Joan Puigcercós

La crisi del Carmel ha deixat al descobert algunes mancances i defectes de la política catalana. Més enllà de la necessitat de resoldre bé i com més aviat millor la situació de més d'un miler de veïns, això és el primordial, ha quedat clar que la pretesa superioritat moral de la política catalana, l'estil català de fer política que resaven alguns dels millors "palmeros" del pujolisme, no existeix. Al contrari, el que a priori sembla un lapsus del president Maragall sobre el 3% el que dirigeix el país no pot deixar-se anar en el fragor del combat dialèctic i la resposta del líder de l'oposició, Artur Mas, que va caure en la provocació com si d'un ressort automàtic es tractés, delata una debilitat i una frivolitat que han minvat la credibilitat de les nostres institucions principals.

La recuperació de la confiança requereix responsabilitat en el moment polític i altura de mires. La comissió d'investigació que ha habilitat el Parlament ha de servir per aclarir els errors i els responsables que han provocat el sinistre del Carmel. Pel bé de la solidesa institucional, aquesta no pot ser una comissió com les que hem vist últimament en el Congrés dels Diputats, on la impresentable batalla partidista entre PP i PSOE en la comissió del 11-M va requerir una catarsi a partir del dur correctiu que va comportar la compareixença de Pilar Manjón.

La comissió del Parlament de Catalunya té l'obligació d'evitar espectacles i actuar amb discreció i celeritat per oferir unes conclusions clares i sòlides. En el cas de la presumpta corrupció sobre la qual s'ha especulat aquests dies, la creació de l'Oficina Antifrau per part del govern català pot ser un instrument molt útil per establir un punt i a part que doni seguretat i tranquil·litat als empresaris i a la resta dels ciutadans. L'executiu català pot ser el pioner al sud d'Europa en tallar la dinàmica perversa de les comissions i la corrupció.

I finalment on més ens juguem i on el mal pot ser major: la necessitat de recuperar el consens i el diàleg entre el tripartit i CiU per poder dur a terme les reformes tan necessàries en aquesta legislatura: el nou Estatut i acabar amb el dèficit fiscal. La responsabilitat i l'interès nacional de Catalunya haurien d'estar molt per sobre de les pugnes infantils entre Maragall i Mas, per més greus que siguin les insinuacions del primer, les querelles del segon i la ridícula moció de censura dictada des de Madrid. Aquí sí que la política espanyola i els seus dos principals partits han donat exemples clars de com, més enllà dels seus durs enfrontaments, no fa tant van intentar agredir el ministre de Defensa, per no recordar els dos trànsfugues que van obligar a repetir les eleccions a Madrid, en què ells defineixen com a política d'Estat es posen ràpidament d'acord: pensem com han consensuat la seva política sobre la situació basca o com poden fer-ho en qualsevol moment sobre l'Estatut.

Si falla aquesta responsabilitat en Mas i Maragall, algú podria pensar, molt legítimament, que aquesta baralla de corral no és més que una coartada per rebentar la ponència de l'Estatut. Al final del túnel hi ha la recuperació de la credibilitat i per arribar-hi es requereixen altes dosis de transparència i responsabilitat. Alguns estem disposats a això. Ho estaran Mas i Maragall?

(Publicat al diari La Vanguardia)

Imprimeix Versió PDF

Article anterior

Article següent