Ernest Benach

El riu Ebre té un dels seus paratges més bonics justament al seu pas per davant del castell de Miravet. El riu hi fa una giragonsa que embelleix el castell i ennobleix Miravet. El temps, de vegades, sembla que s'hi aturi, i el paisatge esdevé una marca de referència de la comarca de la Ribera d'Ebre, referent de la Catalunya situada en el llindar del món rural i el camp més industrialitzat, la Catalunya real i autèntica.

Avui divendres té lloc a Miravet una important trobada entre els líders parlamentaris catalans per definir no tant la lletra del nou Estatut, que està elaborant, com no pot ser d'altra manera, la ponència redactora en seu parlamentària, sinó "la forma, el to, l'estil i el ritme del procés", segons paraules d'un dels seus principals protagonistes. És a dir, per fixar les regles de joc dels passos encara restants i cercar compromisos i complicitats en aquest procés que alguns anomenen reconstituent, en relació al que va tenir lloc fa 25 anys amb la redacció de la Constitució espanyola i l'encara vigent Estatut d'Autonomia.

L'entesa que cerca aquesta trobada és més que necessària, ja que amb el nou Estatut el que està en joc és la capacitat d'autogovern de Catalunya, les possibilitats o, en el seu defecte, les impossibilitats, de prendre les decisions necessàries per resoldre els problemes que ens afecten, i de tenir o no tenir els instruments per fer front als reptes d'ara i dels propers anys. Aquestes qüestions són prou fonamentals perquè la ciutadania catalana plantegi als representants polítics que encapçalen aquest procés quatre requisits a l'hora de prendre decisions:

1. Responsabilitat de país
Tots ells representen opcions polítiques legítimes, votades pel poble de Catalunya, en democràcia i llibertat. Tanmateix, i la prevista llunyania de cites electorals pot ajudar en aquesta qüestió, tots ells tenen una responsabilitat històrica i social de país, molt més enllà d'interessos a curt termini dels partits polítics que representen.

El que ens hi juguem, totes i tots els catalans, és molt. No és el mateix definir i donar respostes al repte de la immigració des de Catalunya que des del govern central; no és el mateix demanar i esperar que amb els nostres impostos algun dia es puguin determinar les infraestructures que necessiten les empreses i els ciutadans, que executar-les directament; no és el mateix el tracte amb Europa plantejat de manera directa que haver d'esperar el fruit de la negociació portada per un altre, fins i tot no és el mateix una relació amb l'Estat imposada, que una relació pactada i acceptada democràticament per la ciutadania.
Catalunya, per història, per vitalitat econòmica i social, per cultura, per tradició, per la seva gent, és una nació, una nació mil·lenària. L'Estatut cal que reculli aquesta realitat, però, sobretot, cal que la materialitzi. És a dir, l'Estatut ha de servir també per concretar en quins termes es pot desenvolupar la nació.

2. Recerca de consens
Si acceptem que es tracta d'un procés reconstituent, si tenim en compte que es tracta de fixar les bases de l'autogovern de Catalunya per als propers anys, és exigible també un esforç de consens i conciliació sempre que sigui possible.

Això no vol dir que calgui renunciar a principis i ideologies, que com deia són plenament legítimes, però sí suavitzar els límits i cercar punts comuns, ja que cap partit ostenta individualment la representativitat de la majoria.
El sistema de partits sorgit de les diferents convocatòries electorals a Catalunya reflecteix que el nostre país és ideològicament plural, que cultiva el pensament crític i el diàleg, i aquests són arguments suficients perquè els líders polítics catalans facin els esforços possibles per assolir aspectes de consens, tot recordant que per a l'aprovació del Nou Estatut calen com a mínim 90 vots favorables dels 135 diputats i diputades del Parlament de Catalunya.

Així mateix, és bo advertir que al consens li agrada més el futur que no pas el passat. Es tracta, doncs, de discutir què volem ser, o més exactament, com ens volem organitzar, quin és el projecte comú de Catalunya com a nació.

3. Imaginació
L'assenyalat consens requereix sens dubte grans dosis de respecte, comprensió i, sobretot, d'imaginació. Quan les posicions són obertament enfrontades, quan sobre un tema les perspectives són totalment oposades, quan les opcions es mouen entre l'espasa i la paret, cal ser imaginatius i reconduir les qüestions per trobar una sortida alternativa. Sempre existeix.

És necessari, però, defugir els dogmes, evitar limitar-se a repetir veritats que no ho són. Els Estats, les diferents administracions, són creacions del poble i, per tant, han de ser útils i eficients, o si no perden tota legitimitat. Com deia Hegel: "Cent anys d'injustícia no fan dret". Ara és el torn de dibuixar, de dissenyar els instruments polítics i institucionals per a la nova realitat, per al futur, fins que calgui tornar a canviar-los. Sense pors.

4. Ambició i valor
Arthur C. Clark va escriure que "l'única possibilitat de descobrir els límits del que és possible, és aventurant-se una mica més enllà, cap a l'impossible". Aquest missatge, que serveix per a tants àmbits, defineix l'esperit de la inquietud científica, però també, l'esperit inquiet de totes aquelles persones que somnien, que somniem que les coses sempre poden ser millors.

Si no hi ha ambició de millorar les coses, l'esforç no haurà valgut la pena, el nou Estatut no tindrà cap sentit, i haurem perdut uns anys irrecuperables per al desenvolupament i el progrés de Catalunya, en un entorn de canvis que no s'atura, que no espera els que es distreuen en disputes estèrils.
Quatre requisits doncs dels quals hauríem de ser tots conscients: els nostres líders polítics reunits a Miravet, els parlamentaris de la ponència redactora, i tots i cadascun dels 135 diputats i diputades que finalment hauran de votar el text definitiu del nou Estatut.

De ben segur que de la seva tasca en sortirà el millor text possible perquè els governs d'ara i del futur tinguin les màximes facilitats per fer del nostre un país on puguem viure millor, on puguem ser més lliures.

Però no oblidem que l'any 1979 l'Estatut arribava acompanyat d'una il·lusió col·lectiva important que heretava la força del milió de persones que sortiren al carrer dos anys abans. Sortíem d'una dictadura i abraçàvem la democràcia i, sobretot, la possibilitat d'autogovern amb entusiasme. Avui part d'aquella força rau també en la societat civil organitzada del nostre país. La seva empenta, la seva mobilització i els seus missatges també tenen un paper actiu i cabdal en el nou Estatut.

Hem consolidat la democràcia i l'autogovern i volem ser presents amb força en l'escenari europeu i en aquesta nova societat que s'està dibuixant. I només ho podrem aconseguir si tots plegats fem de Catalunya una nació cohesionada, socialment justa i avançada i econòmicament competitiva. Per això ha de servir l'Estatut i per això l'hem de poder fer nostre.

(Publicat al diari Avui)

Imprimeix Versió PDF

Article anterior

Article següent