Josep-Lluís Carod-Rovira

Nét d'un drapaire montblanquí establert a Barcelona, fill d'un prestigiós llibreter i bibliòfil que començà a estimar els llibres recollint-los, amb tot d'andròmines, en el carretó del negoci familiar amb què passava arreplegant coses per les cases, Miquel Porter i Moix va ser, abans que res, un home lliure.

Tercer de cinc germans, va néixer a Barcelona el 10 de maig del 1930, i va créixer en una casa atapeïda de llibres. Una malaltia infantil l'obligà a allitar-se durant prop d'un any, al llarg del qual la lectura es convertí en una de les seves passions, al costat de la música, el teatre i el cinema. El pare, que tenia molt bona veu, encomanà a tota la família l'amor per la bona música, amb anades regulars al Palau de la Música i al Liceu, i, de tant en tant, organitzava sessions de cinema familiar, a casa mateix, fent així les delícies dels fills i dels seus amics i amigues. La infantesa i l'adolescència d'en Porter, doncs, va ser un oasi de cultura, en un entorn de privilegi, en una època tan intensa com van ser els anys republicans, la guerra i la negror del franquisme.

Als catorze anys va començar a treballar a la llibreria paterna, definitivament instal·lada al Palau del Marquès de Barberà i la Manresana. Si bé s'hi entrava pel Portal de l'Àngel, l'accés a la secció de llibres vells es feia pel carrer de la Canuda. Des del British Museum fins a la Biblioteca del Congrés de Washington, a l'entremig van figurar-hi tot de grans clients, del país i de fora, amb els quals s'establí una gran confiança professional, fins al punt de ser enviats a una subhasta o altra de llibres, amb les despeses a càrrec del client bibliòfil. Tot plegat donà al jove Porter relacions molt diverses i una mentalitat encara més àmplia que aquella que ja tenia per simple neguit personal.

Enquadernaven llibres vells, en compraven de rebuscadíssims, recuperaven obres antigues, adquirien biblioteques senceres i arribaren a ser un punt de referència internacional en el llibre hispànic. Quants estudiants, com jo mateix, no vam passar hores i hores en aquell indret quasi mític, ple de llibres a vessar, on remenàvem pels prestatges i les taules d'exposició i venda, fins que alguna meravella ens sorprenia a les mans!

"Historiador i pare de família", els objectius vitals que el jove Porter va expressar en una redacció escolar, van acabar, finalment, complint-se. Casat amb Guillemette, amb qui va tenir quatre fills i dues filles, va enllestir els estudis superiors d'història, després de passar pels maristes. El 1955 es llicenciava a la Universitat de Barcelona i, durant la carrera, començava ja el seu compromís cívic amb el país i la seva cultura, tot participant en la revista clandestina Curial, amb A. Comas, J. Molas, J.F. Cabestany i A. Manent, tots els quals escrivien els textos a mà, a casa, i els passaven a net amb la màquina d'escriure de can Porter. A banda de la revista, feien tertúlies i lectures de poemes per part de Carles Riba o Joan Oliver, en uns moments en què llegir poesia en català no era tan sols un acte purament literari. També assistia a les classes d'història que Ferran Soldevila impartia d'amagat als Estudis Universitaris Catalans (IEC) i a les tertúlies del grup Miramar, on coincidia amb gent com J. Benet, M. Serrahima i R. Leveroni. Les seves activitats cíviques van acabar amb sis detencions, dos judicis i una estada a la presó de Lleida...

Interessat, més que no pas per la història militar o de les dinasties, per la història de les arts, la cultura i la comunicació, aviat centrà en aquest món tots els seus esforços intel·lectuals.

Molt més home de cinema que no pas de teatre, formà, tanmateix, amb Ricard Salvat, el Teatre Viu, on feien sessions experimentals, improvisant, inicialment al menjador familiar dels Porter, davant un públic format per gent com el poeta Brossa, el filòsof J.M. Valverde i el fotògraf Pomés. La iniciativa durà des del 1955 fins al 1960, fins al naixement de la Nova Cançó. A casa seva, en Miquel Porter havia crescut acompanyat també de milers de discos. Els diumenges cantaven en família i hi havien fundat una coral i tot. Ballador de mena i amant de la xerinola, constatà, com d'altres, l'absència de cançons en català que formessin part de la quotidianitat. És així que va compondre Les floristes de la Rambla, la seva primera incursió en aquest àmbit, i s'integrà en el grup conegut com Els Setze Jutges, amb el qual va recórrer tot el país, cantant amunt i avall, amb un esperit coratjós que els seus companys de guitarra encara recorden. Tot i el seu posat potser trist, ell tenia l'alegria de la vida.

Però el Miquel Porter més conegut va ser, sens dubte, l'home del cinema. Tot començà amb el projector Nic de la infantesa, continuà amb l'impacte dels primers films soviètics amb només set anys, el cine a casa i les innombrables sessions de cineclub que ell va dirigir, animosament, sense defallir mai, arreu de Catalunya. Van venir també els primers articles sobre la matèria, els primers llibres -tots capdavanters, obrint camí-, les col·laboracions regulars, al llarg dels anys, a Serra d'Or, Destino, AVUI i la creació de la Col·lecció Cinematogràfica Catalana, veritable arxiu-museu del cinema al nostre país. Recuperava pel·lícules, feia films experimentals, enregistrava manifestacions contra la dictadura i ho conservava tot com un material valuosíssim per a la història nacional, tant cultural com política.

El 1969 entrà com a professor d'història del cinema a la Universitat de Barcelona, on es jubilà com a catedràtic de la matèria. Guionista de La ràbia, d'E. Anglada; actor d'Umbracle, de P. Portabella, i de La ciutat cremada, d'A. Ribas, el cinema va ser la gran passió de la seva vida. Per això no estranyà ningú que, en recuperar-se la Generalitat, el conseller Max Cahner pensés en ell per encarregar-li el servei de Cinematografia del govern català. Va compaginar aquella responsabilitat amb l'escó al Parlament de Catalunya, pel seu partit, Esquerra Republicana de Catalunya, a la primera legislatura. Malgrat que mai no va faltar-li feina, perquè quan no en tenia se la buscava, encara va disposar de temps per escriure una novel·la: Renoi, quina portera! (1986).

Anys a venir, havia de fer-se càrrec de la presidència de la Universitat Catalana d'Estiu, on impartia classes de cinema i, amb J.M. Lòpez-Llaví, dirigia les sessions cinematogràfiques del vespre, amb col·loqui inclòs. El recordo com si fos ara, vestit d'home anunci, entaforat al bell mig d'un cartell gegant que, per davant i per darrere, es veia molt més que no pas ell, fent-nos saber el film que s'exhibia aquell vespre a la sala de Prada. Era així, ell. D'aspecte fràgil, però amb una fortalesa cosa de no dir, en Miquel Porter era un transgressor amable, un subversiu simpàtic, un esperit crític. Quan enraonava, s'expressava amb una cadència lenta, la veu trencada i una fonètica impecable. Més que pronunciar paraules, en realitat, sil·labejava, de tanta precisió com posava en cada mot. La mort de la seva dona, però, el va ensorrar i ja mai més no va ser el mateix. Va viure intensament, va fumar molt de tabac negre, va beure alcohol, va llegir milers de llibres, va fer-nos estimar moltes pel·lícules, va compartir moltes hores felices... I, ara, se n'ha anat per sempre. Però, en comptes de morir-se, com fa tothom, ell, sempre original, més aviat ha plegat de viure. Gràcies, Miquel, per tantes coses...

(Publicat al diari Avui)

Imprimeix Versió PDF

Article anterior

Article següent