spotify instagram youtube Twitter Facebook
Divendres, 6 de juny de 2014

El miracle dels pans i els peixos

En el dogma econòmic neoliberal en el què vivim lligats s’hi afirma que primer s’ha de créixer per després poder repartir. Primer caldria crear riquesa i després, si va bé, potser, repartir-la. I així, com en “tot esperant Godot” de Bertolt Brecht, vivim esperant que l’any que bé, o potser l’altre o l’altre, ens arribi la tant anunciada remuntada econòmica com un manà diví neoliberal. Tu redueixes el dèficit públic sobre el PIB d'un país i es veu que es provoca el creixement econòmic, talment un miracle semblant al dels pans i els peixos, on n'hi ha per tothom i sorgeixen de no se sap on. Això de primer créixer i després repartir és un relat absolutament instal·lat entre nosaltres i difícil de desprendre'ns. I atenció, cal dir-ho amb força: és una premissa falsa. Cal invertir-la. Si primer no es reparteix mai no hi haurà creixement. Intento explicar-me.

La teoria econòmica més clàssica, tota keynesiana ella, afirma que el motor del creixement econòmic és sempre la “demanda agregada”. I aquesta és la dinàmica generada per la suma del consum privat més la inversió i despesa pública. El cercle negatiu de l’austeritat i allò que l’eufemisme “neocon” en diu la consolidació fiscal i les reformes necessàries, ataca directament la demanda agregada, -baixada de despesa pública, de salaris, més atur...- impossibilitant el creixement econòmic i fent-nos caure en la permanent recessió.

Li vaig sentir a dir a un sindicalista llatinoamericà: “Si agafes un milió d’euros i el dones als que no en tenen aquests diners aniran directe al consum, generant activitat econòmica, creant més o menys ocupació, depenent de la velocitat de circulació dels diners . Si aquest milió d’euros el dones a un que ja en té molts, no tens cap garantia de que s’adreci a generar productes i serveis, i sí moltes possibilitats que acabi en activitats especulatives, sinó en un paradís fiscal”.

A voltes em pessigo per intentar entendre el lligam misteriós entre el percentatge del dèficit públic sobre el PIB i el creixement econòmic que defensen els taumaturgs de l’austeritat, tot plegat em sembla una mica extraterrestre, molt esotèric. No li veig massa el lligam. Sols n’hi hauria un de possible i que passa per la rebaixa de la fiscalitat. I això, permeteu-me dir-ho és un impossible! Si retallo despesa pública, sous, pensions... genero recessió, menys activitat econòmica que alhora em provoca menys ingressos fiscals, sigui tant per l’IVA, com per la renda o l’activitat econòmica. El PIB, a més, es redueix de forma alarmant, el percentatge del dèficit sobre aquest PIB creix automàticament. Aleshores si no puc tocar el impostos per mantenir els ingressos, encara he de retallar més despesa pública, castigant el consum i la demanda agregada, menys activitat econòmica, menys ingressos públics... en un permanent espiral negatiu. 

I quan el discurs neoliberal se’ns torna més grotesc és si en aquest esquema que hem explicat hi afegim la crisi del deute públic i la ditxosa prima de risc, els atacs especulatius sobre aquests dels anomenats “mercats” i la manca de crèdit financer a les empreses. Més, quan el capital financer, la suposada riquesa, a partir del 1972 i la desaparició del patró or, ja sols són anotacions bancàries i en l'era de la globalització un intangible digital,de caràcter bàsicament especulatiu, amb molt poca relació directa amb l'economia real, la que produeix bens i serveis i reparteix la riquesa a través de salaris i el paper dels sindicats per fer-la justa.

De fet, hi ha dues grans vies de repartiment i redistribució de la riquesa, una fiscalitat progressiva per una banda, i la negociació i els convenis col·lectius per l'altre. I ara mateix, com és conegut, totes dues són fortament atacades.

Fa anys, vaig descobrir una interpretació que feia l'Alfonso Comin, en l'època de Cristians pel Socialisme del miracle bíblic dels pans i els peixos: sabeu quin va ser el miracle? Que ho van repartir tant bé, que va arribar per tothom. Més clar impossible. Per créixer primer cal repartir.


Francesc Poch
President d ela comissió sectorial de Fòrum Sindical

Cesc Poch
Cesc Poch

© 2017 Esquerra_Avís legal i cookies_Sobre el web