Josep Huguet

Tot allò que té de desacceleració del país en inversions estrangeres, en increment de la productivitat, en llocs de treball industrials ho té d’acceleració en boom constructor, allau immigratòria, deslocalització empresarial i en creixement del dèficit fiscal per posar només quatre exemples on crec que la velocitat que portem ens porta indefectiblement al caos, si no s’emprenen mesures fortes que ho impedeixin.

L’herència de tants anys de fer veure que no passava res, ara pesa com una llosa. Hem obert els ulls i veiem que ens havien deixat el rei nu o quasi. I ara li tocarà al nou govern confeccionar ràpidament les peces d’abric per vestir-lo, si no volem que agafi una pulmonia.

El país no pot aguantar ni un minut més la bogeria immobiliària de la que, fins i tot, se’ns adverteix des del FMI. I això és així per raons socials: cada cop tenim més famílies de capes mitges i baixes hipotecant més salaris en hipoteques i que amb un lleuger canvi dels interessos pot significar la ruïna de multituds.

És així per raons de sostenibilitat: la sobredosi de segona residència no és de cap manera la solució a l’abandonament endèmic de comarques de muntanya o la coartada d’una política de turisme només de sol i platja a la costa. La dilapidació de patrimoni natural és irreversible i mata la gallina dels ous d’or. I el creixement en forma de taca d’oli entorn de BCN acabarà col·lapsant aquesta àrea mentre s’haurà estat incapaç de diseminar equilibradament i ordenada pel territori el desenvolupament econòmic. Urgeix doncs una moratòria urbanística, l’aprovació accelerada dels plans directors de coordinació urbanística, dels plans de paisatge, en definitiva, l’aplicació rígida de l’acord el Tinell en aquest punt.

En pocs anys hem passat de 6 a quasi 7 milions. L’allau migratòria és insòlita a Europa. Des d’una estricta posició d’esquerres que propugna garantir a tothom que resideixi aquí els mateixos drets i exigir-li els mateixos deures, s’ha de denunciar que una immigració descontrolada pot posar en qüestió les bases de l’estat del benestar precari del que gaudim.

Els mapes sanitaris i escolars que s’anaven completant amb treballs, han saltat pels aires. La congestió torna a ser moneda habitual a sanitat i ensenyament. L’atenció a la nova diversitat recau en detriment de la preocupació per la vella diversitat. I les prestacions socials no universals: ajuts, beques etc deixen d’arribar al qui fins fa poc ocupava la darrera plaça i ara ocupa la penúltima. El mite dels ingressos dels nous vinguts no s’aguanta quan el que s’està promovent és mà d’obra barata o, fins i tot, clandestina (400.000 sense papers a Catalunya, un verinós llegat del període PP-CiU). Per més diners que s’injectin, aquesta acceleració és insostenible per cap estat europeu que pretengui mantenir el grau de cohesió social de democràcies avançades.

Toca ja doncs, que els responsables que han succeït a la desastrosa trajectòria de Garcia Valdecasas al front de la responsabilitat a Catalunya de la regulació de fluxos en prenguin nota i garanteixin moratòria, perquè puguem ser capaços de garantir els drets als qui ja han arribat.

Moratòria en el ritme de deslocalitzacions que passa per combatre un cert papanatisme neoliberal de tolerar competències deslleials d’importacions que ni compleixen la legalitat. Moratòria en el dèficit fiscal ja que els ciutadans de Catalunya també necessitem solidaritat per fer front a unes greus problemàtiques que d’altres ni somien. No podem continuar destinant el 10% del nostre PIB a mantenir l’Estat i els seus territoris subsidiats amb el què ens cau al damunt.

Imprimeix Versió PDF

Article anterior

Article següent