A poc a poc anem recuperant la normalitat. Com si sortíssim d’una catàstrofe. Certament de catàstrofe, no n’hi ha hagut pas cap. En tot cas, tenim una creu que ens singularitza com a poble que som, encara que això sembli una autèntica paradoxa: tenim veritables dificultats per definir qui som, és a dir, per definir la nostra identitat col·lectiva. En realitat, als catalans tot ens costa molt més. Per això, quan diem que recuperem la normalitat sembla que parlem d’una utopia, atesa la malestrugança que molt sovint ens arrossega a tots plegats. Tanmateix, hi ha indicis d’esperança. Aquest 11 de setembre marcarà un punt d’inflexió institucional important en la nostra història més recent. La voluntat compartida per part dels socis del govern de la Generalitat de renovar la commemoració i no només centrar la festivitat en el seu caràcter reivindicatiu em sembla del tot positiva, perquè així imprimim un esperit cívic a una data clau del nostre passat col·lectiu. Una data i uns fets que han de ser necessàriament interpretats a la llum d’un present que políticament ha canviat substancialment.

Tal vegada en el transcurs dels darrers anys ens havíem instal·lat en la inèrcia commemorativa i reivindicativa d’una derrota que bàsicament gravitava a l’entorn de la famosa ofrena floral al monument de Rafael de Casanova. Sortosament la ciència històrica ens il·lumina amb un millor coneixement dels esdeveniments de l’11 de setembre, que van capgirar el destí dels catalans en una Europa en la qual s’enfrontaven dos models ben diferents d’estat. Curiosament, després de gairebé tres-cents anys encara ens debatem entre l’unitarisme d’arrel napoleònica i el respecte profund i assenyat a les lleis i institucions dels diferents territoris que comparteixen una mateixa corona però no una mateixa nació ni una mateixa cultura. Doncs bé, afortunament, reitero, se’ns obre una oportunitat històrica d’incidir en el curs d’aquest debat i de decantar-lo en benefici dels autèntics interessos de la nació catalana. Aquests autèntics interessos consisteixen en unes millors infraestructures, una millor sanitat i una millor educació, un millor entorn per a les generacions actuals i les futures…

Tot i així, alguns, embrancats en una tempesta terminològica que està desviant l’atenció dels continguts fonamentals del nostre proper Estatut d’autonomia, pretenen disfressar el que és evident per a molts i cerquen, -com sempre ho han fet, cal remarcar-ho-, eufemismes per no incomodar aquells i aquelles que fan els ulls clucs a la realitat que tenen al davant. Que Catalunya ha canviat, ja ho sabem. És un signe de vitalitat que canviï. Catalunya ha esdevingut multicultural en un món cada vegada més globalitzat, el mateix camí que han seguit les societats occidentals més avançades. No obstant això, l’aiguabarreig cultural no ens ha de fer oblidar qui som. Som i hem estat terra de pas, de confluència entre cultures diverses. Això ens ha enriquit i ens enriquirà encara més en un futur no gaire llunyà. L’hospitalitat sempre ens ha caracteritzat. Ara bé, l’orgull de considerar-nos cosmopolites i oberts al món, el “cofoisme “ de ser portadors al món de la cultura de la pau i del respecte als pobles i a les cultures, no ha de respresentar, sota cap concepte, decafeinar la nostra personalitat col.lectiva. Sembla que alguns hagin claudicat en nom d’aquest cant a la multiculturalitat. Si es demanen a si mateixos qui són, de debò ho sabran? Tal vegada depèn del dia se sentiran brasilers o bé usurparan una altra personalitat en funció d’allò que es consideri fashion. Amb tot els meus respectes al Brasil, a la samba, a la bossa nova i a la gent que malviu en les faveles. El fracàs d’aquest plantejament ens hauria de fer reflexionar.

Per fer-nos notar en aquest món tan globalitzat, colonitzat per les grans multinacionals i dominat per la cultura anglosaxona, no cal oblidar qui som. Amb el mateix dret i amb la mateixa dignitat d’aquells pobles que lluiten per sobreviure i que en el fòrum de les cultures ens ha agradat tant de recordar. Per això, reivindico sense embuts que la normalitat en la commemoració institucional de l’11 de setembre ens ha de servir per recordar-nos en primer lloc a nosaltres mateixos, qui som, d’on venim i cap on anem. I després proclamar-ho als quatre vents. Sempre i quan això ens faci més cosmopolites i més felinos, si cal.