La crisi financera és també una crisi de model productiu i de consum. En la última dècada, s’ha potenciat un creixement econòmic sustentat en l’increment desmesurat del deute i en la deslocalització de moltes activitats productives. Cal reduir el pes del sector financer i recuperar la competitivitat d’una economia productiva més centrada en la producció i els consums locals, i que generi valor afegit i prou capacitat adquisitiva.
La publicació de les balances fiscals ha posat de manifest el dèficit que pateixen els Països Catalans, és a dir, que durant anys el que han pagat a l’administració central ha estat superior al que han rebut. Ara és el moment de considerar la capacitat fiscal de la nació i posar límits a una solidaritat excessiva. El nou model de finançament ha de comportar un increment de recursos que permeti donar una resposta a la situació de crisi per tal de reforçar els serveis a les persones i millorar la productivitat de les empreses.
Cal donar suport a la indústria i als sectors productius que creen riquesa i valor afegit. Històricament, els Països Catalans han estat la fàbrica d'Espanya; ara hem de treballar perquè es converteixin en el pol de la "nova indústria", de l'economia de la informació i del coneixement, al sud d'Europa i la Mediterrània. Tot plegat vol dir crear l'entorn més adequat per al desenvolupament d'un teixit productiu creador de riquesa i valor afegit, fomentar la innovació i la internacionalització, esperonar la dimensió òptima i la capitalització de les nostres empreses, i fer créixer la cooperació interempresarial i afavorir el desenvolupament dels clústers.
Un sistema econòmic i un model productiu que demana un increment continuat dels consums materials i energètics és insostenible a mig-llarg termini, i no es pot fer extensible a les poblacions del món encara no industrialitzat. Ens cal doncs fer un consum responsable dels recursos naturals i promoure la producció de béns i materials durables i reutilitzables. El desenvolupament d’un sistema energètic suficientment renovable i distribuït és absolutament prioritari.
En moments de crisi és quan resulta més important la inversió en polítiques socials, per evitar que la crisi la paguin els de sempre. Pensionistes, treballadors, petits empresaris, i desafavorits, són un univers molt vulnerable que tradicionalment són víctimes de la situació. Invertir en capital i cohesió social esdevé fonamental i, per això, exigim que s’aturin les retallades socials i els expedients de regulació injustificats.
Diversos estudis xifren el frau fiscal i l’economia submergida a Espanya entre el 20% i el 25% del PIB. Aquesta dada s’uneix a la percepció social, tal com mostren diverses enquestes, d’elevats índexs de corrupció i frau. Lluitar contra el frau fiscal i l’economia submergida és un deure de l’administració envers els ciutadans i les ciutadanes i la seva reducció efectiva ha de permetre obtenir uns ingressos addicionals per valor de 38.000 M d’euros, diners que es podrien destinar a finançar més protecció social (com a dada de referència, són necessaris 2.000 M d'euros per desenvolupar les obligacions derivades de la Llei de la dependència per l’any 2009), que en l’època actual de crisi és més necessària que mai.
No es pot deixar caure el sistema financer actual però cal reformar-lo en profunditat, tant a nivell estatal com internacional. Els ajuts que rebin les institucions financeres han de ser condicionats a la participació efectiva de les institucions públiques en la determinació de les prioritats financeres, que ara mateix s’han de centrar en les famílies i les empreses productives. Hem d’evitar que les empreses globals aprofitin la conjuntura per reestructurar-se en perjudici del nostre teixit productiu i laboral.