Josep-Lluís Carod-Rovira

Tots els mitjans de comunicació s'han fet ressò de la notícia segons la qual a Flix, a la Ribera d'Ebre, s'havia detectat l'abocament de residus directament al riu Ebre, per part de l'empresa Erkimia. Aquesta pràctica, per desgràcia habitual a tot arreu, s'ha anat produint en molts altres indrets d'Europa, al llarg de més d'un segle, en indústries de característiques similars a les del cas en qüestió. Lamentablement, doncs, Flix no fóra l'excepció, sinó més aviat la regla, ja que es correspon amb un model de creixement que es trobava al marge de tota sensibilitat mediambientalista, sense cap marc legal que obligués a un comportament de respecte a l'entorn, com succeïa també a la resta del continent. Aquest abocament, perfectament localitzable i delimitat per una tradició tan condemnable com centenària, ja fa molt temps que era conegut, no sols en aquell municipi i en aquella comarca, sinó també a uns altres nivells.

Ara, de cop i volta, apareix en els mitjans de comunicació i, en alguns casos, ho fa creant un alarmisme mediàtic i un escàndol informatiu de proporcions gegantines, sobretot en alguns mitjans concrets. Sorprèn que la televisió pública d'aquest país, un dia i un altre, hagi despès tantes energies en la divulgació persistent i prioritària d'aquesta notícia tan negativa, notícia que trobaria altres paisatges, sense moure'ns del país, encara molt més greus que el de Flix. I no són poques les persones que comencen a sospitar que, potser, a la difusió d'aquesta realitat, no hi és aliena alguna actitud pròxima a cert àmbit institucional, capaç d'utilitzar aquest fet per elevar-lo a la categoria d'exemple de com resoldre, expeditivament i amb gran notorietat pública, certes problemàtiques, en la coneguda línia d'aquell que cala un foc per poder apagar-lo després, talment el cas del piròman bomber. En aquest afer, ai las, el sentit de la responsabilitat no ha estat, precisament, el que més ha destacat.

No dic, de cap de les maneres, que l'empresa en qüestió no hagi d'assumir totes i cadascuna de les responsabilitats que li corresponguin, d'acord amb la legalitat vigent, i complir escrupolosament tota la normativa que l'afecta. No. Ni tampoc que el fet, ben cert, de poder trobar casos d'una toxicitat cent vegades més preocupant que el cas de Flix, sense moure'ns de l'Estat espanyol, disminueixi la culpabilitat de l'empresa o bé que representi cap consol. En absolut. Simplement, això sí, em limito a dir que tal com, ben sovint, s'ha presentat aquest episodi, s'ha revestit d'una tal banalitat en la forma que, lluny de resoldre el problema, no ha fet més que agreujar-lo i acabar perjudicant la gent de Flix, tota la Ribera i el conjunt de les Terres de l'Ebre. El nom de Flix, ara, s'associa a una imatge eminentment negativa, a causa d'aquest infaust esdeveniment.

Molta gent, dintre i fora de Catalunya, que fins ara ignorava l'existència d'aquest municipi, avui ja el coneix i tan sols en sap el que els mitjans han reproduït a propòsit dels abocaments.
Els flixancos, gentilici de la gent de Flix que els naturals prefereixen al de flixencs, constaten ara que s'han fet famosos a causa d'un desastre ecològic i s'adonen, avui com ahir, que bona part dels que parlen de la població no en saben res, absolutament res de res, de tal manera que, en la seva ignorància, ni tan sols són capaços de pronunciar bé el nom del municipi. Flics, diuen molts -polítics, periodistes, locutors, experts, tertulians-, com si el poble sonés igual que el final de la paraula tics, en comptes de fer-ho ben fet, és a dir, Flix, com el final del mot guix... Aquesta població, que en poc més d'un parell de dècades ha perdut mil habitants, i ha passat de cinc mil a quatre mil, observa amb veritable esglai les conseqüències que poden tenir sobre l'economia i el futur de la zona certes actituds frívoles i irresponsables, protagonitzades per gent que viu a molta distància del municipi. Perquè la imatge que en surt perjudicada no és sols la de l'empresa en qüestió -on treballen centenars de persones i l'esdevenidor de la qual va lligat al del poble-, sinó tota mena de productes propis de l'indret, com ara l'oli d'oliva de gran qualitat, la fruita dolça o el turisme rural, tots els quals ja n'estan notant els efectes perniciosos de la difusió no sempre prou seriosa de la notícia.

Es parla de Flix amb un grau tan alt de banalitat i demagògia que, algú, ha estat capaç fins i tot de relacionar el nom de la capital nord de la Ribera amb el de Txernòbil i s'ha quedat tan ample. O bé s'ha referit al riu com si, de fet, l'Ebre nasqués en aquesta vila catalana, oblidant que abans no arriben les aigües al seu terme municipal ja han fet un llarg i recargolat itinerari per la geografia peninsular. Flix, doncs, ha aparegut en el mapa mental de molta gent només per aquest fet lamentable, i els seus habitants i tot el que s'hi relacioni poden acabar convertint-se en una mena d'empestats mediàtics, si no hi posem remei ben aviat, amb mesures que, a més de posar solució al problema esmentat, retornin a la població la imatge positiva que es mereix. I la solució mediambiental ha de ser tan bona que, en el futur, es converteixi en un veritable referent internacional de bon model de resolució.

La vida, a Flix, ha estat trasbalsada per l'actualitat, i una certa sensació d'incertesa s'ha anat apoderant de la població, sobretot quan es parla del seu futur. La preocupació dels flixancos i flixanques és evident. I el que ara li cal al poble és qualsevol cosa, llevat de continuar contribuint a difondre una caricatura del municipi que no es correspon amb la realitat. Quan, uns i altres, ens omplim la boca de conceptes com ara "equilibri territorial", hi hem de posar contingut real perquè l'afirmació sigui creïble. I, en el cas de Flix, com en tants d'altres de la Catalunya interior -no només de la Catalunya rural, sinó també industrial, perqué Flix té una tradició industrial de més d'un segle- això vol dir moltes coses. Per exemple, esforçar-nos per conèixer la realitat d'aquest municipi, capdavanter en la industrialització en aquella zona del país. I valorar la bellesa dels seus monuments, l'església gòtica de Santa Maria, l'ermita del Remei, d'origen troglodític, o la reserva natural de Sebes, a la vora mateixa del riu.

Però vol dir, també, promoure polítiques que persegueixin l'objectiu d'assegurar la continuïtat de vida a la zona, diversificant-ne l'activitat econòmica i creant i consolidant-hi llocs de treball, fent que no hi hagi, com ara, una dependència d'una sola indústria, estimulant noves formes d'atracció com ara la navegació fluvial, el turisme tranquil i natural, etc. I això implica, és clar, invertir més en accessos, millors carreteres, escoles, centres hospitalaris, atenció social i oferta cultural, de manera que es garanteixi la qualitat de vida i les possibilitats de continuar vivint al poble de sempre, sense haver d'emigrar lluny de casa. La Catalunya-ciutat de què es parlava fa ja un segle deu ser això: que el progrés, el benestar, el treball i la modernitat arribin a tots els punts del territori. Fins i tot a Flix...

(Article publicat al diari Avui)

Imprimeix Versió PDF

Article anterior

Article següent