Bernat Joan

Quan un país com Espanya, membre de la Unió Europea i, suposadament, part de l'anomenat Món Occidental, té una caverna tan àmplia que es troba representada pel principal partit de l'oposició, vol dir que hi ha algun pern que no està gaire ben engreixat. O que encara va amb greix de l'etapa predemocràtica. La reflexió ve a tomb de la reacció del Partit Popular davant la presentació a les Corts espanyoles del projecte de nou Estatut de Catalunya.

El projecte arriba a Madrid amb el suport del noranta per cent del Parlament de Catalunya (cent vint-i-cinc diputats sobre cent trenta-cinc, és a dir, amb els grups de CIU, PSC, ERC i ICV a favor i només amb l'exígua minoria del PP en contra), és a dir, amb un consens amplíssim. S'ha de tenir en compte que, per poder arribar a aquest consens, tothom ha hagut de sacrificar algunes de les seues conviccions més profundes, i s'ha hagut de renunciar a projectes finalistes per permetre aquesta confluència. Finalment, després d'un llarg procés negociador, s'arriba a allò que més por feia al bell mig de l'Altiplà: un estatut amplíssimament consensuat.

Quan un partit, el PP, intenta que el projecte d'Estatut ni tan sols sigui admès a tràmit, està obrint una esquerda importantíssima (i gravíssima) no entre el propi partit i la resta de forces polítiques, sinó entre la societat catalana (que, per voluntat democràtica, ha decretat que el PP hi sigui un partit marginal) i la societat espanyola (on el PP té tants vots com el Partit Socialista: no oblidem que els socialistes, sense Catalunya, no haurien guanyat les eleccions espanyoles).

Ara han començat a sortir, arreu d'Espanya, articles de representants del PP (i d'opinadors afins) carregant-se el projecte d'Estatut, al.ludint sobretot al fet que per poder-lo tirar endavant s'haurien de canviar algunes coses de la constitució espanyola. El "talibanisme constitucional", en feliç terminologia de Josu Erkoreka, torna a la càrrega. A les Balears també s'han destapat veus "populars" en aquesta mateixa línia. En el nostre cas, entenc que es tracta de veus ben poc intel.ligents, perquè el nou estatut de Catalunya pot obrir la porta a reformes molt interessants, i que a les Balears ens interessen molt especialment, com ara la millora del finançament autonòmic.

Què tenen al cap, aquests diputats baleàrics que carreguen contra l'Estatut del Principat en ares de la "cohesió nacional" d'Espanya i es tiren, d'aquesta miserable manera, pedres dalt el propi terrat? Què en treuen, els "populars" de les Balears, de contribuir, ells mateixos, a la catalanofòbia imperant arreu de les Espanyes?

L'espanyolisme del Partit Popular és un espanyolisme de curta volada, molt poc intel.ligent. Sense ànim de reformar Espanya (perquè tenc els meus dubtes sobre el fet que això sigui efectivament possible), perquè sóc independentista, no puc deixar de constatar una cosa elemental: no es pot afermar cap "unitat" si alguna de les parts s'hi troba incòmoda. L'espanyolisme ha intentat, al llarg dels tres últims segles, liquidar la nació catalana i la pròpia llengua, sense aconseguir-ho. Felip V, el valid Patiño, el Deseado, Carlos III, els vint-i-cinc colps d'estat, les dictadures (de Primo a Franco) no han aconseguit esborrar la llengua catalana. Ni el sentiment nacional dels catalans ni l'existència històrica, cultural i social de la nació catalana (encara no traduïda en existència política). L'espanyolisme ha fracassat, i avui el noranta per cent dels diputats del Parlament de Catalunya presenten un projecte consensuat de nou estatut al Congrés dels diputats espanyol. La caverna brama contra el projecte i la seua part més significativa no vol ni tan sols que s'admeti a tràmit. La caverna fracassa, naturalment. Però ara comença una nova etapa en què les tisores ja estan preparades. Ara bé, si es retalla el projecte, si no es respecta la voluntat gairebé unànim del Parlament de Catalunya (és a dir, de la representació del poble de Catalunya), quina sortida quedarà?

Estic cada dia més convençut que els Països Catalans arribarem, potser abans del que ens pensam, a la independència, no per voluntat independentista real de la nostra gent, sinó pel fet de patir diàriament el nacionalisme excloent de la caverna espanyola. Certament, com va dir en Carod-Rovira, cada vegada que en Rajoy bada la boca fa independentistes catalans. En Fajarnés i en Martín Soledad no en fan tants, però també hi contribueixen amb el seu granet d'arena. Mil gràcies a tots.

(Article enviat al Diari de Balears i a l'Última Hora d'Eivissa i Menorca)

Imprimeix Versió PDF

Article anterior

Article següent