Josep-Lluís Carod-Rovira

Santiago ens rep amb un dia assolellat, després d'una setmana de pluja persistent. Just sortint de l'aeroport, una noia em diu, somrient: "Mais caña, Carod. Adiante!". Al seu costat, un home gran m'etziba sense mirar-me: "Viva España!". Ben bé hi ha d'haver de tot, en aquest món... Els directius d'Alén Nós, el club nacionalista format per professionals i que ens fa d'amfitrió, es desviuen amb tota mena d'atencions i ens forneixen un devessall de dades històrqiues sobre Galícia i la seva capital, amb aquella passió erudita i voluntat d'exhaustivitat que pretén que el visitant no acabi l'estada sense haver-se fet una idea precisa del lloc on es troba.

Al restaurant, tastem un bon lluç de palangre, regat amb Albariño, i com que ens asseguren que, al vespre, fruirem d'un bon polbo, descarto ara aquesta opció tan plaent i penso que ja menjaré pop a la nit... M'acontento amb un bon llevant de taula, tan encertat com és l'oruxo blanc que un expert X.M. Beiras em recomana.

Una passejada tranquil·la pel centre històric de la ciutat ens fa retrobar tota l'esplendor arquitectònica i la monumentalitat majestuosa de Santiago, d'una bellesa pètria desbordant, que pot anar des d'un temple imponent fins a una modesta xemeneia. Els pelegrins, entre els quals alguns catalans, omplen de festa el paisatge quotidià dels carrers, amb la seva indumentària inconfusible: petxina penjada al coll, bastó a la mà, gorra al cap i calçat de caminar. Hi ha gent de tota la Península, de l'Europa catòlica i, com pertot, un parell de milions de japonesos, pel cap baix, amb mitja dotzena de càmeres fotogràfiques cadascun... Com que estic convençut que el millor gest de simpatia cap a un país és intentar parlar la seva llengua, no n'utilitzo d'altra que no sigui el gallec, tant amb la premsa, com a la conferència i en el col·loqui posterior, com amb tothom amb qui em relaciono fins a l'hora de sopar, on no falta un bon Ribeiro i el polbo esperat, per cert insuperable. Són les dotze més que tocades quan m'enllito, en aquesta pousada cèntrica en el nucli històric, d'un confort auster, amb les parets de pedra i el mobiliari de fusta rústica.

A les cinc de la matinada, ja des de dalt del taxi camí de l'aeroport, veig una munió de joves que omplen literalment els carrers, a les acaballes del seu esbarjo nocturn, en el pas de dijous a divendres. Mig adormit encara, m'adono que no sé com m'ho faig, però sempre torno a casa carregat de llibres, entre els que em compro i els que em regalen. En aquest cas, set, i tots en gallec.

Arribo a Barajas a quarts de vuit. Aquí m'hi espero un parell d'hores fins el moment d'enllaçar cap a Frankfurt, on faig cap a mig matí, en una ciutat que ha esdevingut el centre aeroportuari intercontinental de tot Europa. Cansats i curts de son, ens instal·lem a l'avió de Cathay Pacífic que ens durà fins a Hong Kong, després de més de deu mil quilòmetres de viatge, sobrevolant Praga, Varsòvia, Minsk i tot el vastíssim territori que un dia va ser soviètic, fins a arribar a la regió autònoma especial de la Xina, on s'acaba el trajecte. La visió inicial del Danubi, zigzaguejant a caprici, ens reconforta del cel estant, mentre va fosquejant a poc a poc. Com que onze hores de vol donen per a molt, mato el temps rellegint Terra chá, el mític llibre de poemes de Manuel Maria, patriarca de les lletres gallegues, traspassat aquest setembre. I també fent mots encreuats, com el meu company de viatge Jaume Llauradó, president de la Plataforma Pro Seleccions Esportives Catalanes, veritable expert en aquest art d'encaixar paraules en uns requadres. Enllestits els de l'AVUI, he de confessar el meu fracàs per reeixir en la comesa de resoldre uns encreuats en espanyol, en un altre diari. Sincerament, això no està fet per a mi...

Són les set en punt de dissabte quan, finalment, arribem a Hong Kong. L'aeroport, considerat el millor del món, va ser projectat per Norman Foster i construït sobre terrenys guanyats a la mar. És d'unes dimensions increïbles, tant i tant que, per enllaçar certs serveis com ara la recollida de l'equipatge, cal utilitzar el tren interior, com un metro subterrani, que recorre el recinte, des d'on surten també els ferris cap a Macau. Pugem en un i, tot esmorzant a bord, el viatge de 50 minuts se'ns fa curt, mentre mirem el paisatge exòtic amb ulls de descoberta. Se'ns eixampla el cor en veure el portuguès en tots els rètols i documents, al costat del xinès i l'anglès. L'alegria lingüística, però, dura ben poc. Aviat ens adonem que avui, a Macau, sota domini de Portugal fins al desembre del 1999, el portuguès és, bàsicament, un reclam turístic que dóna a aquest territori xinès autònom una fesomia particular, talment un atractiu exòtic. De les dècades anteriors n'ha quedat un gran complex de casinos, amb totes les llums impactant en la nit, a la recerca de clients, en aquesta ciutat que és l'únic lloc de la Xina on el joc és permès. El Mandarin Oriental on ens hostagem encara conserva, però, aquell aire colonial d'abans, amb l'ambient característic i tot el personal humà, masculí i sobretot femení, que freqüenta els casinos, els seus entorns i pul·lula pels hotels de luxe on s'instal·len els occidentals...

Malgrat que hi hagi 150.000 macauencs que van acollir-se la possibilitat de tenir el passaport de l'antiga metròpoli, sobre un total de mig milió d'habitants, no gaires més de 20.000 escassament el 5%, parlen la llengua de Pessoa. I, d'aquests, uns 15.000 són portuguesos d'origen. Així i tot, malgrat que sigui absent de l'ús oral i desconeguda per a la immensa majoria de la població -ho comprovo personalment quan m'hi adreço als autòctons, sense èxit- és absolutament a tots els rètols, indicacions, noms de carrer i de comerços. Es veu a pertot, però no se sent enlloc. El cònsol de Lisboa, Pedro Almeida, abans destinat a Barcelona, em comenta que, tot i que la comunitat lingüística portuguesa aquí és tan reduïda, compta amb tres diaris, dos setmanaris, una televisió i una ràdio en la seva llengua... L'empremta lusa es nota encara en l'arquitectura de la ciutat, sobretot a l'edifici de l'antic Club Militar, d'un rosa intens i sorprenent, amb les garites de guàrdia a cada xamfrà, darrer vestigi d'una època ja passada. I també en les esglésies i cases d'estil colonial, de colors grocs, ocres, safrà, granats... Res no ens allibera, no pas sense nostàlgia, d'una certa sensació de bellesa decadent, davant el testimoni d'un temps que va ser, ara ja perdut per sempre.

Just al davant de l'hotel, una veu ens saluda, en català: "Hola, Carod, bon dia. Som andorrans". Es tracta d'un parell de membres d'aquesta selecció d'hoquei, hostatjats al mateix lloc que la catalana. Aviat van baixant al hall del Royal els jugadors, amb els tècnics i directius, amb el xandall amb el nom de Catalunya a l'esquena. Habillats amb el seu uniforme, tot té un aire de normalitat inhabitual en nosaltres. Estem contents de veure'ns i ens fem fotos al vestíbul, davant la mirada d'incomprensió dels altres clients. Amb una temperatura de 29 graus, la roba que duc no és l'adequada. Em deixen una samarreta de l'equip i és així que recorro la ciutat, al llarg del matí, mentre em quedo astorat en comprovar com les bastides de gratacels de desenes de pisos estan fetes, incomprensiblement per a nosaltres, amb canyes de bambú lligades amb cordes...

Al migdia dinem amb tota la selecció, en un ambient de companyonia distesa, un àpat frugal abans del partit de la tarda. Cap a quarts de cinc arriba el president de la Generalitat a la pista i comença el moment històric. Després de 40 minuts, Catalunya s'imposa a Anglaterra per 6 a 0 i ja és, oficialment, campiona del món. Alegria, emoció i llàgrimes a les grades i entre els jugadors. A partir d'aquell moment tot és com un somni. La bandera catalana és hissada mentre sonen Els segadors, corejats pels compatriotes presents i per uns jugadors que se'n saben tota la lletra. Més fotos a la pista, amb les autoritats catalanes i espanyoles assistents i un grupet de catalans residents a Hong Kong. Els jugadors em demanen de fer-se'n una amb mi, amb l'estelada. Baixo al mig de la pista, emocionat. Hem guanyat. Catalunya ha guanyat! El president del Parlament, Ernest Benach, m'envia un missatge al mòbil: "És bonic ser un país normal", diu. I té tota la raó. Bon cop d'estic!

(Publicat al diari Avui)

Imprimeix Versió PDF

Article anterior

Article següent