Bernat Joan

En un article titulat "Buscant el sol als armaris", Enrique Serbeto (Enric Cervet?) s'estranya que, tot i haver tants problemes al món (terratrèmols, ciclons tropicals, terrorisme, sida...), a un servidor se li ocorri organitzar algunes activitats a Estrasburg a favor dels drets lingüístics dels ciutadans i ciutadanes de la Franja catalanoparlant, sota administració aragonesa. Més que "buscar el sol pels armaris", el que ens ha mogut a reivindicar uns drets individuals elementals ha estat un petit atac de dignitat. Perquè, certament, és més preocupant que t’engeguin un tret o que et mati un llamp que no que no et facin fora d'una consulta mèdica perquè parles la teva llengua a la teva terra, i pot fer més mal un huracà a Mèxic que un jutge que exerceixi a Fraga, Mequinensa o Vall-de-roures i no parli la llengua catalana ni l’escrigui.

Però també és just assenyalar que els drets són els drets i han de ser defensats i aplicats (per molt rumbós que sigui l'Estat i per molt mañicos que siguin els governants d'Aragó). Potser el que comença a ocórrer és que els catalanoparlants sota jurisdicció aragonesa surten de l'armari i no estan disposats a patir tantes humiliacions. Volen que els seus fills i filles puguin estudiar en català, que a l'ajuntament o a la comisaria els atenguin en la seva llengua, que els servidors públics (al món civilitzat s’anomenen així; a Espanya i altres regions de França, funcionaris) serveixin a la gent en la seva llengua.

Si els catalanoparlants d'Aragó surten de l'armari, benvinguda sigui la seva sortida. Espero que surtin també els que parlen bereber (tamazight) a Al-Meliyia i són tractats com a estrangers per Espanya, els que parlen àrab o tamazight a Sebta i es troben en el mateix trànsit, els que parlen portuguès a Olivenza i han de declarar en espanyol davant del jutge o els que s'expressen en gallec a Ponferrada i, en canvi, se'ls obliga a usar el castellà oficialment. I nosaltres ens apuntem a totes aquestes causes justes, com ens apuntem a la defensa dels drets dels kurds a Turquia, dels demòcrates a l'Iran o dels treballadors del sector petrolier a Romania.

Cap causa no ens és aliena, perquè els independentistes catalans som, abans que res, persones cosmopolites, plurilingües, liberals i, sincerament, sense afany xovinista, crec que tenim pocs vicis dels més típicament espanyols. Obrim, doncs, els armaris, superem la naftalina, rentem-nos la caspa, i que resplendeixi una mica més el sol.


(Rèplica a un article publicat pel diari ABC el 27 d'octubre de 2005)

Imprimeix Versió PDF

Article anterior

Article següent