Bernat Joan

Hi ha qui el trien president del Congrés dels diputats de la regió espanyola i automàticament es creu una mena de tsar Ivan el Terrible, o similar. A veure, el president del congrés de diputats és un senyor escollit diputat pel poble i president de l'assemblea pels altres electes. Marín va ser escollit diputat dins les llistes d'un partit concret i ara representa els seus electors i, per extensió, com a president del Congrés, tots els diputats i les diputades de les corts generals. Però no és el tsar del Parlament espanyol ni l'emperador de cap imperi assolellat.

Escric tot això per una obvietat: Marín va de fanfarró sense poder permetre-s'ho (com gairebé tots els que hi van). Deu pensar que va fer una "gràcia" als diputats que parlen català o euskera quan els va deixar intervenir, simbòlicament, en les seues respectives llengües. No ho deu considerar un dret, sinó una "gracia que espera recibir de vuestro recto proceder", o alguna cosa així, tipus retòrica franquista. La "gràcia" es va fer endarrere perquè algú -concretament ERC, i, majorment, el diputat Tardà- "va abusar" de la seua "confiança". Però qui ets tu, més fanfarró que ningú, per actuar amb aquesta prepotència! Tens més legitimitat, ni que siguis president del Congrés, que els dotze milions de ciutadans dels Països Catalans, o que els dos milions de bascos? Posats a fer, cap demòcrata no podria pensar que en tenguessis més que els trenta mil parlants d'aranès, els trenta mil parlants de fabla aragonesa o els vint-i-tants milers que parlen astur-lleonès.

La conseqüència de l'"abús de confiança" ha estat que Manuel I el Superb ha decidit que, a partir d'ara, al Congrés dels Diputats només es parla espanyol. I punt! Tots els grups, emperò, tret dels criptofranquistes del PP, li han demanat que torni a la "flexibilitat". Començant pel seu, el socialista. Deuen ser dos-cents i escaig de diputats, en total. Davant la petició d'aquests dos-cents i escaig de col·legues, el Superb diu que "s'ha de prendre un temps de reflexió" i, vuitejant que fa més Vuit, commina tots els diputats a no usar la presidència del Congrés "amb finalitats polítiques i dialèctiques".

Sa magnífica i excel·lentíssima il·lustríssima Manuel I hauria de saber que, si Espanya fos un estat plenament democràtic, si Espanya tractàs de manera igual -per dir-ho en termes maragallians (entengui's de Maragall avi)- tots els seus fills, no continuaria l'abús que mallorquins, formenterer (en singular perquè n'hi ha just un, al Congrés de Diputats), eivissenc (ídem), menorquins, valencians i catalans del Principat hagin de canviar de llengua, mentre que extremenys, andalusos, castellans, riojans, càntabres o murcians poden anar amb la seua sense cap tipus d'entrebanc. Per tant, fins i tot hauria de tenir vergonya d'aplicar uns reglaments com els existents actualment.

I la resta de col·legues del seu grup, i de tots els altres grups parlamentaris, haurien d'apressar-se a canviar l'actual reglament per un que permetés que cada representant del poble es pogués expressar en la seua llengua, que dotze milions de ciutadans de les Illes Balears, el País Valencià i Catalunya no quedin automàticament exclosos d'aquesta institució de l'Estat. Així, ni Manuel I el Superb podria impedir que en Tardà, en Puigcercós, en Cerdà, en Fajarnés, en Vilajoana o el ministre Sevilla poguessin usar normalment la seua llengua (que és la nostra), i no només per dir-hi unes paraules protocolàries sinó per fer-hi tota la seua feina, des de les set del matí fins a la una de la matinada (oralment i per escrit).

En altre temps, el tsar del Congrés va tenir feina pel bell mig de la plana de Brabant (llegeixi's Brussel·les), i no li degué passar per alt que, al Parlament de Bèlgica, veí del Parlament Europeu, l'últim diputat electe de la minoria més petita de totes (que és la germànica) pot parlar en alemany sempre que vulgui, escriure en alemany tots els documents, fer-hi totes les intervencions al parlament i expressar-s'hi en totes les rodes de premsa, a més d'entrar-hi tots els documents que li plagui. Segur que al president del Congrés ni li passa pel cap que un diputat de la Chunta Aragonesista pogués fer tot això en la llengua històrica d'Aragó (avui anomenada fabla aragonesa)! Ni que un diputat de la Vall d'Aran ho pugui fer en occità aranés. Si ni tan sols ho veu, per, posem, d'aquí a dos o tres mesos, en una llengua com el català, parlada en quatre comunitats autònomes de l'estat espanyol, immensament majoritària a tres, i distribuïda dins quatre estats de la Unió Europea...

L'actitud de Marín és típicament espanyola i correspon a un dels dos pecats capitals dominants al país del costat: la pinxeria (chulería, en la llengua original). Diuen que aquest sol anar lligat amb l'enveja. Però això ja són figues d'un altre paner.

Imprimeix Versió PDF

Article anterior

Article següent