spotify instagram youtube Twitter Facebook
Dilluns, 16 de març de 2015

Ni la integritat ni la integració són criteris per a una residència digne

Aquest article es dirigeix a aquestes persones que justifiquen la xenofòbia i el racisme a base d’estereotips i clixés i inspirant-se de la seva ignorància.

L’argument que s’utilitza el més sovint és :”els moros mai s’integren” i que passa amb els que “s’integren” ? Us explico el meu cas personal per entendre a quin punt estic “integrada” en aquest país sense que això em garantís una residència digne, sinó un malson sense final.

Vaig arribar a Catalunya al 2008. Mora, feminista, laica, lliure pensadora i defensora de drets humans i concretament del meu poble amazic. Ho afirmo per desmitificar el prejudici racial que pretén que no som capaços de pensar diferentment en el mateix grup social. No som clonats, som persones diferents com ho pot ser qualsevol altre grup social.
Un cop aquí pensava que he assolit el meu objectiu d’encaixar en un país de drets humans i llibertats. Quina fou la meva sorpresa al moment de recollir un NIE de familiar d’estudiant informant-me que no tenia dret ni a estudiar ni a treballar. Com a dona era un xoc però es la llei, aquest dogma que no es qüestiona. He fugit d’un país on mana el dogma religiós per caure en un altre? Com alternativa, vaig anar a Paris i vaig fer un màster en estudis africans (especialitat amazic). Un cop em vaig treure el títol, vaig tornar aquí i vaig estudiar català i castellà, em vaig involucrar amb entitats de l’emigració, vaig fer voluntariat amb ONG´s... en fi, totes les activitats que demostren la bona fe que tenia per la meva “integració” (de fet aquest concepte m’és encara més abstracte ara que quan vaig arribar, perquè el seu significat canvia amb cada persona que pregunto).

Després de tres anys d’estada, em tocava canviar d’estatut per aconseguir un permís de residència i de treball. Havia reunit tots els requisits i fins i tot el contracte de treball que és la “peça rara” de la documentació a entregar. A la meva gran sorpresa vaig xocar de front amb la famosa reforma de la llei d’estrangeria de 2011 que va eliminar l’article relacionat al canvi de situació pels familiars d’estudiants. Per cert, no entenia res de la resolució negativa que vaig rebre. Eren uns set o vuit decrets reals que justificaven la resolució “d’abandonar el territori espanyol en els quinze dies que segueixen la dita carta”. Vaig ser víctima d’uns polítics que jugaven amb la llei d’estrangeria com jugar els escacs. Jo vaig ser un dels peons eliminat.

No sé si eren conscients del desastre que van causar en la meva vida? Com s’imaginaven que deixaré els meus fills petits aquí ? Començava a buscar alternatives, preguntant i informant-me, investigant i parlant amb persones en la mateixa situació. En aquest moment em vaig assabentar de l’existència de màfies que aprofitaven de situacions tant desesperades per vendre un contracte de treball (per 2.000 euros) o en el pitjor dels casos entrar en el cercle del proxenetisme, terrorisme o narco-traficants perquè són ells els “amos” d’aquest món ocult que ningú vol veure. La meva primera reacció era de contractar un advocat que em va afirmar que no em preocupés i que en el pitjor dels casos m’ingressarien en un CIE, però que faria tot el seu possible per treure’m d’allà. Era un guió de pel·lícula d’horror.

Sóc una persona íntegra i lluitadora, però no sóc millor que les altres víctimes que van caure en aquesta trampa. És sobretot perquè tenia el privilegi d'estar envoltada de persones anònimes compromeses amb els drets humans que em van ajudar a sortir d’aquest malson. Vaig descobrir la solidaritat ciutadana d’aquest país. En aquest moment pensava en totes aquestes persones expulsades perquè no tenien mitjans per lluitar contra una llei d’estrangeria basada essencialment sobre allò material. De fet, justificar d’un compte bancari amb una quantitat mínima, de declaració de la renda o d’una feina amb contracte, demostra la vulnerabilitat de molts immigrants, homes o dones, immersos en situacions que mai havien imaginat en la seva vida.

Quina desil·lusió d’aquesta Europa amb qui somniava tota la meva joventut a causa d’una vitrina que ens venien a nosaltres dels països frustrats de llibertat. Començava a qüestionar-me perquè havia de deixar el territori espanyol en quinze dies, quin era el meu delicte, quin perill presentava jo, una dona que buscava un refugi per poder viure lliure i gaudir de la vida, per aquest país, que havia fet malament? No trobava les respostes. L’única conclusió a la qual vaig arribar era que ni la integritat ni la integració garanteixen una vida digne. Som i depenem d’un permís de treball que s’extingeix cada vegada que es perd el treball.

Sempre he pensat que aquí les lleis són promulgades per tal de protegir les persones i motivar-les per què visquin dignament la seva ciutadania, però em vaig assabentar que Espanya pateix un racisme institucional que fomenta l’existència de dos móns. De fet, sempre que hi hagi una llei d’estrangeria que discrimina un món mai els dos móns es trobaran.

Kaissa Ould Braham
Filòloga, periodista feminista i militant per la causa amaziga. Veïna d’Olot i forma part de la comissió sectorial de Polítiques d’Immigració d'Esquerra Republicana

Ni la integritat ni la integració són criteris per a una residència digne
Ni la integritat ni la integració són criteris per a una residència digne

© 2017 Esquerra_Avís legal i cookies_Sobre el web