Bernat Joan

Sorprèn en alguns mitjans de l'occident europeu l'entusiasme amb què George W. Bush ha estat rebut a Albània. Alguns mitjans molt "conservadors", per no dir directament retrògrads, han criticat durament el president dels Estats Units i s'han mostrat estranyats per la rebuda albanesa. D'altres, directament, s'han posicionat al costat de Rússia en aquesta controvèrsia geoestratègica. No perquè sospesin les raons de Rússia en aquest contenciós, sinó perquè es decanten obertament per tot allò que vagi en consonància amb l'antiamericanisme acrític de bona part de l'Europa occidental.

Evidentment, George W. Bush ha estat tan ben rebut a Albània perquè ha donat suport incondicional a la independència d'una nació, diguem-ne, "germana": Kosovo. De fet, avui dia, Kosovo ja és un protectorat que teòricament no gaudeix de plena sobirania en relació a Sèrbia, però que, de fet, actua com un país sobirà. Es tracta, doncs, d'arribar a determinar quin ha de ser l'estatus més o manco estable de Kosovo.

La polèmica s'estableix entre aquells que consideren que Kosovo ha de tenir algun tipus d'associació amb Sèrbia (probablement es conformarien amb la fórmula, posem, d'estat lliure associat) i els que consideren que Kosovo té dret, com ho vol la majoria de la seua població, a la plena independència nacional. A hores d'ara no es planteja la possibilitat -molt plausible en termes d'història i de realitat sociològica, lingüística i cultural- que Kosovo esdevengui una part d'Albània. I Albània, a hores d'ara, tampoc no ho reclama.
Rússia s'ha posicionat radicalment en contra de la plena independència de Kosovo perquè manté l'aliança "eslava" amb Sèrbia. Vladimir Putin ja va advertir que la independència kosovar portaria desastres al conjunt d'Europa, perquè darrere Kosovo hi anirien Escòcia, el País Basc i Catalunya (són apreciacions d'en Putin, no meues). Això, naturalment, des de la perspectiva putiniana, constitueix un autèntic desastre. Podem observar, idò, en quina mesura l'entramat nacionalista de la Rússia actual és fet segons el model de França. Més que mai hem de recordar el malaguanyat Enric Muntaner, que sempre comparava els sistemes de construcció nacional de Rússia, França i Espanya, en contraposició als nòrdics o als britànics.

El procés independentista de Kosovo presenta, doncs, alguns esculls importants. El primer, ja ho hem apuntat, és la posició internacional de Rússia, que distorsiona, al seu torn, les decisions que puguin prendre les Nacions Unides. Correlativament, s'hi constata, una vegada més, la feblesa de plantejaments d'Europa, especialment si el contraposam amb la claredat dels Estats Units, a favor de la independència.

Juntament amb aquest factor de política internacional, hi hem de comptar el fet que els orígens històrics i mitològics de Sèrbia es troben, precisament, dins territori kosovar. Això tampoc no és tan estrany: els orígens de la llengua espanyola es troben, per exemple, dins territori bascoparlant en origen (ço és, a San Millán de la Cogolla, a la Rioja) i els orígens de l'inglis (anglès) són al sud d'Escòcia, al nord del mur d'Adrià. Per tant, si Castella va néixer a Euskadi i Anglaterra va néixer a Escòcia tampoc no és tan rar que Sèrbia nasqués a Kosovo. Però això comporta una càrrega simbòlica molt important per als serbis, potser especialment per a la minoria sèrbia que encara viu a Kosovo. El nou estat kosovar, doncs, hauria de garantir els plens drets de ciutadania i el respecte cultural i lingüístic envers les seues minories, perquè la legitimitat de la seua independència sigui del tot indubtable, i perquè els ciutadans de diferent cultura i nació hi puguin viure en peu d'igualtat. Això resulta, a hores d'ara, fonamental per a qualsevol nació que aconsegueixi la seua independència.

A l'Europa política -s'està tornant a demostrar- li costa molt estar a l'altura de les circumstàncies, quan es produeixen processos d'emancipació nacional. Després del bon exemple del paper jugat per la Unió Europea en la independència de Montenegro, ara la UE permet que George Bush, com a president dels Estats Units, capitalitzi en exclusiva i sense complexos la independència de Kosovo. Des del meu modest punt de vista, el millor que hauria pogut fer la UE hauria sét reconèixer sense embuts el dret a la independència, posicionar-s'hi a favor i ajudar a l'inici del camí de Kosovo com a futur membre de la Unió. Tanmateix, el camí serà aquest per a Kosovo, com ho ha estat per a Estònia, Letònia, Lituània, Eslovàquia o Eslovènia, repúbliques totes elles independitzades sense el vistiplau de la Unió Europea i avui membres de ple dret.

En tot el procés estic notant a faltar un posicionament clar i contundent per part d'Alemanya. Les posicions d'Angela Merkel són semblants a les que tenia Helmudt Köhl, i que tant varen ajudar als processos d'independència a l'est d'Europa. Estic convençut que Merkel té els mateixos posicionaments. Però quelcom o algú la frena, ara que exerceix la presidència de la UE... Amb els Estats Units i Alemanya a favor de la independència de Kosovo, o, més concretament, de la decisió que el poble kosovar prengui sobre si mateix, els estatalistes de divers pelatge i condició, com es diu col·loquialment, poden cantar missa.

(Publicat a Ultima Hora i Diari de Balears)

Imprimeix Versió PDF

Article anterior

Article següent