spotify instagram youtube Twitter Facebook
Divendres, 14 de juny de 2013

Les minories oblidades, una reflexió necessària

Coneixeu alguna persona que sigui familiar directe de persones que viuen a països en guerra i pateixen amb la Llei d'asil de l’estat espanyol? O alguna persona que reculli escombraries pels carrers de les ciutats, que dormi al carrer i als caixers, o que hagi quedat sense dret a la Seguretat Social, o que no sap llegir ni escriure, o que estigui a punt d'esdevenir sense sostre? Heu parlat personalment amb una dona víctima de violència de gènere, sense documentació espanyola i amb el marit empresonat? Coneixeu algú que hagi perdut la feina, o senzillament que per tenir una "formació excessiva" no trobi cap feina? Heu sentit les paraules d’una víctima de l'explotació sexual i que treballi en un club, amb la invisibilitat que això comporta? Teniu contacte amb els col·lectius de persones immigrades amb la seva diversitat cultural a poc a poc homogeneïtzada i estereotipada? Teniu present els milers d’estudiants d'altres països que al arribar a Catalunya per a estudiar, pateixen grans esperes fins aconseguir homologar tots els documents necessaris? Us heu assabentat que hi ha professionals del sexe que volen capitalitzar la seva sexualitat i que són víctimes de violència física, social, i d'altra banda que són criminalitzades per la llei i per la societat? Heu vist alguna vegada una senyora envoltada de 10 policies i posada contra la paret per manifestar-se pels seus drets fonamentals? Teniu en compte els infants que tenen una religió diferent de la dels nostres fills i filles, que en determinats dies de l'any han d'estar absents de l'escola, considerada legalment laica i compromesa amb la llibertat religiosa? Heu escoltat alguna vegada un cas d’un noi ben arrelat a casa nostra, amb títols de formació oficial, participant de les colles castelleres i que va haver de tornar al seu país d’origen per no tenir els documents de l’estat espanyol? O alguna família que no va poder retornar a Catalunya o va haver de pagar una sanció desproporcionada pel fet d’haver-se quedat més temps de vacances al seu país d’origen? Heu xerrat amb els africans que van arribar a l’estat espanyol amb pastera per tal d’aconseguir fer realitat el seu somni de la flamant Europa? Teniu alguna amiga mestressa de casa i que només per això sigui anomenada “la dona del”? Heu denunciat una persona per “contractar” en “negre” un immigrant sense documentació i fer-lo treballar 14 hores cada dia?

L’anterior paràgraf és fruit d’una petita enquesta a corre cuita que vaig realitzar amb persones que viuen a Catalunya, nascudes en diversos països del món. La pregunta era clara i directa: A la teva opinió, quina és (o quines són) la minoria oblidada a casa nostra?

Després de llegir les respostes, qualsevol persona podria arribar a la conclusió de que necessitem urgentment canviar i millorar les polítiques desenvolupades en les últimes dècades i tractar d'alleujar el patiment de les persones que viuen en aïllament social i, que en la majoria dels casos, són estigmatitzades per la comunitat local, ja sigui pels prejudicis socials, ja sigui per la seva pròpia ignorància.

El tractament mediàtic de la qüestió és almenys qüestionable. De tant en tant sorgeixen fets que ens recorden que hi existeix una minoria de persones (o col•lectius minoritaris), que pateixen a diari i que no són objecte preferit d’anàlisi periodística. A mesura que el nostre país segueix ignorant-la, seguirà sent un país esclau de les regles del joc.

Què vol aquesta gent? Que Catalunya tingui cura de la minoria. Que es preocupi per la mala qualitat de l'atenció de salut pública, la cura dels ancians, l'atenció a cada persona famolenca al país i la cura de qualsevol injustícia que pot ser conscient. Que el dret a la vida, a la llibertat i a la seguretat, per exemple, no siguin subordinats als drets a la feina, l'educació, la salut, l'habitatge i la seguretat social, resumidament, l’estat ha de promoure polítiques públiques per la igualtat, amb atenció dels drets fonamentals i la plena aplicació del principi de la dignitat humana. Tenim una oportunitat per a fer-ho, la tenim aquí mateix, a la cantonada; amb la independència podríem intentar crear un país amb més consciència social, amb lleis més progressistes, amb les condicions materials mínimes per a la igualtat d'oportunitats dins d'una societat asimètrica i injusta.


Maria Carvalho Dantas
Secretària de la comissió sectorial de Polítiques per a la immigració

Infomre PISA, l'orígen no és la causa
Infomre PISA, l'orígen no és la causa

© 2017 Esquerra_Avís legal i cookies_Sobre el web