Albert Royo

Des de la recuperació de les seves institucions, Catalunya ha volgut projectar-se a Europa i al món tal com és, directament i sense intermediaris. Aquesta ha estat la línia seguida pels Presidents Pujol i Maragall en els darrers vint-i-cinc anys. Ara és hora de valorar si som allà on prevèiem ser quan, a mitjans dels 80, obríem una delegació governamental a Brussel·les. Amb perspectiva històrica, podem analitzar la feina feta i apuntar algunes propostes d’acció en matèria de política exterior i, en concret, en relació amb el nostre entorn més immediat, la Unió Europea.

Per sort o per desgràcia, el nostre “bateig” internacional va coincidir amb el que podríem qualificar d’explosió del procés d’unificació europea. M’explico. L’adhesió de l’Estat espanyol i Portugal a la llavors anomenada CEE, l’any 1986, es va produir al mateix moment en què entrava en vigor l’Acta Única Europea, la primera modificació substancial del Tractat de Roma des de la seva signatura, l’any 1957. A aquesta, van seguir-la, en menys de vint anys, quatre reformes més: Maastricht (1992), Amsterdam (1997), Niça (2000) i, finalment, la proposta de Constitució Europea, que ha de substituir tots els textos anteriors i que està en ple procés de ratificació. L’entrada de Catalunya al club comunitari coincideix, doncs, amb un procés de reformulació constant de la idea d’Europa.

Aquesta realitat i la innegable reticència del Govern espanyol a la presència catalana a nivell internacional van condicionar fortament l’estratègia europea del nostre jove Govern, que es va decantar per la demanda d’un major pes de les regions en el procés comunitari de presa de decisions. D’aquesta manera, els nostres dirigents van sumar-se a un corrent ideològic que preveia una doble erosió dels Estats nació tradicionals, una erosió que es produiria cap amunt, gràcies al reforçament del paper de Brussel·les com a capital europea, i cap avall, gràcies al procés de descentralització política que es duia a terme en alguns Estats, com ara Espanya, Alemanya i Bèlgica. Durant els 80 i 90, gran part de la classe política catalana pensava que aquesta via regionalista europea permetria solucionar o, com a mínim, relativitzar el vell problema de relació entre Catalunya i l’Espanya castellana. Eren els temps en què Pujol i Maragall frisaven per encapçalar algun dels projectes regionalistes d’Europa (sigui l’Assemblea de les Regions d’Europa o el Comitè de les Regions).

Ben entrats al segle XXI, es fa evident que aquesta previsió, si bé podia tenir una base creïble, mai s’ha arribat a complir. Els Estats nació no només no han perdut pes, sinó que n’han recuperat. El propi procés d’unificació europea ha relegitimat els Estats. Són ells que decideixen què és Europa i fins on ha d’arribar. La Constitució Europea ho deixa ben clar en el seu article 1: “la Unió Europea neix de la voluntat dels Estats i ciutadans d’Europa”. Així mateix, el procés de descentralització política només s’ha produït en un grup molt limitat d’Estats i ni de bon tros ha arribat tan lluny com es preveia. I allà on s’ha produït, el procés d’unificació europea sovint ha servit per a retornar a l’Estat alguns dels poders que prèviament s’havien cedit a les regions.

Així doncs, la conclusió és clara: l’Europa de les Regions ni existeix ni sembla que existirà mai. De fet, la realitat “regional” només té una base històrica en mitja dotzena dels actuals Estats de la Unió. És impensable que Europa doti de més poders les regions si aquestes no existeixen ni tenen la mateixa entitat en tot el territori comunitari. Catalunya, doncs, ha fracassat en l’intent de regionalitzar Europa.

Dels actuals 25 Estats membres de la UE, 19 són Estats uninacionals amb una població que no supera els 15 milions de persones. A més, sis d’aquests Estats no existien quinze anys enrera. Avui dia, si haguéssim d’escollir l’Estat tipus europeu, aquest s’aproparia molt més a una Dinamarca o un Portugal, que no pas a una Itàlia o una Polònia. Avui dia, qui està en clara minoria dins d’Europa són els sis Estats més grans i, més en concret, els antics imperis que van donar llum a l’Estat nació: Espanya, França i la Gran Bretanya. Així, hem de ser optimistes: després de molt de temps, els catalans tenim la història a favor. Les fronteres internes de la UE cada vegada s’ajusten més a les veritables fronteres nacionals.

El conflicte entre Catalunya i Castella ens consumeix massa temps, massa energies; ens impedeix centrar els esforços del Govern en assegurar els drets socials dels ciutadans, fomentar una economia basada en la tecnologia i el coneixement, preservar el medi ambient, oferir el nostre humil suport per a alleugerir les penúries dels països més pobres... Cal superar d’una vegada per totes aquest vell problema veïnal per a poder dedicar-nos a coses molt més interessants. És hora, doncs, d’aspirar a la normalitat, d’actuar com ho faria qualsevol poble amb dignitat, de presentar-nos al món com a catalans, sense complexos ni vergonyes. Cal superar del tot el sentiment d’esquizofrènia diària que viu aquest poble, que perd el temps plantejant-se cada dia si és o no és. Volem ser ciutadans del món sense deixar de ser catalans. I ho hem de fer creant un cas català a Europa, un cas únic per la seva força demogràfica, econòmica, cultural i política. Vist el fracàs de la via regionalista, Catalunya ha de treballar per l’obtenció de l’Estat propi dins la Unió Europa. Aquesta és l’única manera de tenir veu directa a Brussel·les, allà on es decideix el 60% de les normes que afecten el ciutadà. L’estatalitat és la via per a ser presents al món, sense haver de lluitar per cada petit reconeixement sectorial ni haver de demanar perdó a cada moment per ser com som. No volem tenir control sobre la macroeconomia, ni volem moneda o exèrcit propis. Tan sols demanem decidir tan o tan poc com ho fan la resta de pobles lliures d’Europa.

(Publicat a l'Actual)

Imprimeix Versió PDF

Article anterior

Article següent