Cal que la commemoració de la Diada es faci amb la solemnitat adient per fer memòria que no se'ns ha tornat la llibertat perduda i per honorar tots aquells que van morir per la defensa de les nostres llibertats nacionals


L'autor reclama solemnitat en la celebració de l'Onze de Setembre.
L'any 2005, no podem pas dir que fem la celebració de l'Onze de Setembre, atès que no celebrem res, ni tenim res per festejar. El que fem és commemorar, evocar o rememorar la derrota militar per la qual ens varen ocupar militarment i ens aboliren les nostres llibertats. El que sí que cal fer és que aquesta commemoració és realitzi amb la solemnitat adient, per dues raons.

Primera, per fer memòria que no se'ns ha tornat la llibertat perduda, la qual era garantida per les nostres Constitucions, i que encara estem ocupats militarment pel dret de conquesta.

Segon, per honorar i enaltir tots aquells que van morir per la defensa de les nostres llibertats nacionals i tots aquells que foren perseguits per aquesta causa i altres que hagueren d'anar a l'exili. El 1714 els catalans que agafen les armes per defensar les Constitucions no ho fan pas per emparar una dinastia, ni un territori, ni una bandera, ni gairebé diria les essències identitàries. La pàtria dels catalans és el conjunt de lleis que els governen, els emparen i els administren, i els regulen. Per als catalans, abolir i paltrigar les seves Constitucions era com caure en l'esclavitud. A la crida per la lluita de les tres de la tarda feta pel Consell de Cent a Barcelona, el mateix dia onze de setembre, s'hi afirma: «Essent l'esclavitud certa i forçosa.» La pàtria dels catalans és la llibertat que garanteixen les Constitucions. Per això, quan els catalans moren per Catalunya, ho fan simplement per defensar la seva llibertat. L'Estat espanyol ens vol recrear i inventar un imaginari nacional perquè els catalans ens considerem subjectes de l'autoodi i fruit estèril d'una inexistència. Les nostres llibertats ens han sortit molt cares, i per això ara no les podem pas abandonar. El millor homenatge als que van morir i als que van patir per la llibertat és que ara tots plegats reivindiquem allò que ells defensaren. El fil de la llibertat dels catalans mai no s'atura, i passa d'una generació a l'altra. Fer remembrança de la conculcació del «dret internacional» en aquesta contesa és explicar la iniquitat que va representar aquesta pèrdua de llibertat per a tot un poble. Explicar senzillament les competències culturals, els drets fiscals i hisendístics, les facultats judicials, etc., que jurídicament tenia el Principat de Catalunya, és el primer pas per reclamar i reivindicar allò que encara se'ns ha de tornar. Fer memòria de tots aquells que van morir per defensar la llibertat és un deure nostre i una obligació de les institucions. Es el mínim patriotisme que se'ns pot exigir. Cal que tinguem molt clar que els catalans hem estat més segles políticament independents, que no pas subjectes o sotmesos a la Corona de Castella. En conseqüència, cal evidenciar que la llibertat del set-cents és la mateixa llibertat que podríem tenir avui. La llibertat sempre té el mateix concepte. La llibertat quan s'ha obtingut per l'autodeterminació del poble, amb pacte i condicions, no es pot treure per ningú. Quan un poble ha estat i és lliure, totes les seves accions estan justificades, quan el que vol és defensar la seva llibertat. Per això Gregori Maians el 1763 va escriure: «Los castellanos quieren quitarnos aún la memória de nuestra antigua libertad.» Si l'aportació dels catalans a la civilització europea ha estat la democràcia (primer parlament) i la llibertat (les constitucions), nosaltres tenim el dret de ser ciutadans lliures, dins d'un estat lliure. Aquesta conjuntura que estem vivint, en la qual la revisió de l'Estatut té un gran protagonisme, és un moment oportú per reflexionar sobre el que ha estat Catalunya i el que volem que sigui d'avui endavant. Si no tenim coneixement que Catalunya ha estat més segles independent que no pas subjecta, si no tenim capacitat d'imaginar la nostra llibertat, si no tenim prou elements emocionals i cerebrals per planificar la nostra independència política, poc avançarem.

Per arribar a un convenciment autèntic de la llibertat de Catalunya i de tots els catalans i catalanes, ens cal conèixer que als catalans mai ningú no els havia sotmès, i que, en canvi, ara estem dominats. És un sotmetiment que s'expressa amb l'excusa que no podem ultrapassar la Constitució, com si el perímetre constitucional fós equivalent a la llibertat consubstancial dels catalans. La Constitució és una gàbia. Si la Constitució fos autènticament democràtica, no seria pas la seva lletra, la nostra presó, sinó que seria la garantia de la nostra voluntat pacífica per gaudir la nostra llibertat.

(Article publicat a El Punt Barcelona)