Albert Royo

El passat 21 de maig, el poble de Montenegro va decidir, de manera democràtica, pacífica, justa i transparent, constituir-se en un estat independent. I ho va fer clarament, amb una diferència d’11 punts entre l’opció guanyadora, la independentista (55,5%), i la perdedora, la unionista (44,5%).

Una delegació del Govern i del Parlament de Catalunya, organitzada per la Secretaria de Cooperació Exterior, es va desplaçar a Montenegro per seguir el procés de ben a prop. La possibilitat de palpar l’ambient i estar en contacte amb la ciutadania montenegrina va anar acompanyada de diverses entrevistes amb les màximes autoritats del país, com ara, el Ministre d’Exteriors, Miodrag Vlahovic, o el President del Parlament, Ranko Krivokapic. Així mateix, la delegació catalana va reunir-se amb les principals organitzacions d’observació presents sobre terreny, que van coincidir en situar el desenvolupament del referèndum dins els estàndards exigibles en les democràcies més avançades.

Tothom estava a l’expectativa de si l’opció independentista assoliria el llindar del 55%, el mínim exigit per la Unió Europea per a acceptar la dissolució de la Unió de Sèrbia i Montenegro, un invent imposat per l’Alt Representant de la UE per a la PESC, Javier Solana, ara fa tres anys. Però, malgrat l’intent per endarrerir el referèndum i el clar biaix que suposa donar una avantatge de 10 punts a l’opció que defensava l’status quo, cal felicitar la Unió per la valentia d’acceptar i tutelar un procés d’autodeterminació dins d’Europa. A diferència de casos precedents, la UE no es limitava a reconèixer els fets consumats, sinó que s’implicava a fons en el procés i esdevenia el mediador més rellevant. D’aquesta manera, la UE acceptava que la independència era una de les possibles opcions per a estabilitzar la regió i obria la porta a la futura integració dins la Unió d’una potencial nova república.

Europa està canviant i sembla que, mica en mica, l’eslògan “Units en la Diversitat” guanya credibilitat. Dels 25 estats membres de la UE actual, 19 no superen els 15 milions d’habitants i 6 d’aquests no existien tan sols fa 15 anys: les tres repúbliques bàltiques, Txèquia, Eslovàquia i Eslovènia. La mida estàndard d’estat comunitari s’assembla molt més a una Finlàndia o una Irlanda, que no pas a una Alemanya o una Itàlia. La joventut i la petitesa d’aquests nous estats no han evitat el seu ingrés a la Unió.

L’accés a l’estatalitat dins l’Europa del segle 21 és possible. Fins i tot, en el cas de Montenegro, la Unió Europea ha estat prou valenta per establir unes normes clares per a l’exercici de l’autodeterminació. Quin contrast amb el que passa a l’Estat espanyol, on es proposa un estatut d’autonomia (no pas una constitució) i es retalla per tot arreu... Europa, fins i tot, ha permès un cert ús del català a les seves institucions. En canvi, qui parla en català al Congrés espanyol, perd el torn de paraula... L’Europa real està emergint poc a poc. L’Espanya eterna sembla enquistada i l’Estat no sap reconèixer-se tal com és: divers, plurinacional i plurilingüe.

(Publicat a El Punt)

Imprimeix Versió PDF

Article anterior

Article següent