Josep-Lluís Carod-Rovira

De vegades havia pensat, aquests darrers mesos, que les meves amistats, la gent més pròxima a mi, el cercle més habitual de coneixences, tenia dues actituds clarament diferenciades en relació a l'anterior president del govern espanyol. D'una banda, hi havia aquells que es posaven sensiblement nerviosos quan sentien parlar J.M. Aznar. De l'altra, aquells que també s'hi posaven, però ja només veure'l, sense cap necessitat de sentir-lo parlar. He de confessar que un servidor pertany a aquest darrer grup, el que podem designar amb l'expressió una imatge val més que mil paraules.

Realment, la capacitat d'irritació del personatge en qüestió era -i deu continuar sent- notable. Provocava una reacció contrària, no sols pel contingut del seu discurs, sinó també pel to, per la forma, per les maneres, sovint amb un aire fatxenda, autoritari, amenaçant. No era ben bé, com si diguéssim, el prototipus del polític simpàtic, amable, dialogant, sinó tot el contrari. Ell, com a conducte transmissor d'una idea política, aconseguia de fer-la antipàtica, no gens atractiva, i, a més, creava rebuig a les seves propostes, més enllà o no de l'encert o la idoneïtat de les idees, simplement per qui les deia i com les deia. Feliçment, ja ha plegat de president i el seu partit és a l'oposició.

Amb encert o sense, tots pensàvem que, després d'ell, vingués el que vingués, pitjor no podria ser i el carro no aniria pel pedregar a un ritme tan vertiginós. I, de fet, així ha estat. El nou president és una altra cosa: amable, educat i afable i tot. Les maneres són unes altres i això és d'agrair. Però hi ha tot un seguit de factors que continuen anguniejant i no són ja de forma, sinó de fons. Tot i que, a nivell d'Estat, existeixin el PSOE i el PP, amb projectes diferenciats a Espanya, en temes clau, la diferència no és tan evident quan es tracta d'analitzar la seva actitud en relació a la pluralitat interna de l'Estat espanyol, pluralitat nacional, cultural i lingüística. En aquesta qüestió, per desgràcia, sovint s'assemblen com dues gotes d'aigua, són com germans de llet.

Uns més que d'altres, esclar. Perquè fórem injustos si generalitzéssim els comportaments, sense entrar en matisos diferencials, que hi són. No tots són iguals. Però sí que alguns són més iguals que d'altres. A l'hora de la veritat, en general, quan es tracta de Catalunya, més que no pas com a persones de dretes o d'esquerres, pensen i actuen com a espanyols, com a espanyols amb una tirada natural cap a l'uniformisme centralista i amb una clara al·lèrgia a la diversitat. Trobar diferències, posem per cas, entre les conviccions i les actituds d'Acebes, Rodríguez Ibarra, Mayor Oreja i Bono, al marge de les sigles on militen, no és una tasca fàcil. Com assegura un bon amic, tots són del mateix partit: el PPSOE... Fóra divertit, per dir alguna cosa, col·locar en una columna declaracions fetes per cadascun d'aquests personatges i, a l'altre costat, els noms dels seus autors, de forma desordenada. Feina rai si haguéssim d'aparellar una columna amb l'altra i adjudicar cada frase al seu legítim titular, perquè, de fet, serien ben bé intercanviables!

La veritat és que l'aixeta de l'anticatalanisme goteja permanentment i no hi ha manera que se n'estronqui la fuita d'aigua. Sort en tenim, per al nostre equilibri emocional i la nostra qualitat de vida, que no ens assabentem de molts dels comentaris que provenen de certs cappares socialistes espanyols i que apareixen, només, en mitjans de comunicació de l'Espanya profunda. Aquí, de fet, només ens arriben les barrassades de més volum, les astracanades més sonades, les bestieses més zoològicament intenses. Però una repassada a certs articles de diari o als comentaris expressats en certes ràdios i televisions, locals, regionals i estatals i tot, donaria teca suficient per aplegar-ne un bon volum, en una nova antologia del disbarat espanyolista i anticatalà, per l'estil del Cornuts i pagar el beure que en el seu moment va publicar l'ara conseller Josep Huguet.

Ja no mana el PP, però a les Corts espanyoles, els representants catalans no poden fer-hi servir la llengua del seu electorat, cosa que sí que poden fer els diputats de Guadalajara, Sevilla o Quintanilla de Onésimo. Amablement o no, segons el moment, el president de la Cambra crida a l'ordre els parlamentaris d'ERC cada cop que s'expressen en català, però mai no ha privat ningú de la paraula, pel fet de parlar-hi en castellà. Ben mirat, no sé de què ens estranyem, perquè són les Corts d'Espanya i la llengua d'Espanya, l'única reconeguda: tal com ens recorda la Constitució, no és la nostra sinó la seva. Si a l'assemblea parlamentària del regne d'Espanya no s'hi deixa parlar en català, a ningú no li pot sorprendre que tampoc pugui expressar-s'hi l'eurodiputat d'ERC, per més que presideixi l'eurocambra... un català! A Europa ningú no entén que reclamem allà, a Brussel·les, allò que no som capaços de fer aquí, a Madrid...

Esclar que, potser, ens podríem demanar què hauria passat si, des del mateix 1977, tots els parlamentaris catalans haguessin utilitzat el seu idioma al Congrés de Diputats. I què passaria, posats a dir, si ho fessin ara, tots, i no només els d'un únic partit. I quin ressò tindria, quina força, quin impacte, si tots els eurodiputats catalans, de tots els partits, parlessin en català a Estrasburg, sempre, amb tota naturalitat.

Ja no mana el PP, però les maniobres subterrànies i els posicionaments públics contraris a la normalització internacional de l'esport català no han parat ni un sol instant. La posició contrària a les seleccions catalanes no és menor a la d'èpoques anteriors i, als d'ara i als d'abans, l'únic que sembla preocupar-los és només la possibilitat que Catalunya pugui jugar contra Espanya. De fet, el seu problema se situa en l'àmbit més aviat psicosociològic, ja que, com asseguren, hi hauria un problema de nom, de com en diuen del que no és Catalunya, perquè, la veritat sigui dita, mentre nosaltres ens imaginem a nosaltres mateixos, amb el nostre propi mapa, sense ells, ells no són capaços de fer-ho sense nosaltres. Ja no mana el PP, però l'embolic de la unitat de la llengua, el perill de secessionisme lingüístic, ajudat per la incompetència del govern, és més públic i notori que mai. Ja no mana el PP, però continuen sense conèixer-se les balances fiscals, allò que la gent de cada territori aporta a les arques de l'Estat, cosa que posaria fi al tòpic de la pretesa insolidaritat dels catalans. Ja no mana el PP, però és una missió impossible esperar que l'empresa Telefónica et pugui atendre en català quan hi sol·licites informació. Ja no mana el PP, però Iberia continua sent un desastre i arribant tard a Barcelona i Reus i València i... I, amb aquest panorama, encara hi ha qui ens pregunta, sorprès, per què volem ser independents! L'únic consol que hem de tenir, sembla, és que els d'abans encara eren pitjors... Quin cansament, sempre el mateix...

(publicat al diari Avui)

Imprimeix Versió PDF

Article anterior

Article següent