Albert Royo

Europa no ha aconseguit superar la seva actitud proteccionista des del punt de vista social i comercial

La Cimera Euromediterrània, que va concloure ahir a Barcelona, brinda a la Unió Europea l'ocasió de replantejar-se el seu paper en el Mediterrani i d'implicar-se d'una vegada per sempre amb uns veïns als quals no ha prestat prou atenció. Però no podrà fer-ho sola des de Brussel·les, sinó que necessita comptar tant amb els estats com amb els organismes subestatals i amb la societat civil.

El Procés de Barcelona va crear moltes expectatives que no s'han vist satisfetes. No s'han reduït les diferències econòmiques entre el nord i el sud, no s'han construït sistemes polítics autènticament democràtics en la major part dels socis del sud, Europa no ha aconseguit superar la seva tradicional actitud proteccionista des del punt de vista social i comercial, etc. A què es deu aquest resultat tan trist?

Podem identificar tres problemes clars: 1. Els principals protagonistes del procés no semblen anar per feina, falta impuls polític i es tanca la porta a tota participació no estatal; 2. Les tres cistelles del procés (la política, l'econòmica i la cultural) continuen essent vàlides, però al cap de deu anys comença a ser necessari actualitzar-ne el contingut, que no té en compte nous conceptes i realitats com la seguretat humana i el codesenvolupament; 3. El suposat projecte motor del procés, la creació d'una zona de lliurecanvi, no va a la velocitat esperada i no s'ha produït l'enllaç causal entre la millora econòmica i l’aprofundiment democràtic.

Davant aquesta realitat podem recordar algunes propostes plantejades per Euromesco, l’equip d’especialistes del Mediterrani. D'una banda, donar un major protagonisme a la societat civil i als organismes subestatals, especialment als que tenen poders legislatius. És hora d'acceptar el paper de la cooperació descentralitzada i dels actors subestatals com a autèntics subjectes amb capacitat de decisió i acció real. De l’altra, és imprescindible evitar la protecció i la visió exageradament occidentalista, molt present el 1995 en qüestions com la immigració. Els recents incidents a França no ens han de dur al mateix error. Encara que el compromís i els esforços dels socis del sud podrien haver estat majors, és necessari que Europa faci autocrítica. La Unió Europea no ha vist l'interès i el potencial que té el Procés de Barcelona. Massa atrafegada amb la seva ampliació cap a l'est, la Unió Europea ha oblidat les relacions amb els seus veïns del sud. S'ha parlat de la necessitat d'un pla Marshall per al nord d'Àfrica. No sé si s’ha d’anomenar així (probablement no), però el que sí és clar és que no ho han d'oferir els Estats Units, sinó la Unió Europea. Europa pot liderar una alternativa real a l'ordre internacional que intenta imposar Washington, però ha de creure en el seu paper i començar a assumir les seves responsabilitats, sobretot quan estan tocant les seves fronteres.

Aquests dies estem assistint a una nova batalla en la Unió Europea pel pla pressupostari per al període 2007-2013. És el moment de parlar clar. Europa necessita recursos si vol ocupar un paper clau en l'escena internacional, si ha de guiar el continent pel camí del creixement sostenible i el manteniment del model social europeu, si ha de garantir la salut dels consumidors i el respecte al medi ambient. És impensable que la Unió Europea, amb vint-i-cinc estats membres i amb més responsabilitats que mai, pugui seguir endavant amb el mateix pressupost relatiu (el 1% del seu PIB) que fa set anys, quan només estava formada per quinze estats molt més rics.

Tampoc no és sostenible una Unió Europea que dediqui el 45% dels seus recursos a l'agricultura, quan aquesta ocupa menys del 5% de la seva població. No podem continuar donant suport a l'actual política agrícola comuna (PAC) i parlar de solidaritat amb el Tercer Món o amb el sud mediterrani. La PAC és necessària i hem d'evitar la seva renacionalització, però cal reorientar-la perquè, a pesar de la reforma de 2003, continua subvencionant més la producció que la funció social que realitzen els nostres agricultors, ja que es continua exportant l'excedent als països del sud a un preu inferior al de la producció local. Els nostres pagessos –i no només els terratinents com fins ara– han de gaudir d'ajudes públiques per la seva funció d'ordenadors i cuidadors del territori.

Catalunya pot i vol participar en aquest debat, i no només oferint el seu capital per celebrar cimeres. Catalunya és un actor rellevant en el Mediterrani, pel seu pes històric, polític i econòmic en la regió. El govern del nostre país està compromès amb el desenvolupament de la ribera sud, que rep una atenció prioritària per part de la política de cooperació: el Marroc i Algèria, però també Palestina, els Balcans i el Sàhara Occidental. Catalunya és així un actor real que pot oferir un enfocament complementari per impulsar el Procés de Barcelona.

El compromís de la Generalitat i el de les organitzacions que des de fa anys treballen sobre el terreny, sumat a la gran quantitat i qualitat dels centres d'investigació del nostre país que s'ocupen de les relacions euromediterrànias, situen la capital catalana com la seu adequada per albergar un potencial secretariat permanent del procés o el Banc Euromediterrani de Desenvolupament.

Els caps d'estat i de govern dels dos costats del Mediterrani han de comptar amb aportacions essencials com la de Catalunya per renovar un procés que va començar fa deu anys en la capital catalana i que pretén convertir el Mediterrani en un pont blau d'enteniment i intercanvi cultural, econòmic i polític.

Imprimeix Versió PDF

Article anterior

Article següent