Periodista i, com ell mateix es defineix, professor universitari vocacional, Enric Marín i Otto és el nou Secretari d’Educació i Cultura de l’executiva del partit votada el passat 6 de novembre. Assegura que aquesta responsabilitat no entrava en els seus plans, però el seu compromís amb el partit no li va permetre dir que no.

Va estudiar periodisme i no va deixar mai la universitat d’on és graduat, la Universitat Autònoma de Barcelona. Universitat a la qual es va doctorar en Ciència de la informació i d’on és investigador adscrit a l’Institut de la Comunicació. Hi exerceix com a professor des de 1978 i ha estat dos cops degà de la Facultat de Ciències de la Comunicació i Secretari General de la universitat. Ha estat membre de la junta directiva del Col·legi de Periodistes de Catalunya i forma part del patronat de la Fundació Irla.

Més enllà de la seva àmplia trajectòria, especialment vinculada a la universitat, t’expliquem 10 curiositats sobre Marín, les seves passions, la seva vocació i d’on li ve aquesta inquietud per la militància política.

1. Periodista de formació, per canviar les coses. Dubtava entre estudiar història o periodisme, però assegura que “volia canviar el món i era més fàcil fer-ho com a periodista”. Als anys 70, amb Manuel Vázquez Montalbán com a referent, va estudiar a la Universitat Autònoma de Barcelona, d’on, des de llavors, no ha marxat mai. Es defineix com un professor universitari vocacional i “un home de l’Autònoma”. Considera un privilegi fer de professor i que la seva feina sigui aprendre, investigar i ensenyar el que aprèn. A vegades es compara amb un futbolista perquè “li paguen per fer allò que més li agrada”.
2. Originari de la Verneda al segon franquisme. Fill de mare aragonesa i pare de Conca, vinguts a Barcelona, Marín va néixer a casa seva, al dormitori dels seus pares, a un bloc de pisos del barri de la Verneda. Créixer a un barri popular durant el segon franquisme, assegura que l’ha marcat per sempre. Els seus pares li van marcar el camí, i va créixer convençut que havia d’arribar a la universitat. El van ensenyar que “l’única cosa que a les classes populars ens reforça és l’educació i la cultura”. El seu pare treballava d’ordenança a la Caixa de Pensions i estaven convençuts que no hi havia millor feina que aquella, però Marín es va enamorar de l’ofici de professor.
3. Els viatges que més l’han marcat. Considera que hi ha dos viatges “iniciàtics” a la seva vida. El primer va ser l’any 71, era el primer cop que anava a l’estranger i va anar a París amb els companys de COU. Encara en anys de dictadura a Espanya, per ell va ser com “passar de la televisió en blanc i negre a la televisió en color”. L’altre viatge que recorda especialment va ser l’any 75 a Lisboa, coincidint amb el primer aniversari de la revolució dels clavells. Des d’aquell moment Portugal va esdevenir molt important per ell.
4. “Escapades” de la universitat. Les dues “escapades”, com ell les anomena, que ha fet, han estat com a Secretari de Comunicació de la Generalitat i president de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Sobre aquestes experiències explica que l’han millorat com a professor i investigador perquè li han aportat un coneixement que només pots adquirir “quan et poses a gestionar coses molt complexes com la CCMA”, afirma.
5. Tradició política familiar. La família del seu pare, originària de Conca a tocar d’Ademús, tenia una tradició política d’esquerres que el va marcar. El seu avi patern, l’Alejandro Marín, era militant d’Izquierda Republicana. Els seus tiets van anar al front. El més gran era de la CNT. El tercer, padrí de Marín, militava a la UGT. L’avi i els tres germans grans van estar empresonats. Durant la postguerra, com totes les persones d’esquerres del poble, els cinc germans van venir a viure a Catalunya. Marín sempre explica que si el seu avi hagués nascut a Catalunya hauria estat d’Esquerra Republicana.
6. Apassionat del futbol i convençut de la funció social de l’esport. Va néixer al ben a prop del camp del Júpiter, l’equip de futbol fundat el 1909 a Sant Martí de Provençals. Per això, sempre diu que és del Júpiter i del Barça. Com a bon culer, procura no perdre’s cap partit del Barça. Està convençut de la funció social i política de l’esport perquè, com ell mateix explica, el Júpiter era el partit dels obrers del Poblenou, un equip molt important per la cultura catalana. Li agrada reivindicar la figura de Josep Sunyol, president del Barça a qui van afusellar, que ja defensava el paper de l’esport com a difusor de valors cívics i com a factor d’integració social. Funció que Marín considera que l’esport no pot perdre.
7. Enamorat del mar i del seu poble d’acollida, Lladó. Des de la seva habitació del bloc de pisos del carrer Andrade veia les xemeneies del Poblenou i al fons el mar: la línia definida per trobada del blau marí i el blau cel. Aquesta visió des de la finestra de casa el va marcar; des de llavors li encanta anar a la platja, amb un llibre, i veure l’horitzó. La seva platja preferida és la del Garbet a l’Alt Empordà, comarca que li té robat el cor. Fa 20 anys va visitar el poble de Lladó. Una mena d’amor a primera vista. S’hi va comprar una casa i, des de llavors diu que ell viu entre Bellaterra i Lladó. Defineix, el que és casa seva, com un poble amb un caràcter especial. Anant cap el poble veu el Canigó, i des del poble veu el mar.
8. Des del 87, votant fidel d’Esquerra Republicana. Es va implicar en el projecte d’Esquerra abans d’entrar a militar, Una aproximació progressiva des de l’any 87, quan es va fer una crida per actualitzar el seu projecte, fins que es va definir clarament com un partit d’esquerres i independentista. Des de llavors, ha votat Esquerra a totes les convocatòries electorals. En el context d’una campanya a les corts espanyoles l’any 2000 un col·lectiu de professors universitaris van fer un manifest expressant la seva adhesió a Esquerra Republicana. Així, Marín, amb altres companys com Carles Perelló, va iniciar la seva militància formal al partit.
9. El llibre que sempre recomana. Llegeix molt, perquè al seva professió i vocació ja ho requereix. De fet, creu que es pot entendre molt de la biografia d’una persona pels llibres que ha llegit. Encara que soni típic, el llibre de la seva biblioteca que sempre recomana, especialment als seus estudiants, és El Quixot. Considera que és imprescindible per entendre com funcionava la societat del segle XVII i li apassiona la simbologia de Barcelona i de Catalunya present en aquest clàssic. Defensa que és un llibre al que “pots tornar sempre”. Altres dos llibres que destaca són Vida Privada de Josep Maria de Segarra i Mirall Trencat de Mercè Rodoreda. Potser perquè tots dos els va llegir mentre feia la seva tesi doctoral sobre el periodisme català de la Segona República. De tots tres li agrada el paper de l’imaginari barceloní en la narrativa.
10. El consell que sempre dóna als seus estudiants. Que “aprenguin a aprendre”, sempre ho repeteix a l’alumnat que va passant per les seves aules. Està convençut de que la comunicació és la palanca de canvi social més important de les nostres societats, i per això, explica que els que hi treballen han de tenir un sentit de la responsabilitat molt gran. Ho exemplifica amb l’emergència de l’extrema dreta i el paper que hi juga la comunicació. Ara com fa un segle. Als estudiants els intenta explicar la importància d’incorporar aquest sentit de la responsabilitat professional, social i cívica.