Bernat Joan

Dos bons exemples d’associacions que treballen per a la integració dels immigrats, localitzats al Principat de Catalunya: l’Associació de Treballadors Pakistanesos, amb seu al barri del Raval, a Barcelona; i el Casal Argentí, de la mateixa ciutat.

La setmana passada el president de l’Associació de Treballadors Pakistanesos de Catalunya em va convidar a participar en la presentació d’un mètode per aprendre català a través de l’urdú i del panjabí, llengües del Pakistan. El senyor Haved fou capaç de congregar a l’acte de presentació entre cent-cinquanta i dues-centes persones (noranta per cent pakistanesos), xifra que ja m’agradaria veure a les presentacions de llibres catalans. A l’entrada del local de l’associació, alguns escrits diversos (algun en grafia urdú, que no vaig desxifrar; un en grafia aràbiga –amb tota seguretat, amb el lema “Al.là-u akbar”, o siga, “Al.là és gran”- i un en grafia llatina: “A Catalunya es parla català”. De fons, al rebedor, dues banderes: la del Pakistan i la dels Països Catalans. En la presentació del llibre, diversos alumnes dels cursos de català de l’Associació de Treballadors Pakistanesos ens expliquen què els ha mogut a aprendre la nostra llengua, i quines diferències troben en les seues vides entre quan no sabien català i ara que ja en saben. Diverses persones incideixen en el fet que ara poden participar més en tot tipus d’actes, que se senten més reconeguts, o que han aconseguit integrar-se més en activitats diverses. Un d’ells especifica que “es pot viure aquí sense saber català, però et perds moltes coses”. Com que, ni els dirigents de l’associació ni nosaltres no volem que es perdin res, sinó que trobam que han de poder participar amb tota normalitat a la nostra societat, continuarem treballant perquè tenguin a l’abast tots els instruments per aprendre la nostra llengua.

Un cop feta la presentació del llibre, tenc una conversa amb Seljima, una jove d’una trentena d’anys, que s’ocupa de la tasca de fer-hi participar també les dones, en la vida social i cultural del país. Parla un català fluid, fins i tot acolorit, i relativament bastant correcte. La felicit pel seu magnífic català. Em diu que no té cap mèrit, que ja fa dos anys que viu entre nosaltres, que només faltaria. La majoria dels alumnes dels cursos de català que han parlat al principi de l’acte duen entre un i dos anys vivint a Barcelona. Entre l’Associació de Treballadors Pakistanesos i les institucions públiques (Generalitat, Ajuntament de Barcelona...) es treballa perquè la gent vinguda del Pakistan pugui integrar-se amb tota normalitat al país, i això passa, en primer lloc i fonamentalment, per dominar la llengua catalana. A ningú, dins l’associació, no se li acut de dir que “hi ha prioritats més importants que aprendre català”, ni d’altres bajanades per l’estil, perquè formen part del discurs d’aquells que volen la segregació social dels immigrats.

Un dies després, la presidència del Casal Argentí em convida a un acte al seu centre de Mataró. S’hi celebrarà un homenatge a l’autor de l’himne de l’Argentina, el català Blai Parera, mataroní. El Casal Argentí no només està compromès en la integració sociolingüística de la població argentina que viu a Barcelona i al conjunt del Principat, sinó que també manté un ferm compromís amb la reivindicació dels drets nacionals dels Països Catalans. Per això, sovent celebren actes amb un fort contingut nacional, com aquest homenatge que se celebra a Mataró.

L’Argentina usa l’himne com les nacions que n’estan ufanes: res a veure amb l’espectacle previst a la final de la Copa del Rei, a Mestalla. Es canta l’himne a les escoles, tots els infants el coneixen quan tenen uns pocs anys; es canta al final dels espectacles, es canta en esdeveniments esportius... L’himne forma part de la vida dels argentins. L’himne, evidentment, lloa la independència de l’Argentina i es carrega l’imperialisme de la “madre patria”. En Blai Parera hi devia abocar devoció pel país d’origen, com pertoca. Però també hi devia guardar bones dosis del patriotisme d’origen. Ara en Diego Arcos ens retorna la voluntat d’independència (que intenta difondre entre els associats del Casal Argentí), mantenint, com no pot ser d’altra manera, també, el seu patriotisme d’origen.

Escric tot això, pensant en la bona feina que es podria fer, a favor dels immigrats, des de les associacions existents a Eivissa, a Mallorca, a Menorca o a Formentera, si treballassin, sistemàticament, en aquesta mateixa direcció.

Imprimeix Versió PDF

Article anterior

Article següent