Bernat Joan

Aquests dies, en què, per motius de càrrec públic, tenc una vinculació pràcticament diària amb el món del comerç, m’ha vengut al cap l’anècdota, succeïda fa ja una pila d’anys, d’un servei positiu i agraït. Érem a l’illa de Lançarote, a les Canàries, en un hotel devora la platja. Era a l ‘estiu i ens dedicàvem al relax pur i dur. Aquell any havíem decidit que no faríem turisme cultural, ni visitaríem cap ciutat plena d’història, ni ens ompliríem el cap amb res que no fos calma i tranquil.litat. I, d’illa a illa, anàrem a parar a un parell de Canàries. La nostra sorpresa la tenguérem la primera nit, en aquell hotel lançarotenc. Va acostar-se un cambrer, ens va escoltar i, de seguida, en va cridar un altre. “Bona nit”, ens va saludar el nou personatge, “què volen prendre?”. Erròniament, li vàrem demanar si era català (parlava un català del Principat perfecte, amb vocals neutres i tot. “No”, ens va respondre, “sóc d’aquí, de Lançarote”. El felicitàrem pel seu català impecable. “No, si no té importància. El vaig aprendre a Barcelona, on vaig anar a l’Escola d’Hostaleria”. No es podia crear un ambient millor.

És obvi que, a les Canàries, no passa res si en un restaurant et serveixen en castellà. Fins i tot sembla bastant lògic. També ho és que, a més de castellà, la gent que atén el públic sàpiga alguna altra llengua. En un restaurant mínimament concorregut, toca que hi hagi algú que pugui atendre en anglès, i potser algú en alemany i en francès. Això entra dins la rutina més habitual. O hi hauria d’entrar. Ara bé, no és habitual que t’atenguin en català. Però, en qualsevol cas, constitueix un valor afegit. Ens hauríem entès exactament igual en castellà (tots els que compartíem taula el parlam sense dificultats i l’entenem sense problemes, encara que moltes vegades no entenguem l’estructura profunda del que se’ns diu en aquesta llengua: entendre espanyol no implica poder entendre Rajoy o Zapatero). Però el fet de ser atesos en català, automàticament, va implicar un plus de benestar, un plus de confortabilitat, i, per tant, un valor afegit.

Per això aprenia català fa devers un any (i ara ja en deu parlar ben fluidament) en Djörg, un való que treballa en un hotel on solc parar a Brussel.les. En demanar-li què l’havia portat a aprendre català, la resposta va ser d’allò més senzilla i més elemental: “Hi vénen molts catalans, en aquest hotel”. Ja ho sap, en Djörg, que els catalans que hi van, generalment es poden entendre en francès. I ell mateix parla un espanyol bastant fluid. Però sap també que, amb això, no n’hi ha prou. Que qualsevol catalanoparlant valorarà molt més si, en arribar, es troba a recepció una persona com ell que se li adreça en català amb tota normalitat. Es tracta de donar el millor servei, d’oferir realment un servei de qualitat. I això passa no per fer les coses de manera passable, comportable. S’han de fer realment ben fetes.

Quina no havia de ser la nostra consideració quan, buscant traductors i intèrprets que sabessin català, per treballar amb nosaltres al Parlament europeu, ens va arribar un holandès espigat, ros i ple de pigues, de nom i llinatge inexorablement neerlandès, que se’ns va oferir: “jo puc traduir al català, o del català, sense problemes”. En aquests casos, sempre se’ns acut de demanar per què. “Vaig fer un Erasmus a Barcelona, em va agradar, i vaig decidir aprendre català”. Parla un català perfecte. Sense entrebancs. De seguida vàrem decidir que la cabina neerlandesa també era la nostra cabina d’interpretació.

Com tenim un accés molt més fàcil del que podríem suposar a l’equip del comissari pel Multilingüisme, en Léonard Órban. Al seu gabinet, hi treballa en Johan Haggman, un finès de la minoria sueca (bilingüe suec-finès), que un bon dia va anar a parar a Mallorca i va decidir que aprendria català. Avui parla també un català prou correcte. I influeix tant com pot a favor de la llengua catalana. És liberal, obert i políglota. L’entorn del comissari Órban seria un altre, sense aquesta presència benefactora. Hi treballa, en canvi, una funcionària espanyola que no parla ni un borrall de català, ni de basc, ni de gallec. Valor afegit contra provincianisme de campanar, sense cap dubte.

Imprimeix Versió PDF

Article anterior

Article següent