Xavier Sàez

Poques hores abans d’enterrar la sardina, el nou candidat del PP a la Paeria (nou, però amb idees més ancorades en el passat que no pas amb visió de futur) va sorprendre propis i estranys disfressant-se de radical ciutadà Rivera i en lloc de despullar-se, com va fer l’actual diputat, va vestir la prioritat de la seva agenda política en forma de declarar una absurda guerra lingüística a la ciutat de Lleida. Ja m’agradaria poder continuar aquest article en el mateix to de forta ironia, però les conseqüències de les paraules del candidat i el respecte cap a les actituds polítiques i personals que sempre m’ha merescut l’encara portaveu popular a la Paeria, Pilar Arnalot, aconsellen deixar el posat carnavalesc per abordar la qüestió amb la seriositat que el tema es mereix.

El candidat de la dreta espanyolista exigeix que la Paeria modifiqui l’actual reglament d’ús de la llengua per forçar l’ús del castellà en la vida pública municipal, en les comunicacions internes i en les relacions de l’Ajuntament amb la ciutadania. I ho fa esgrimint el fals discurs que el català és una llengua imposada amb l’ànim de retallar les llibertats d’aquells i aquelles que tenen en el castellà la seva llengua materna. I ho fa, sobretot, amb el desig de generar un clima de confrontació lingüística que res té a veure amb la realitat que dia a dia respira la nostra ciutat de Lleida, una ciutat que no fa tants anys va haver d’exigir massivament el reconeixement oficial del seu nom en la llengua que li és natural, el català.

Catalunya, i per tant Lleida, té dues llengües oficials, però només una que ens és pròpia i marca els nostres trets culturals més íntims, el català. Catalunya és una nació en la qual el castellà s’utilitza amb naturalitat per part de qui així ho considera. Dins la Paeria, fins i tot algun regidor del PP utilitza el castellà en les seves comunicacions amb el govern i no per això rep un tracte diferent. Ni cap ciutadà ni ciutadana de Lleida no pot dir que hagi estat discriminat per utilitzar el castellà davant l’administració municipal.

Intenta disfressar, el candidat, la seva proposta sota el pueril argument que si Lleida aspira a ser una ciutat metropolitana amb forta projecció turística el català és una llengua insuficient, i supera la seva proposta castellanitzant incloent l’anglès com a llengua a utilitzar en el material extern municipal. O simple joc dialèctic simplista o desconeixement profund de com Turisme de Lleida promociona la nostra ciutat en català amb el suport de material editat en castellà, anglès i francès, a l’espera d’ampliar a més llengües de manera habitual aquest tipus de material.

Obrir aquest tipus de guerres ideològiques no comporta mai res de positiu per a la ciutadania. Perquè no ens hem d’enganyar, és una guerra ideològica la que s’obre amb propostes d’aquest tipus. El català, a més de ser el nostre vehicle de comunicació natural, és una eina de profunda efectivitat en el procés de cohesió i convivència ciutadana. El sentiment d’identitat al nostre país no el dóna el lloc de naixement, sinó el de pertànyer a la societat on ens guanyem la vida i projectem el nostre futur individual. Aquí, qui parla català ja és dels nostres, i no importa ni on va néixer, ni el color de la seva pell, ni l’orientació sexual, ni la deïtat a qui resa, ni la llengua amb la qual va escoltar i pronunciar les primeres paraules.

I molts em poden dir ara que ja està bé d’escriure obvietats, però és que quan els conceptes són tan obvis és que existeix el consens social sobre la normalitat dels nostres usos lingüístics. Venir a trasbalsar la pau social llargament construïda només pot amagar interessos que poc predicament poden tenir entre la ciutadania.

Algú ha decidit, segurament molt lluny d’aquesta ciutat que enguany exhibeix amb orgull la seva condició de Capital de la Cultura Catalana, que es necessiten remoure fantasmes del passat per lluitar per un grapat de vots que, convinentment excitats, poden salvar alguna cadira a costa d’obrir ferides entre la ciutadania. Tremolo de pensar quina pot ser la següent proposta del candidat, per exemple, en matèria d’integració de les persones immigrades!

Si seguim per aquest camí, en tot cas, ben aviat trobarem a faltar Pilar Arnalot, portaveu del PP a la Paeria en els darrers setze anys, amb qui he protagonitzat moltes batalles dialèctiques ideològiques, però sempre respectant el principi de no falsejar la realitat social ni de generar fractures socials allà on la convivència i el respecte mutu són els principals valors de ciutadania.

(Publicat a Segre)

Imprimeix Versió PDF

Article anterior

Article següent