Josep-Lluís Carod-Rovira

El bufet d'esmorzar que hi ha al Mandarín Oriental de Macau és, senzillament, espectacular. Els taulells del restaurant són plens a vessar d'una varietat nombrosíssima de plats, rere els quals els cuiners feinegen en directe i sense parar, remenant paelles i cassoles i preparant a l'instant, per exemple, ous ferrats en uns recipients individuals minúsculs. És una barreja convivencial de fogons d'origen divers, sobretot d'arrel xinesa, però també d'empremta occidental convencional, capaç de ser prou identificable per inspirar confiança. A tocar de la nostra taula, tres senyores parlen en portuguès. Aquesta és, precisament, l'única vegada que hi sentiré aquesta llengua, espontàniament.

Josep M. Gené, home de món, viatjat i desimbolt de mena, ens aconsella com planificar el dia, abans d'agafar l'avió de tornada cap a Europa, passada la mitja nit. Els membres de la selecció nacional d'hoquei -la nostra- s'han avingut a quedar-se'ns l'equipatge i facturar-lo juntament amb tot el voluminós material de la seva expedició. D'aquesta manera, doncs, podrem trescar pertot, sense l'enfarfec d'haver d'arrossegar una bossa o qualsevol altre fòtil incòmode. Anar amb les mans a la butxaca, sense preocupar-nos de res més, ens produeix una sensació enorme de llibertat de moviments.

Tenim moltes hores per endavant i no és qüestió de desaprofitar-les. A l'estació dels ferris que enllacen Macau amb Hong Kong hi ha també un heliport a l'esplanada superior de l'edifici. Si vam arribar a l'excolònia portuguesa amb vaixell, ara en sortirem amb helicòpter, camí de l'antic territori britànic. El trajecte dura vint minuts escassos i, abans de pujar-hi, passem els controls de seguretat habituals i, a més, ens pesen, per decidir el nombre de persones que podrà dur l'aparell. Fets tots els tràmits, ens hi encabim vuit passatgers, folgadament, i un parell de pilots. Ens envolem amb seguretat i sota el soroll eixordador de les hèlices, que ens forcen a tapar-nos l'orella amb taps d'escuma. De l'aire estant, la mar de Macau no se'ns apareix blava sinó marronosa, amb aquella sensació de brutícia concentrada que dissuadeix prou convincentment de la temptació de banyar-s'hi. Posats a ser generosos amb les motivacions d'un color tan intensament desagradable, potser hi tenen alguna cosa a veure les extraccions d'àrids, les quals van empetitint fins al no-res els diversos illots que semblen navegar en solitari, amb l'única companyia, sobre les ones, dels ferris lleugers, les llanxes i algunes modestes barques de pescadors, amb les característiques veles xineses desplegades a tot vent.

De sobte, rere la finestra per on guaitem a l'exterior, Hong Kong, inesperadament. De fet, més aviat ens fa l'efecte d'albirar Manhattan. La imatge és colpidora: una aglomeració atapeïdíssima de gratacels a cabassos, competint entre ells de manera desafiant, en una cursa ascendent cap als núvols. No es tracta només d'edificis d'oficines, sinó també, sobretot als afores, de centenars d'apartaments talment un rusc d'abelles, concentrats en uns blocs on viu més gent que en molts municipis de Catalunya. La vista no dóna l'abast, girant ça i lla, incessantment, com volent retenir en un batre d'ulls tota la immensitat del paisatge urbà, solcat de túnels inacabables, un metro rapidíssim i ben articulat i ponts quilomètrics que connecten l'illa amb la península.

El taxista, amb un anglès més aviat rudimentari, ens assegura que ens duu fins al cèntric Times Square i compleix la paraula. La imponent galeria comercial, d'una modernitat absoluta, és concorregudíssima en totes les seves plantes i els diferents establiments no difereixen, en general, dels que podríem trobar al nostre país, amb marques que ens són familiars. En tot cas, aquí n'hi ha més, perquè a Hong Kong tot va a l'engròs. Al costat de les cases de roba habituals a Barcelona, hi trobem les botigues d'aparells tecnològics, ben proveïdes de les darreres aportacions en aquest àmbit. Seguint les indicacions dels seleccionats catalans -i fins i tot dels andorrans, que en això de comprar hi entenen-, adquirim una màquina de fotografiar, digital, de 7,2 megapíxels, encara no comercialitzada a Europa. Sembla que és una bona compra, tant per la qualitat del producte com pel preu. Si, a més, som capaços de fer-la anar o de trobar algú que ens expliqui com rutlla, ja pot ser fantàstic...

L'arribada al The Peninsula, un dels hotels més emblemàtics del món, ens transporta a una altra època, moltes dècades enrere, en plena colonització britànica. L'arquitectura imponent del recinte, els Rolls Royce de color verd aparcats a la porta, la música amable d'una petita orquestra amenitzant el moment, la indumentària i el tracte dels empleats, tot plegat ens permet imaginar l'ambient d'aquell 1928 en què l'hotel va ser bastit. Ens sembla veure els oficials anglesos, uniformats, conversant pel vestíbul i les senyores, elegantment vestides, prenent el te de les cinc. Però, com que som catalans i ja ens acostem a les dues, és qüestió de tornar a la realitat i anar a dinar. En el restaurant suís hi fruïm d'un àpat plàcid i distès, després d'haver tastat, per indicació expressa del cambrer, la cervesa local de Hong Kong, segons ell la millor: una San Miguel... Encara no refets del tot de la sorpresa, sentim una fonètica familiar: "Xe, t'he dit que esta gent...", etc. Ens hi acostem per saludar-los. Són compatriotes, empresaris valencians de l'Olleria, que han vingut aquí per la Fira del Joguet i el Regal, pel que veiem d'una gran capacitat d'atracció, perquè al llarg de la tarda anirem trobant més i més catalans, arribats aquí pel mateix motiu.

Hong Kong, amb els mateixos habitants que el Principat, fa tot l'efecte de ser un país que funciona, i bé. És diumenge a la tarda i els carrers són plens de gom a gom, els tramvies verds de dos pisos també circulen ocupats i els vehicles particulars japonesos omplen la calçada. Això és una gran botiga oberta de bat a bat, el comerç total, un formiguer humà a la recerca tenaç d'un producte, en qualsevol dels milers i milers d'establiments al servei del públic, fins a altes hores de la matinada i amb alguns que mai no tanquen. Més enllà dels bons productes, a un preu més que profitós, Hong Kong és el paradís mundial de les imitacions: bosses de mà de senyora i de viatge, rellotges, plomes estilogràfiques, roba d'anomenada, sabates esportives, tot idèntic a l'original, però fals i a un cost absolutament competitiu, irrisori, d'aquells que us inciten a la compra, tan sols per les poques conseqüències que tindrà a la vostra butxaca i l'impacte que farà el producte adquirit. Al costat de les botigues de tota mena, repetitives les unes a la vora de les altres, no hi manquen les cases de massatges, de les quals fan publicitat en uns opuscles repartits a mà, al mateix carrer, lloant les excel·lències de les pràctiques que s'hi duen a terme, amb imatges que n'il·lustren l'explicació.

En tota la Xina hi ha uns 160 catalans, dels quals amb prou feines si els establerts a Hong Kong arriben a la trentena. Llevat d'algun puntual professor universitari, la majoria treballen per a empreses del sector tèxtil o bé són empresaris ells mateixos, de sectors diversos. Tots es planyen de la inexistència d'un vol directe amb Barcelona, que eviti haver d'anar a Frankfurt o Londres per fer el viatge desitjat. I, indignats, comenten que, malgrat que gràcies al seu esforç s'ha aconseguit el permís de les autoritats xineses per enllaçar directament la capital catalana amb aquesta illa mitjançant Ibèria, l'empresa espanyola no hi té cap interès, desaprofita el permís i impedeix que altres companyies puguin gaudir-ne. La línia fóra viable, com ho demostra el negoci que fa ja ara, dos cops per setmana, la luxemburguesa Luxair, en un vol de mercaderies, plenament exitós. En fi, a 11.000 km de distància constates que el teu país no pot decidir cap a quines destinacions pot volar, lliurement, ja que, mlauradament, Catalunya pot decidir molt poques coses, perquè ja n'hi ha d'altres que deicideixen -i malament- per nosaltres. A la cafeteria de la segona planta de les galeries Ocean, prenem plàcidament un te amb llimona. Rere la finestra que ens aboca la mirada sobre la mar propera, un creuer immens és atracat al moll. Al fons, majestuós, un sol vermell d'una rodonesa esplèndida s'ha anat allunyant fins a fer-se fonedís. Fosqueja a Hong Kong...

(publicat al diari Avui)

Imprimeix Versió PDF

Article anterior

Article següent