Josep Bargalló

El mes passat una comissió d’experts designats pel conseller d’Economia i Finances va donar a conèixer una estimació sobre el nostre dèficit fiscal. És a dir, sobre la diferència negativa entre la quantitat de diners que l’Estat espanyol recapta a Catalunya a través dels impostos i la quantitat de diners que hi retornen en forma d’inversió i despesa públiques. Les conclusions d’aquesta comissió han tingut un gran impacte en l’opinió pública. El 2001 el dèficit fiscal va arribar als 11.307 milions d’euros, una quantitat astronòmica que representa el 9,2% del PIB català i el 84% del pressupost de la Generalitat d’aquell any. Aquestes xifres assenyalen Catalunya com un cas únic a Europa. En termes relatius, som segurament la regió europea que fa l’aportació neta més elevada a les arques del seu Estat respectiu. A Alemanya, per exemple, el dèficit fiscal d’un land amb l’estat central no excedeix del 4% del PIB. Els responsables polítics d’aquesta república federal consideren, amb bon criteri, que un percentatge superior perjudicaria greument l’economia del territori afectat, la qual cosa a la llarga també repercutiria negativament en les finances de l’Estat central. En principi, no hi ha cap raó per pensar que allò que és bo per a un país com Alemanya no ho ha hagi de ser també per a l’Estat espanyol.

Durant molts anys, tant a Catalunya com a la resta de l’Estat, el dèficit fiscal havia estat un tema gairebé tabú. Si algú gosava tan sols parlar-ne, automàticament era acusat d’insolidari. La majoria de les forces polítiques i de l’opinió pública consideraven que era una mena de sacrifici obligat que Catalunya havia d’acceptar a ulls clucs, en nom de la solidaritat, sense que calgués qüestionar-ne ni la forma, ni la quantitat, ni la sostenibilitat en el temps. La paradoxa és que aquesta actitud no hagi servit tampoc per millorar la nostra “imatge” a la resta de l’Estat. Al contrari, totes les enquestes d’opinió indiquen que una gran majoria de ciutadans espanyols creuen que Catalunya és una comunitat que rep un tracte de favor. La no publicació de les balances fiscals i la persistència d’un anticatalanisme històric, cultivat per certs mitjans de comunicació, han contribuït a crear aquesta falsa creença.

Tanmateix, el temps ha acabat demostrant que el dèficit fiscal ha tingut efectes enormement negatius per a l’economia i la societat catalanes. Any rere any la insuficiència continuada d’inversió pública ha anat acumulant un dèficit molt greu d’infraestructures de tota mena. Hi ha estudis que xifren en un 12% el nivell de l’estoc de capital públic sobre el total del capital (públic i privat) de Catalunya. Aquest percentatge és sensiblement inferior a la mitjana europea (21%) i a la mitjana espanyola (19%). D’altra banda, el pes del sector públic a l’Estat espanyol representa al voltant del 36% del PIB, mentre que a Catalunya arriba sols al 26%. Parlant clar i català, això vol dir que, per culpa del dèficit fiscal crònic que arrosseguem, avui tenim un sector públic atrofiat. És a dir, ens falten guarderies públiques, escoles públiques, centres de salut públics, transports públics, vies de comunicació públiques, etc. Aquest dèficit s’ha hagut de suplir amb iniciatives privades, o bé amb solucions mixtes, tipus consorci, que combinen la iniciativa privada amb una subvenció parcial pública. Dit d’una altra manera, hem estat obligats a convertir-nos en un país de peatges, en el qual paguem doblement (via impostos i via preus privats) molts dels serveis als quals teòricament tenim dret.

El dèficit fiscal no té pas els mateixos efectes sobre el conjunt de la població. És cert que, poc o molt, tots els sectors socials en surten perjudicats, en la mesura que és un fre al desenvolupament econòmic i a la generació de riquesa. Ara bé, qui el pateix més directament són les classes socials baixes i mitjanes, que són les que més necessitat tenen d’utilitzar les infraestructures i els serveis públics. D’aquesta realitat, el Govern de la Generalitat n’és plenament conscient. Com també és conscient que l’aprofundiment de l’estat del benestar a Catalunya –veritable pinyol del programa del Pacte del Tinell– només serà factible si aconseguim de revisar substancialment la relació fiscal de Catalunya amb l’Estat espanyol.

Avui la gran majoria de la societat catalana i de les forces polítiques estan d’acord que la millora del sistema de finançament i l’increment de la inversió pública estatal són dos objectius necessaris i irrenunciables, sense els quals la reforma de l’Estatut quedaria en paper mullat. Com és lògic, hi ha algunes discrepàncies notables en les fórmules concretes de solució que propugnen els diversos partits, però també és cert que hi ha una voluntat general d’arribar a una posició comuna. D’altra banda, les xifres presentades per la comissió d’experts carreguen de raó les reivindicacions catalanes i ens obliguen a ser ambiciosos. Això ens hauria d’aplanar el camí de la negociació amb el govern central.

Ara més que mai convé fer explícita l’aportació de Catalunya a l’Estat. I especialment cal distingir quina part va destinada al finançament dels serveis que l’Estat continua prestant a Catalunya i quina part a la solidaritat amb la resta de territoris de l’Estat. Una solidaritat que en del futur hauria d’emmarcar-se en uns criteris basats en la racionalitat i la reciprocitat. Uns criteris que no se’ns poden imposar unilateralment, sinó que haurem de negociar. Com més reduïm el dèficit fiscal, més bé anirà la nostra economia i, en conseqüència, la de tot l’Estat. I més política social podrem fer: més i millors serveis per a les persones.

(Publicat al diari El Periódico)

Imprimeix Versió PDF

Article anterior

Article següent