Joan Ridao

Aquests dies es compleix el primer aniversari de les eleccions al Parlament que van encimbellar les forces catalanistes i d’esquerres. D’entrada, cal jutjar positivament l’ executòria del Govern tripartit. Els grans objectius nacionals i socials del Pacte del Tinell estan en marxa i l’ actual context polític, molt més favorable des que no hi ha el mur impenetrable i el silenci despectiu de la dreta espanyola, ha de fer possible la seva consecució. Es donen doncs les condicions òptimes per complir amb l’ aposta estratègica, i per tant duradora, rubricada aviat farà un any pels tres partits.

Per això, no hi ha dubte que de donar-se les mateixes circumstàncies, ERC tornaria a fer el mateix. Això no vol dir, però, que els republicans haguem estat, ni ara ni mai uns aliats còmodes. Som exigents i autoexigents, i cal dir que diferents. Tenim, tothom ho sap, objectius polítics distints als de la resta de forces del Govern, tot i coincidir en una part del trajecte. D’aquí que hem dit, i seguirem dient sense complexos, que no ens hem implicat en la governació de Catalunya per anar fent; que no restarem impassibles ni acceptarem com si es tractés de la cosa més natural del món un fracàs amb l’ Estatut o el nou finançament, sobretot si és imputable al propi Govern o a algun dels seus membres.

De la mateixa manera, en un moment històric en què com a conseqüència de l’ esgotament del model autonòmic imposat durant la Transició s’ han iniciat tímides reformes del model d’ Estat i s’ han endegat, com a Catalunya, diferents processos de revisió estatutària, caldrà que Zapatero, després d’anys d’ inoperància i d’ involució autonòmica practicada pel PP, exhibeixi alguna cosa més que “talante”, qui sap si un xic de “talento” per demostrar que el PSOE té una autèntica voluntat reformista i pluralista, no fos cas que d’ aquí a un temps ens trobem, després de molt córrer, com Alícia en el País de les Meravelles, allà on érem des d’un bon començament.

ERC i altres esquerres nacionals hem demostrat que, mentre no assolim l’ emancipació desitjada, tenim un model d’ Estat que es correspon amb el d’ una democràcia federal avançada i pluralista, i que podem ser solidaris amb escreix. El previsible vot favorable d’ ERC als pressupostos de l’ Estat així ho testimonia. Per tant, ara a qui correspon estar a l’ alçada és al PSOE, en temes com l’ Estatut, el finançament, la unitat de la llengua o la presència de Catalunya davant els òrgans i institucions de la UE. Això, i no les bones paraules, serà l’ autèntica prova del cotó federal de Zapatero. El PSOE doncs haurà d’ optar entre assumir plenament la plurinacionalitat i el policentrisme de l’ Estat o fer uns retocs cosmètics i verticals com la reforma del Senat o la Conferència de Presidents, que enlloc d’ anar en la direcció adequada poden servir a més per clausurar el model en clau unitarista i harmonitzadora, en coherència amb la tradició jacobina secular de l’ esquerra espanyola. Ja ho veurem. Des d’ aquí, estem obligats a advertir que no es pot començar la casa per la teulada; que si no hi ha un reconeixement explícit i previ de la plurinacionalitat, i es doten els instruments polítics i es garanteix el finançament adequat, o no hi ha entesa possible.

Imprimeix Versió PDF

Article anterior

Article següent