Probablement l’inici, ara al setembre, del nou curs polític representa un punt d’inflexió transcendent en el complex panorama d’equilibris de l’actual situació socio-política de Catalunya.

Acabada la seqüència de comicis electorals i perfilada l’estratègia de la majoria dels principals partits en el sí dels respectius congressos (excepció feta d’UDC que el celebrarà el proper mes d’octubre), la perspectiva actual és d’un horitzó temporal de tranquil·litat electoral, amb el que significa d’estabilitat per tres anys -exceptuant, és clar, un hipotètic avançament de les eleccions al parlament de Catalunya-.

Des de la perspectiva d’ERC, tres anys de feina.

L’important creixement sostingut elecció rera elecció ens ha situat com a partit en la més absoluta centralitat política. És a dir: en el govern municipal de més de cent municipis a més, per descomptat, de la capital, Barcelona. Necessàriament decisoris en la configuració del pacte del Tinell i, per tant, copartíceps amb una important quota del govern de Catalunya, amb el Conseller en cap al capdavant. Imprescindibles en la governabilitat de l’Estat i també en la seva estabilitat. Amb un important paper al Senat, amb presència a Europa i amb la titularitat de la segona autoritat del país en la figura del President del parlament de Catalunya.

Una situació realment inimaginable per a ningú fa uns mesos i d’absoluta transcendència pel present i pel futur -no del partit- sinó pel destí de tots plegats.

És una posició de gran responsabilitat, de la qual no en defugim i, per tant, ens toca fer feina, i molta. No només per tal de consolidar la confiança dels més de 600.000 ciutadans i ciutadanes que ens la van dipositar, sinó per tal de demostrar que una altra forma de fer política és possible, que les coses poden canviar –paulatinament, és clar- i que la nostra presència arreu on tenim responsabilitats garanteix, en la mesura de la nostra representació, el motor del canvi.

La negociació dels pressupostos del 2005 a l’Estat, els treballs en la ponència del nou estatut, la resolució del finançament, no només de la sanitat sinó de la Generalitat, l’aposta per les polítiques socials i el rescabalament del dèficit d’inversions en infrastructures seran la pedra de toc en els propers mesos del nostre posicionament i de la nostra participació i implicació en la presa de decisions.

Per damunt d’aquesta nova situació en l’escenari polític planeja també el debat sobre quin serà el paper del líder d’ERC, Josep Lluís Carod-Rovira, sobretot en la ja no tan nova situació de la seva “no presència” al Govern de la Generalitat.

La serenor de l’estiu i la perspectiva dels propers tres anys ens mostren clarament les línies d’actuació de qui no només té la responsabilitat de conduir un partit -ERC- sinó de liderar un projecte que transcendeix inevitablement les sigles de qualsevol formació política.

El congrés d’ERC del propassat mes de juliol a Lleida va consagrar un tàndem molt potent, amb el mateix Carod -president- i en Joan Puigcercós -secretari general-, amb un repartiment de papers necessari en un partit emergent. El reforç de les estructures del partit, dotant-lo de la infrastructura necessària, potenciant la formació interna, les sectorials, l’organització territorial i consolidant el creixement sostingut és el suport imprescindible per a la projecció exterior del partit i la implementació de les polítiques derivades del principis programàtics a tots els llocs on tenim representació.

Així, la creació de la vicesecretaria general de coordinació institucional permet al president del partit actuar de veritable director de la petita orquestra que significa la nostra presència amb responsabilitats en les diferents institucions. La tasca coordinada i coherent amb el nostre programa i amb el pacte del Tinell -pel que fa a l’acció de govern a la Generalitat- és molt més eficient i permet actuacions complementàries a tots els nivells en l’aplicació de les nostres polítiques.

No podem desafinar. No pas ara, perquè la nostra simfonia l’escolta molta gent. Gent il·lusionada, per altre banda, amb aquesta nova música que és, en definitiva, aquest nou projecte que estem construint: el de l’esquerra nacional, l’esquerra de les llibertats individuals i col·lectives. Un projecte que té una alta complicitat del conjunt de la societat civil, de la petita i mitjana empresa, de professionals i treballadors i treballadores, de les classes populars i de tots aquells que esperen i desitgen que situem el país en els nivells de llibertat, tolerància, benestar i dignitat que ens mereixem.

Hi ha poca gent ara mateix, a casa nostra, amb la visió d’estat suficient per tal d’engrescar -per damunt de les sigles necessàries del propi partit- al conjunt d’actors que configuren la complexa arquitectura de la societat a sumar-se a un projecte de futur sense oblidar el present.

Saber fins a on es vol arribar i, fins i tot, com és bàsic per a tot col·lectiu. Sobretot si parlem d’un poble i d’una nació. Sumar, construir i avançar en són les premisses. L’instrument, els partits polítics. Tot plegat, un projecte i, al capdavant, Josep-Lluís Carod-Rovira com a referent.