Albert Royo

La Catalunya Exterior ha jugat sempre un paper cabdal en la projecció del nostre país cap al món i, moltes vegades també, en la supervivència del país en el seu interior. Només a tall d’exemple, podem recordar que Francesc Macià, en el seu exili per terres belgues, va fundar el Casal Català de Brussel·les tan sols uns mesos abans de fer realitat el seu gran somni, el naixement de la República Catalana, ara fa just setanta-cinc anys. L’Avi, seguint l’estratègia irlandesa, va aconseguir el suport polític i financer dels catalans de l’exterior per a dur a terme el seu projecte d’alliberament nacional. El somni tan sols va durar unes hores i, sense saber com, Macià i els catalans de dins i de fora varen despertar-se amb una Catalunya autònoma dins una Espanya uniforme i amb un estatut d’autonomia retallat pels quatre costats.

La mateixa sorpresa de Macià l’hem patit tots els que crèiem que ara hi havia una oportunitat per a fer un salt en l’autogovern. El desencís generat per la mediocritat d’aquest nou Estatut d’autonomia no fa més que sumar adhesions entre aquells que fa temps que pensem que l’única solució és una Catalunya lliure en el si de la Unió Europea.

L’Espanya plural s’ha demostrat impossible. L’Estat no es reconeixerà mai tal com és: plurinacional i plurilingüe. Davant aquesta realitat, els catalans i les catalanes ens fixem en la Unió Europea i prenem bona nota de què hi està passant. Sis dels actuals vint-i-cinc estats membres de la Unió no existien fa tan sols quinze anys i la seva joventut o la seva menudesa no han estat pas un impediment perquè se’ls permeti accedir a la Unió Europea tan aviat com han complert els requisits d’adhesió. És més que probable que en trenta dies una nova república aflori en el cor d’Europa i que ho faci amb la benedicció dels vint-i-cinc. La petita Montenegro, amb tan sols 650.000 habitants es pot proclamar independent si, en el referèndum del 21 de maig, hi participa un 50% de la població i, d’aquests, el 55% es declara a favor de l’estatalitat. Aquests han estat els llindars que la UE ha imposat per a donar llum verda al naixement d’una nova república dins el continent i per a permetre-li esdevenir, quan compleixi els requisits, membre de ple dret de la Unió.

Tot plegat evidencia les fronteres interestatals que cada vegada s’ajusten més a les veritables fronteres nacionals. Davant d’aquesta realitat, i veient que a l’Estat espanyol li costa de reconèixer-se tal com és tant com fa setanta-cinc anys, els catalans i catalanes, de dins i de fora, hem de començar a plantejar-nos, sensatament, calmadament i amb un respecte absolut als principis democràtics, de fer un pas endavant i començar a treballar en allò que finalment clourà el fatigant debat sobre l’encaix del nostre país en el seu entorn: l’estatalitat dins la Unió Europea. Només esdevenint membres de ple dret dins la Unió i participant de la presa de decisions comunitària, Catalunya serà tan mestressa del seu destí com la resta de pobles europeus.

En el Dia de la Catalunya Exterior, hem d’agrair als nostres conciutadans que viuen a l’exterior els seu suport històric a la causa catalana i els demanem que ens ajudin a explicar al món que som una nació i tenim dret a decidir lliurement el nostre futur.

(Publicat a El Punt)

Imprimeix Versió PDF

Article anterior

Article següent