Josep Huguet

És des del poder i no des de l'oposició com Esquerra garantirà la cohesió social i el progrés

Serenitat i el cap fred és el que ens convé als militants republicans després de les eleccions municipals. L'únic partit que puja més de 300 regidors a tot Catalunya. Qui augmenta més en nombres relatius les alcaldies (104 per majoria absoluta, i 43 de relativa) i puja en nombres absoluts i relatius a totes les demarcacions excepte a Barcelona. Tots els partits institucionals perden vots en nombres absoluts, només la dreta nacionalista aconsegueix un repunt en percentatge que de totes maneres no arriba a l'1%. Socialistes i convergents obtenen el pitjor resultat en nombres absoluts de les vuit conteses electorals municipals. Esquerra fa el segon millor resultat en termes relatius i absoluts. Iniciativa per Catalunya perd gairebé el doble de percentatge que Esquerra. I els populars s'ensorren en termes absoluts i en termes relatius. Alguns professionals del mobbing contra els republicans parlen d'efecte Montilla. Aquest efecte, curiosament, també deu ser el que ens fa penetrar més que mai a la Catalunya interior, guanyar espais a la dreta nacionalista i disputar semifinals amb els socialistes. Aquest efecte deu ser tan miraculós que explicaria també la superior davallada dels ecosocialistes, la pèrdua de més de 300 regidors per CiU i segurament també dels populars. Aquests professionals de l'assetjament no explicarien, però, quin hauria estat ucrònicament l'efecte Mas o l'efecte travessia del desert a l'oposició. Es refien de l'adolescència, la incapacitat de raonar en fred, que atribueixen al destinatari per tal de promoure la desestabilització republicana. No se'ls veu el mateix esforç amb les altres forces de l'estatus.

Em pregunto què passa, doncs, perquè només els republicans mereixin reiterades portades destructives. Per dues raons principalment: Esquerra continua essent, malgrat el foc creuat que rep, l'únic partit lliure dels dos grans pols autonomistes de dreta i d'esquerra. L'únic que va afrontar amb valentia el que ara denuncia l'expresident Pasqual Maragall: el pacte de la Moncloa a l'esquena de la decisió del Parlament de Catalunya. L'únic partit polític que mai s'acontentarà a fer la migdiada a l'oasi català que alguns poders fàctics es pensen que han tornat a recuperar després de 25 anys de somnolència pujoliana. L'altra raó és el difícil procés de pas de l'adolescència a la majoria d'edat d'un partit que ha viscut massa temps en el passat com una força infantil a la qual se li adjudicava sempre una tutela dels dos grans pols que s'han repartit el país i perseveren en aquest objectiu. Una força política que alguns independentistes de saló també voldrien sempre infantil, promovent actituds poc meditades de la direcció o espasmes descontrolats de la militància.
Quants tutors té Esquerra, quants consells ens donen els editorials filosocialistes o filoconvergents! Que desinteressats que són! Com voldrien que féssim una regressió a l'infantilisme, perquè la copropietat de l'oasi no tingués problemes de futur!

El procés estatutari ha marcat els límits escassos de l'autogovern en la Constitució. Per això, el malestar general anirà arrelant, no demà, ni potser demà passat, en allò que algú de pes va anomenar la desafecció. Aquesta és la base social que només amb perseverança i paciència farem nostra. Mentrestant, ho he dit en alguna altra ocasió, cal marcar fites unitàries entorn de temes àmpliament sentits, com l'aeroport, els trens, la llengua i guanyar-los d'un en un. I des dels ajuntaments i el Govern, no des de l'oposició, garantir la cohesió social i nacional, el progrés econòmic en el món global i la construcció de polítiques d'estat amb l'actual marc autonòmic. O no va ser Enric Prat de la Riba qui des d'una simple Mancomunitat va posar les bases de polítiques d'estat de les quals encara ara estem vivint. La independència no arribarà sense esforç ni d'una manera lineal, i mentrestant ens convé un país cohesionat i també pròsper. La victòria darrera de l'SNP a Escòcia ve després de diversos passos endavant i de diversos passos endarrere al llarg de 75 anys no interromputs per cap dictadura.

Esquerra, després de la fixació del mapa polític a partir de l'any 1984, va començar movent-se en franges que oscil·laven entre el 2% i el 5% dels vots, del 1992 al 2002 es mogué entre el 4% i el 9% dels sufragis. I des de l'any 2003 ens movem en la banda del 12% al 16%. Ara ens hem situat a la part baixa de la banda, és veritat. Per tornar a la part alta, cal fer retocs, sí, certament. Cal recuperar una veu autoritzada sense les limitacions que imposa el Govern, també. Cal construir un partit sòlid, sobretot això: algunes clatellades locals s'expliquen simplement per aquesta raó. I cal governar bé els ajuntaments i la Generalitat durant els propers quatre anys complint estrictament els pactes. I, doncs, serenitat. Que el gruix de l'esquerra independentista ja s'ha fet adulta i ja sap com s'ha d'afaitar el bigoti o bé com s'ha de maquillar sola i ja té el carnet de conduir.

(Publicat a El Periodico)

Imprimeix Versió PDF

Article anterior

Article següent