Oriol Amorós

Barcelona, i moltes ciutats catalanes, va viure durant els anys 80 uns processos de transformació urbana tant potents que la seva inèrcia encara dura. L’urbanisme es va posar al servei d’idees i, així, va realitzar-se una obra ingent de millora dels espais públics, de creació d’espais de trobada, de rejoveniment dels teixits urbans, la configuració d’espais amb identitat a l’entorn de la qualitat arquitectònica, de noves centralitats i d’espais orientats a les persones. Va ser una manera de fer ciutat clarament d’esquerres per la intervenció i per la intenció. Del seu èxit se’n va viure molts anys.

La il·lusió dels primers ajuntaments democràtics es composava de joventut i d’idees de transformació social. Però la joventut no dura sempre; les idees no sempre són prou clares i evidents i la il·lusió, en molts casos, s’ha esvaït en aquells que aviat farà 30 anys que hi són.

No han desaparegut, però, les necessitats de les persones, ni dels barris, ni de les ciutats de ser pensades amb les idees d’igualtat, fraternitat i llibertat. Ben al contrari. Les noves amenaces a la cohesió social són tan o més fortes que en el passat: La inestabilitat del treball, de la residència, de l’orientació professional, de les relacions personals o familiars, fan els individus més vulnerables, els lligams més febles i les identitats col·lectives més qüestionades. Les polítiques públiques han de ser presents per evitar la ruptura i per facilitar el marc de creixement de les persones. Per facilitar una identitat acollidora, un projecte col·lectiu, on tirar l’àncora i, al mateix temps, les eines per créixer i ser lliure.

Les ciutats necessiten ser conduïdes de nou posant les idees al davant. Cal fer ciutat prioritzant les persones i la cohesió social. Governar clarament des de l’esquerra però amb il·lusió, coratge i joventut i no amb una llosa de 30 anys. Cal prendre el relleu des de l’esquerra, i l’Esquerra hi està preparada.

Imprimeix Versió PDF

Article anterior

Article següent