spotify instagram youtube Twitter Facebook
Dilluns, 8 de juny de 2015

Ni salaris alts ni salaris baixos; desigualtats

La crisi ha fet aflorar un debat tant antic com el mateix treball. La qüestió de si hi ha salaris massa alts o no. De si els càrrecs directius o de responsabilitat són massa alts, i en conseqüència, poc explicables en un context de progressiva reducció dels salaris per a la majoria de les persones que treballen. Pèrdua no sempre derivada de la retallada de salaris – no tothom les ha patit –, però si d’una pèrdua progressiva de poder adquisitiu per l’increment dels salaris per sota de l’increment del cost de la vida real, l’anomenada pinça a les classes populars.

És raonable que el màxim executiu d’una multinacional percebi prop de 22 milions d’euros de retribució ? O és raonable que l’equip directiu d’una entitat financera rebi una retribució 43 vegades més alta que la mitjana dels salaris de tots els seus empleats ?

I quedem-nos amb aquest darrer exemple per dir que el debat no és de salaris alts o baixos, sinó més aviat ho és quin nivell de desigualtat som capaços d’assumir, o millor dit, quin nivell de desigualtat volem acceptar. Hauríem de centrar el debat en que les crisis i les tensions econòmiques generen bretxes, que son una externalitat pròpia de les economies modernes i en part, fruit de les regles de mercat. Però també, en què un nivell de desigualtat massa alta no és explicable en si mateixa, i encara més, esdevé una font d’incoherències i dificulta la cohesió social.

Les reformes del mercat de treball alemany va forjar increments en les bretxes salarials, i la desmesurada crisi econòmica que ha patit el sud europeu també. Les desigualtats i diferències s’han accentuat entre els que més cobren i els que menys cobren. I aquest factor s’accentuarà en els propers anys en el si de les empreses entre els afectats per la crisi i els que no ho han estat.

No podem quedar-nos, quan afrontem aquest debat, en els salaris dels qui destinen el seu temps a la política. De predicar només amb l’exemple. Això seria demagògia i poca cosa més. El debat s’ha de traslladar al terreny de les relacions socials que es donen al món del treball i de l’economia en general.

Així, hauríem d’afrontar el debat de si és més eficient des d’un punt de vista de sostenibilitat del nostre país el limitar en el si de les empreses les diferències retributives entre el que més cobra i el que menys cobra, i per descomptat, en el si de les administracions i empreses del perímetre públic. O si per contra, el lliure mercat s’explica per la inexistència de limitacions. O dit d’altra forma, si posem límits als excessos que sovint ens fan posar-nos les mans al cap.

A molts llocs les lleis permeten debatre i decidir-ho (com han debatut a França o es va votar a Suïssa), i per descomptat, té cabuda la reforma legal. Només ens falta que confiem en aquella màxima de que la competitivitat és més àmplia quan s’afronten debats socials que són al carrer i s’hi donen respostes, però alhora, i això ja és opinió, quan es posen límits a les galopants desigualtats com les que ens ha deixat aquesta crisi.


Josep Ginesta
Secretari Nacional d'Emprenedoria, Treball i Funció Pública
Esquerra Republicana

Josep Ginesta
Josep Ginesta

© 2017 Esquerra_Avís legal i cookies_Sobre el web