traça i que avui vetllem perquè ningú abarateixi els nostres somnis en aquesta Europa que volem amb tots els drets i, que com a candidates a la llista, assumim sense escletxes el compromís i el deure de fer-la més pròspera i més justa per a les persones.


Queti Vinyals
@QVF

Candidata a les eleccions del Parlament europeu
Alcaldable d’ERC a Vilanova i la Geltrú

Queti Vinyals
Queti Vinyals

© 2017 Esquerra_Avís legal i cookies_Sobre el web