Bernat Joan

La interacció entre cinema i literatura cada vegada és més poc discutible. De fet, allà on hi ha més vitalitat cinematogràfica (sense cap dubte, els Estats Units d’Amèrica), l’estil literari més habitual se n’ha vist tan impregnat que sovent llegim novel.les i no podem evitar de sentir-hi un regust inqüestionable de guió cinematogràfic. Deia fa un parell de dècades en Lluís V. Aracil, introductor de la sociolingüística als Països Catalans, que probablement expliquen millor les diverses etapes del segle XX les grans creacions literàries que no els estudis de sociologia. I que, probablement, podem acostar-nos més a les profunditats de la Història a través de la literatura que no a través dels estudis històrics pròpiament dits. Rellegint els americans de meitat del segle XX no me’n resta cap ombra de dubte. Però llegint els que escriuen a principis del segle XXI, tampoc, tot i que avui la literatura se’n vagi molt més per les branques i el realisme no hi ocupi un espai gaire destacat. No cal que la literatura sigui realista, perquè ens interpreti la vida. De vegades, la cosa funciona en un sentit ben contrari d’aquest.

La novel.la americana (del nord) passa tan bé perquè la podem llegir, en general, com si es tractàs d’una pel.lícula. Entre determinats crítics saberuts de la nostra part del món, els best-sellers són automàticament denostats. Se suposa que una novel.la, perquè la llegeixi molta gent, ja ha de ser dolenta. O la massa dilueix, potser, la qualitat literària? Els autors literaris, com els que es dediquen al cinema, tenen incidència per la seua capacitat de congriar un públic ampli. Com deia recentment en una entrevista en Dan Brown, autor d’algunes de les novel.les més llegides del món, entre optar al Nobel de Literatura o tenir milions de lectors, val més la segona opció. Són els lectors els que fan la relectura de les obres, els que ens les retornen amb tantes interpretacions com persones s’hi acosten. Són les persones que ens llegeixen les que perfan el que hem escrit.

Dins tot aquest engranatge, vaig trobar molt interessant l’entorn en què es desenvolupa l’última novel.la de Vicenç Villatoro, guanyadora del Premi Ramon Llull (el més ben dotat de les lletres catalanes). En Villatoro, que té una gran capacitat de captar al vol el que, amb un cert toc religiós, en podríem dir “els signes del temps”, ha situat l’acció d’aquesta novel.la en la final de la Champions que el Barça va jugar al Parc dels Prínceps, a l’Estadi de Saint Dénis, de París. L’autor, segons ens conten els diaris, hi tracta la relació entre un pare i un fill, però el transfons de tot plegat és una ocasió estel.lar en la trajectòria del Futbol Club Barcelona. Em va fer gràcia que Vicenç Villatoro digués que el Barça ha estat molt poc literaturitzat, tenint en compte la incidència social que té, com a fenomen esportiu (i nacional, per cert). Té tota la raó.

El mèrit de la literatura que ens fa més avinent la vida és justament acostar-se als fenòmens que existeixen a la societat amb la mateixa naturalitat amb què s’hi acosta la gent. Per això han tengut èxit Raimond Chandler, James M. Caim, el recentment traspassat J.D. Salinger (autor del memorable El vigilant en el camp de sègol), o, en una altra etapa, autors com el propi Dan Brown, J. Ludlun o el bateria amateur Stephen King.

Avui dia entenc que és molt important, d’una banda, contactar amb allò que atrau l’atenció de la gent (i els estadis han configurat una nova casta de catedrals, a la nostra part del món, i arreu), entendre els elements que mouen la Humanitat (avui dia molts observadors sostenen que la mouen més les idees i els sentiments que no els interessos, contràriament a allò que suposa el marxisme), assumir els canvis i adaptar-se a un llenguatge que no sigui hermètic ni generador de cap nova casta social. La literatura viva expressa allò que ocorre i constitueix un alter ego de la sociologia, que sovent s’expressa bastant més malament, i d’una manera prou més complicada.

En el context de les lletres catalanes, entenc que per millorar el potencial de la nostra literatura hem de millorar també la indústria cinematogràfica (encara extremadament incipient). Amb el desenvolupament d’un cinema català potent hi tendrem la clau d’una reflorida de les nostres lletres. Per això, per al futur de la literatura catalana, de la cultura catalana en general, és tan important el projecte de Llei de Cinema fet a Catalunya.

Imprimeix Versió PDF

Article anterior

Article següent