Josep-Lluís Carod-Rovira

Va ser en el míting, ara ja mític, de Sant Boi, aquell primer Onze de Setembre multitudinari després del franquisme, en què Jordi Carbonell va pronunciar aquesta frase: "No tot el que és català és bo". En boca seva, allò que podia semblar un gest de menysteniment cap a les nostres coses, esdevenia una afirmació carregada d'objectivitat i realisme, no gens sospitosa de desconsideració cap al país. En certa manera podia ser entès com un advertiment de precaució, potser, davant l'allau inaturable de manifestacions formals de catalanitat i de proclames de fe catalanista, tan pròpies del moment com de sinceritat més que qüestionable. Tot allò s'expressava mitjançant productes de tota mena, el millor dels quals probablement eren les quatre barres que hi exhibien, i a través de certs personatges la reconversió ideològica dels quals era de dimensions colossals.

Tal com han anat les coses aquests darrers anys, francament, potser ha arribat el moment d'assegurar, amb fermesa, tot el contrari de la citació esmentada: "No tot el que és català és dolent". Perquè portem massa anys arrossegant una mena de gepa d'autoodi considerable, conscient o bé inconscient, cap a tot allò que sigui català, ho sembli o hi soni. En determinats cercles diguem-ne intel·lectuals, professionals i pretesament progres, s'hi nota una incomoditat evident amb el país i amb gairebé qualsevol cosa que s'hi relacioni, amb una hipercrítica rebentaire contra tot el que és d'aquí, contra qualsevol iniciativa, projecte o proposta que sigui d'aquí o bé que hi neixi, amb un menyspreu quasi patològic cap a tot allò que faci tuf de català.

Hi ha gent que no se sent a gust amb el país on viu i passa com una mena de vergonya de ser el que és, de forma que això els duu a girar l'esquena a les pròpies coses i a sobredimensionar el seu interès i la seva valoració de les d'altres latituds.

En el fons no deixa de ser un símptoma de provincianisme cultural i mediocritat personal, com ara atacar sense embuts algunes mostres de la cultura tradicional i popular catalana i, alhora, no tenir inconvenient a extasiar-se davant la primera xavacaneria que arribi de qualsevol lloc, sobretot de qualsevol lloc de llengua espanyola, talment un gest d'universalisme inusitat i sense precedents. Així, mentre el que és nostre és vulgar, carrincló, tronat, antiquat, tancat, el que és d'altres indrets és característic, interessant, ètnic, antropològic, bella manifestació de la cultura popular, encara que a cops sigui d'un primitivisme senzillament bèstia. No fa gaire, comentant les meves preferències literàries en espanyol a un escriptor de prestigi en aquesta llengua, em va dir, talment una acusació de la qual m'hagi de penedir i amagar-ne la vergonya, per sempre més: "Però sé que tu encara fas castells, eh!", com si fos incompatible llegir bona literatura espanyola i fer castells. Doncs sí, en faig... I penso continuar fent-ne. I llegir en tantes llengües com pugui.

Estic convençut que sense un mínim patriotisme -tranquil, desacomplexat, natural- no hi ha civisme i, sense civisme, no hi ha ciutadans ni ciutadanes. Si nosaltres no valorem el que és nostre, no ho farà ningú per nosaltres. Ningú no té per què avergonyir-se d'allò que estima perquè és seu. Cap català no hauria de tenir vergonya d'estimar-se el seu país, perquè això és el més normal del món. Més aviat allò que no és normal és just el contrari, no estimar el que és teu, no saber-ho valorar prou. Esclar que cal procurar estimar-se el propi país i fer-ho amb un apassionament prou racional per saber veure allò que no rutlla i esforçar-nos per millorar la situació. Això és actuar amb consciència cívica, sense renegar de la pròpia lleialtat afectiva a una nació concreta.

Precisament per tot això, Catalunya hauria de poder valorar els beneficis del que s'anomena una economia de la identitat aplicada al propi territori, començant per un turisme que tingui l'atractiu fonamental en la qualitat del servei i en la singularitat diferencial de la seva oferta. En una època en què tot és cada cop més igual, on cada paisatge s'arrisca d'assemblar-se més, sense cap tret o personalitat distinta, allò que anirà més buscat serà allò que sigui diferent. Avui mateix, hi ha alguns paratges tan fets malbé, arran de mar, per gratacels que han omplert de ciment tot el litoral, que tant se val estiuejar en un lloc o un altre d'aquesta costa mediterrània tan massificada i sense cap identitat. Per trobar el mateix a tot arreu ja no et bellugues de casa. I nosaltres tenim un espai geogràfic molt divers, de la platja a la neu, del Delta al Pirineu, de la Catalunya rural a la Catalunya urbana i internacional.

Aquesta economia és necessàriament transversal, a causa de la diversitat de sectors que inclou, ja que afecta el turisme, el comerç, la restauració, l'artesania, la indústria, el consum cultural, l'espectacle, el transport... Aquí és on la marca Catalunya hauria de ser una garantia de qualitat, de confiança, de seguretat. I hauria d'anar acompanyada d'una autoestima desacomplexada i natural per les nostres coses. Però perquè la gent de fora valori les nostres coses, nosaltres hem de valorar-les primer, com fa tothom, arreu del món, amb el que és propi del seu país. Hem de valorar l'oli, el vi, el cava, els fruits i productes de la terra, la roba, el disseny, el teatre, el cinema, els llibres, la música, la literatura, l'arquitectura, l'art, l'esport, la ciència d'aquest país i això vol dir valorar la feina dels cantants, escriptors, arquitectes, pintors, escultors, esportistes, metges, científics, pagesos, pescadors... Potser no sempre seran els primers o el millors, però seran els nostres. I hem de ser capaços de fer-ho sense caure en una mena d'autocomplaença estèril, de cofoisme estúpid o de catalanisme acrític. Tan lluny, doncs, d'aquestes actituds, com de l'oposició instantània i el rebuig immediat pel simple fet que es tracta de coses nostres.

Un dels àmbits en què l'autoestima es fa més necessària és, justament, en el terreny de la llengua. Ja sabem que la llengua no és només cultura i també que la cultura no s'acaba a la llengua. Però també que no hi ha cultura nacional sense llengua nacional. I el respecte a la llengua, l'ús de la llengua, el suport a la llengua és una forma d'autoestima pel país. Si nosaltres no fem servir el català, sempre i en tot lloc, qui ho farà? La llengua catalana només ens té a nosaltres i a tots els arribats de fora, nous catalans, disposats a compartir-la i assegurar-ne el futur a través de les pròximes generacions. No podem esperar que els de fora, que no la saben i sovint arriben aquí sense ni conèixer-ne tan sols l'existència, tinguin una responsabilitat que només ens correspon a nosaltres, en primera instància. Una llengua només s'estima de debò si es fa servir. I això val per a tothom: funcionaris, metges, advocats, comerciants, cambrers, dependents, escriptors, cantants, promotors immobiliaris, policies, jutges, capellans, actors, actrius, ciutadans i ciutadanes. Només serà la llengua comuna i de presència i ús general per als de fora si també ho és per als de dintre. Perquè només si nosaltres valorem el que és nostre, ho faran també els altres. I acabaran estimant també aquest país i les seves coses com el seu nou país i les seves noves coses.

(Publicat al diari Avui)

Imprimeix Versió PDF

Article anterior

Article següent