Josep Bargalló

Dumas va donar als seus mosqueters una segona oportunitat literària "vint anys després". Trenta eren massa per als fins floretes versallescos, però la tradició espanyola —literària, per descomptat— pot donar per a molt més. El Cid va guanyar batalles embalsamat i segons Vélez de Guevara és possible "regnar després de morir". El general Franco, que va encoratjar tantes llegendes de capa i espasa, sigui dit de passada, per a hibridar-les amb una història imperial i triunfalista, també va llegar una mica per al futur. Va morir Franco, però va quedar el franquisme, i no només en pedra o en bronze. Va quedar el franquisme que va influir en la transició, que es va manifestar i es manifesta en sectors de la dreta.

Franco va desencadenar una guerra civil cruenta, i li va donar continuïtat en una dictadura que no va estalviar ni injustícia ni crueltat. Va escombrar literalment del mapa qui pogués fer-li oposició, però tanmateix els gèrmens de resistència van aconseguir assentar-se. Des de qui va saber mantenir viva la legitimitat de les institucions —la Generalitat, per exemple, gràcies a Lluís Companys, Josep Irla i Josep Tarradellas— fins a qui va imposar, a un altíssim cost personal, una millora salarial, un avanç acadèmic, una iniciativa cultural, una millora sanitària...

No és just recriminar a aquesta oposició que Franco morís en el llit. L'oposició va trigar anys a reeixir perquè va ser necessari un canvi generacional que substituís els que van ser literalment eliminats. L'oposició va fer el que va poder en la precarietat més absoluta i la seva pressió va contribuir a fer inviable una dictadura en successió dinàstica. Des d'episodis —només exemples— com les vagues mineres d'Astúries o les industrials de la marge esquerra del Nervión, les dels tramvies de Barcelona i la Universitat Complutense, fins a l’Assemblea de Catalunya i la Platajunta, la lluita per les llibertats polítiques i nacionals va deixar un pòsit inequívoc i la seva força va erosionar el totalitarisme; basta repassar els arxius policials i governatius exhumats fins al moment.

Reconeixement, des d'un revisionisme que ho atribueix únicament a figures concretes per a restar-lo a tants i tants rostres anònims, per tant, als que van lluitar contra la dictadura, i res de restar-los protagonisme. És hora de recuperar, a consciència i amb mitjans, la memòria històrica de l’antifranquisme i de la lluita antifranquista. Aquest és el primer punt que em suggereix el trentè aniversari de la mort de Franco. A la Generalitat és un aspecte que tenim clar des del primer dia. El Memorial Democràtic, el Centre d'Història Contemporània, la Secció de Desapareguts i Fosses Comunes, el Punt d'Atenció a Expresos Polítics hi treballen des de la mateixa institució. Però vam participar també donant suport a iniciatives privades en la mateixa línia, sigui en investigacions personals, com la de Josep Benet sobre l'afusellament del president Companys, el llibre del qual traduït al castellà hem presentat en Nicolás Sartorius i jo mateix aquesta setmana a Madrid, fins als treballs de catalogació del material de la resistència antifranquista dipositats en el Centre d'Estudis Històrics Internacionals de la Universitat de Barcelona.

L'estudi de l’antifranquisme té molt de camí fet. Franco va empresonar persones fins als seus últims dies. I va signar sentències de mort a només dos mesos de la seva defunció. La menyspreable pràctica de la tortura va arribar igualment fins al final. La lluita va ser llarga i dura. Hi ha estudis concrets, monografies interessants. Però el tema és prou ample com per a abordar-lo a fons, amb sistemàtica i metodologia; amb mitjans. Iniciatives com la conversió de la Prefectura Superior de Policia de Barcelona en un museu de la repressió, o la llei de recuperació de la memòria històrica, en el Parlament espanyol, van en aquesta adreça. Tot això cal explicar-ho ben explicat.

La transició va deixar molts caps per lligar, aquesta és la segona idea. L'amnistia de doble recorregut va servir per a començar a caminar, però estem justament en moments de revisió històrica d'un període que es va magnificar. Va pesar sobre la transició el sabre de les sales de banderes; la dimissió de Suárez, el 23-F, i algunes de les seves conseqüències legislatives, singularment la LOAPA, van certificar que allí continuaven, "impassibles al movimet". El franquisme ens va deixar sense història —"ja fa molts anys que ens amaguen la història, i ens diuen que no en tenim, que la nostra és la d'ells", va cantar Raimon— i la transició va allargar la desmemòria. "Pacte d'oblit", ha dit algú fa ben poc.

És hora també de tornar a llegir la transició. Les seves anàlisis van ser massa precipitades; analitzar els fets mentre succeeixen, en temps real o molt pròxim, és l'essència del periodisme, però està contraindicat si el que es pretén és escriure història. I els anys vuitanta? Ningú no parla dels anys vuitanta, és com un parèntesi en el qual no va succeir res; ho recordava justament Raimon fa pocs dies. Però, en canvi, sí que van passar coses. A Catalunya, una esquerra majoritària, "la taca vermella d'Europa" segons alguns titulars de l'època, no va assolir governar la Generalitat, on es va instal·lar la centredreta durant vint-i-tres anys.

Les meves dues reflexions culminen en una tercera. Estem en les millors condicions per a solucionar els problemes que van quedar aparcats en els passadissos del Congrés i del Senat quan es debatien la Constitució i els estatuts d'autonomia. Els ponents de tots dos debats poden donar fe del que dic. La majoria social i política que ara governa a Catalunya, similar a la que dóna musculatura parlamentària al Govern d'Espanya, l'aliança natural entre l'esquerra espanyola i els nacionalismes progressistes emergents, tenen davant seu el repte de trobar un mapa polític d'Espanya en el qual totes les identitats se sentin còmodes i reconegude. I que això condueixi a una estabilitat sòlida i duradora, no construïda ni sobre ficcions ni sota pressions.

(Publicat a El País)

Imprimeix Versió PDF

Article anterior

Article següent