spotify instagram youtube Twitter Facebook
Dimarts, 28 d'octubre de 2014

Sobre Catalunya, Grècia i l'orgull nacional

Catalunya i Grècia miren el mediterrani des d’angles diferents. Comparteixen moltes coses, com tots els països mediterranis, ens marca el mateix clima que ens proveeix amb els mateixos productes agrícoles i defineix la dieta mediterrània. Oli, blat, raïm… compartim l’herència de les grans civilitzacions, l’egípcia, la grega, la romana, l‘àrab, que van deixar una petjada inesborrable a les nostres llengües, als nostres costums i a la nostra manera de ser, de vegades poc reconegut com a tal, però innegable.

Però apart d’aquesta herència genèrica que compartim tots els mediterranis, els nostres dos països tot i separats per 2.000 km, tenen moltes més coses en comú, però sembla que no ho saben. Ha hagut èpoques d’intercanvi tant a l’antiguitat com a l’edat mitjana i a l’època moderna. Gràcies a estudiosos dedicats a temes poc populars (i aquí al Berguedà en tenim un que ha fet molta feina en aquest sentit, el Sr. Farguell) podem fer memòria d’aquests moments històrics: la ciutat de Roses, colònia de l’illa de Rodos, el port d’Empórion, o del revés, la presència catalana a Mont Athos, Neopàtria, Atenes, Hipati,…

Però encara resta molta més història comuna per ésser rescatada de l’oblit. Qui parla de la Santa Madrona venerada com a patrona de Barcelona i amb presència al Berguedà, que és una santa nascuda a la meva ciutat natal, Tessalònica. Qui recorda la presència de centenars de grecs voluntaris internacionals fent costat a la lluita de la república espanyola contra el cop d’estat feixista dels anys 30, tota aquesta gent que va lluitar i morir defensant uns ideals universals al front d’Aragó, lluny de la seva terra. Saben els atenesos que hi ha un carrer cèntric d’Atenes dedicat a Ramon Berenguer, coneixen a Lluís Llach i Maria del Mar Bonet que van cantar poemes de Kavafis? Què sabem uns i altres de la realitat de les illes d’Ítaca i Icària amb aquest significat tan especial per l’imaginari col·lectiu català…

Què fa que hi hagi coses que sí es coneixen i coses que no? La memòria és un acte de política, i la seva lectura i interpretació o la seva eventual pèrdua no és gens innocent ni innòcua. I els nostres pobles han patit per raons diverses, no sempre per culpa aliena, la privació de la seva memòria històrica. Per acabar units pel desconeixement mutu, la incapacitat de pensar més enllà que els tòpics i la nostra respectiva visió patridocèntrica.

Però ja és temps de canviar, les excuses del passat ja no valen, hem de començar a ser ciutadans mediterranis i europeus conscients del moment històric. En comptes de seguir cadascú mirant el seu melic, hem d’atrevir-nos a pensar diferent. Admetent que tots els països són bonics, valents, envejables…. no sempre però sovint. No és el nostre el millor país del món, sinó el que millor coneixem! Deixem enrere aquesta manera de pensar tan absurda perquè al final és excloent. No hem d’estar orgullosos de ser grecs o catalans o suecs. Perquè l’orgull nacional és una cosa que automàticament significa menysprear l’altre. Com? Qui sóc jo per demanar als catalans de deixar de ser orgullosos? Jo, que sóc grec, d’un estat independent europeu i a l’hora sóc català d’un poble que vol ser independent (i ho serà, entre altres coses perquè molts dels que vivim aquí nascuts fora compartim aquest desig). Doncs siguem contents de ser catalans, enamorats del nostre país, però compte amb l’orgull de ser catalans: només hem de ser orgullosos del que hem assolit nosaltres mateixos: cultura, habilitats, coneixements,….. No d’una cosa que ha sigut un accident genètic: de ser alts, haver nascut rossos o catalans.

Per què ho dic? Perquè el meu país d’origen esta patint una crisi que va fer florir un problema molt greu lligat amb el sentiment nacional: un partit ultra nacionalista, xenòfob, racista, que juga amb l’orgull ferit d’un poble que ho passa malament. Culpabilitza els de fora i això ho pot fer perquè hi ha una base que li permet enganyar a la gent. Perquè la història de Grècia tal com l’aprenem a l’escola obvia els moments negatius, dolents, desagradables. Explica només el què convé al nostre orgull nacional! I aquí és on vull anar parar: en el procés de construir el nou país hem de prescindir de mites nacionals, lectures subjectives de la història i invents arbitraris. “Hem de considerar nacional el que és verídic” com diu el poeta grec del segle XIX Dionísios Solomós, i no el que ens resulta útil! Hem de dir la veritat sobre la nostra història, celebrar la diversitat com a base de la nostra cultura, diferenciar-nos dels estats nacions clàssics admetent els errors i crims comesos en nom de la pàtria. Només així podrem construir un país nou capaç d’aprendre de la seva historia, un país que no té por dels miralls, un país amb futur!


Yorgos Konstantinou,
Educador, cofundador del col·lectiu “ IRÈNIA jocs de pau”, www.irenia.net

Yorgos Konstantinou
Yorgos Konstantinou

© 2017 Esquerra_Avís legal i cookies_Sobre el web