spotify instagram youtube Twitter Facebook
Dimecres, 1 de juliol de 2015

Es parla malament?

Hi ha la sensació generalitzada que el català no es parla bé. Es diu molt. Tothom ha sentit advertiments de personalitats del món acadèmic lamentant la degradació de la llengua o gurús de la genuïtat anunciant la progressiva substitució lingüística observant patis d’escola. No entraré a contradir-ho; segur que tenen raó. Però més enllà del treball científic de filòlegs i lingüistes, hi ha una creença popular, molt estesa en parlants de català, que allò que es parla habitualment és una versió incorrecta del que hauria de ser la llengua veritable. Molts catalanoparlants expressen amb certa vergonya que “parlen malament”. I fins i tot amics o coneguts que amb bona fe volen ajudar a revertir-ho, es veuen constrets a fer-nos evident que hem comès alguna incorrecció: “no diguis caldo, es diu brou!”, et diuen amb posat de reny matern.

És evident que la llengua catalana, sobretot en zones urbanes, està minada d’innombrables interferències del castellà, lèxiques i gramaticals (aquestes últimes són les que fan patir més), la majoria de les quals succeeixen en total inconsciència del parlant i són provocades per ignorància o manca de competències. També sembla clar que l’escolarització ha possibilitat que una gran quantitat de persones que no utilitzen el català habitualment a casa, assoleixin uns nivells satisfactoris en llengua estàndard, però que en canvi quan necessiten utilitzar registres informals o vulgars es quedin sense repertori i instantàniament canviïn de llengua, fins i tot dins d’una mateixa frase.

Però també és cert que hi ha una gran quantitat de persones que parlen català habitualment, que ho fan des que van començar a parlar, igual que els seus pares i avis, i que estan convençuts que parlen malament. I això ja són figues d’un altre paner. D’entrada, hi ha una gran confusió popular entre els conceptes “normatiu / no normatiu” i “correcte/incorrecte”. Probablement s’ha explicat poc que els registres informals es caracteritzen i es classifiquen, precisament, per la distància que mantenen respecte la normativa. I que és en els registres informals que la gent s’estima, es relaxa, es diverteix, s’enfada i s’insulta.

Però a part d’això, és probable que el món acadèmic tingui pendent una reflexió profunda sobre si és normal que després de 30 anys d’escolarització en català hi hagi encara aspectes de la normativa lingüística que el parlant mitjanament competent és incapaç d’assolir. Una norma excessivament allunyada de la llengua viva crea sentiments de culpabilitat i inseguretat en persones que parlen perfectament. I ajuda injustament a engrandir la idea que la llengua es degrada. Probablement sigui veritat, que es degrada. I cal posar-hi remei. Però potser paral·lelament valdria la pena reforçar la percepció de confort lingüístic a moltes persones que parlen bé i no ho saben. També així ajudaríem a revertir la situació.


Oriol Torras
President de la comissió sectorial de Política Lingüística

Oriol Torras
Oriol Torras

© 2017 Esquerra_Avís legal i cookies_Sobre el web