Josep Bargalló

El sentiment nacionalista no és efímer, com alguns pretenen. Paraules com “nació” i “pàtria” s’arrelen en els conceptes individuals més pròxims de “néixer” i “pare”. Encara emprem “pàtria potestat” en usos domèstics. Quan Raimon canta “qui perd els orígens, perd identitat”, i fa seva aquesta frase tanta població que ha esdevingut propietat col·lectiva, explica l’edifici polític que s’ha anat construint sobre totes aquestes idees mare.

Els qui critiquen, per ràncies, aquestes formulacions polítiques, curiosament, solen defensar una monarquia que no neix amb altra funcionalitat que governar aquestes nacions, en èpoques similars, quan no més antigues i sobre principis tan discutibles com la transmissió sanguínia, discutida ja des de la Roma clàssica i amb veus de tan bell llenguatge com el primer Horaci de les odes cíviques. La monarquia s’ha modernitzat, cert, però la idea de nació i de nacionalisme, també. Els nacionalismes passen transversalment per la història i a cada moment històric tenen una representació política d’acord amb els temps. La idea de nació avança i, en la seva modernització, va canviant de representants; la idea no caduca, però sí els que la representen. Quan aquests representants no connecten amb el seu temps, donen ales als que censuren el nacionalisme com a recepta demodée.

Els nacionalismes polítics que arrenquen amb el segle XX sens dubte són un impuls gran a la reformulació del concepte, i ERC juga un paper actor important en el moment en el qual Catalunya edifica un gran teixit industrial i de comerç mentre paral·lelament es consolida un moviment obrer actiu i progressista. Era el moment del nacionalisme d’esquerres que dóna a la Generalitat dos presidents de la talla de Macià i Companys, en l’època de la República que avui commemorem. I va ser el nacionalisme d’esquerres el que en temps de sequera dictatorial va mantenir la Institució de la Generalitat gràcies a Irla i Tarradellas, mentre el que Ernest Lluch anomenava sorneguerament el “Vichy català” finançava el franquisme i es vestia de blau. El postfranquisme troba en CDC el representant ideal de la massa social catalanista. Pujol ha construït una bona estratègia, del “fer país” al “fer política”. En l’efervescència reivindicativa dels finals de la dictadura i la transició, pacta amb la socialdemocràcia hereva de Pallach. Amb una gran ductilitat, amb la seva aliança amb UDC, apedaça el nacionalisme conservador i se situa en primera posició. La coalició s’apuntala en un líder indiscutit i únic, i en l’exercici continuat del poder durant vint-i-tres anys. La retirada del líder i el feixuc pes del clientelisme que arrossega necessàriament la no alternança a temps prudencials, contribueix a deixar-los fora de joc.

El cicle polític de CiU s’ha esgotat. Han estat incapaços, en la seva aliança amb la dreta espanyolista, d’endegar un nou Estatut i un nou model de finançament, i ara clamen perquè allò que ells no han fet en un quart de segle, ho faci el Govern Catalanista d’Esquerres en un quart de legislatura. En el seu declivi tàctic –tàctic perquè s’han quedat sense estratègia–, han arribat a qüestionar la legitimitat del President de la Generalitat – cosa que mai ha fet cap tendència del catalanisme, hagi estat qui hagi estat el President. CiU ha representat la bossa més gran de l’electorat nacionalista català, però és l’hora del relleu. Els seus aliats a Espanya, com ells mateixos, a Catalunya, estan a l’oposició. Sinèrgicament, el socialisme que deté les presidències dels governs de l’Estat i de Catalunya, no és el jacobí sinó el federal, sense amagar que a un partit tan gran no hi hagi uniformitat i que s’hi mantinguin corrents que van en direcció contrària. Però avui, com diu Josep-Lluís Carod-Rovira en una entrevista recent al setmanari “El Siglo”, “és el primer cop que Espanya té un president del Govern que no és un nacionalista espanyol” i que “tenim un escenari perfecte: a Espanya manen les esquerres i hi ha un president que és federalista i a Catalunya també manen les esquerres i també hi ha un president que està a favor del model federal”.

Ha arribat l’hora dels nacionalismes d’esquerres emergents, que naturalment sorgeixen en les nacions històriques: ERC, el BNG i, en una absència de violència que s’aproxima, una nova esquerra nacionalista que aplegui les bosses de l’esquerra independentista d’EA, l’esquerra abertzale, Aralar i els moviments socials de gran tradició i arrelament a Euskal Herria. La suma d’aquestes forces centrífugues pesa i pesarà més en la configuració d’un nou model d’Estat. El Partit Socialista necessita d’aquestes forces i aquestes forces necessiten del Partit Socialista en un acomboiament recíproc i simbiòtic que ha de menar a la resolució, a anys vista, dels problemes més mal resolts de la última història. El Govern de la Generalitat ha obert aquest camí tan complex que té com a objectius incrementar la sobirania de Catalunya, contribuir a la federalització d’Espanya, reforçar el nostre pes a Europa, donar sortida als reptes tecnòlogics i industrials, de la immigració, de l’equilibri territorial, del garantisme jurídic, de la igualtat entre sexes, de buscar l’espai que necessiten els joves per entrar sense angoixes al mercat laboral, de la lluita contra els oligopolis de comunicació que a través de fonts úniques ens imposen, fent veure que només proposen, pensaments únics...

L’objectiu és millorar les condicions de vida de tota la societat, en especial dels segments menys afavorits. Assumir cotes tan exigents de fer política no és fàcil, però no ens fa por, ans al contrari, ens estimula. Sabem que la dreta porta malament i malèvolament els canvis que la desplacen del poder, i no tenen límits a l’hora d’intentar recuperar-lo i molts mitjans per erosionar-lo, especialment en lobbys financers i mediàtics. No ens estrany, doncs, que el “vayáse, señor González” del PP, hagi trobat ben aviat la seva traducció catalana. Els nostres objectius immediats, tanmateix, explicitats al Pacte del Tinell, i la força que els nacionalismes d’esquerres emergents tenim en la requalificació del cadastre polític de l’Estat, ens donen energia per anar endavant i per assegurar als qui han posat esperança en el Govern Catalanista i d’Esquerres que ni els decebrem ni abandonarem. Som tres partits molt diferents, que venim de molt diverses tradicions, i això té sovint conseqüències que, degudament amplificades, poden fer semblar que hi ha un cert desgavell o manca de sinèrgia i coordinació. Nosaltres ho veiem diferent.

Tenim una força social i una majoria parlamentària més que suficient, representem més franges socials que les que mai van representar els nostres antecessors a la Generalitat, i interpretem que la varietat de punts de vista enriqueix la mirada. El poble de Catalunya, que és savi, sabrà apreciar que la varietat és riquesa i dinàmica, mentre que el monolitisme petrifica, com han deixat amb escreix demostrat majories absolutes diverses i de diferent signe aquí i allà. El temps assentarà la cultura de coalició i la valorarà en la seva justa mesura. És el temps històric dels canvis, i els nacionalismes emergents sabrem estar a l’alçada que se’ns exigeix.

(Publicat al diari Avui)

Imprimeix Versió PDF

Article anterior

Article següent