L’exconseller de Treball, Afers Socials i Famílies prové del món sindical, és aficionat als jocs de rol i a la música heavy, i ara entoma la Secretaria de Política de Treball d’Esquerra Republicana
Entre les cares de l’executiva d’Esquerra Republicana, renovada el passat mes de juny al Consell Nacional, hi ha Chakir el Homrani, nou secretari de Política de Treball. Una cara coneguda, perquè va ser conseller de Treball, Afers Socials i Famílies en l’anterior legislatura, però que té al darrere una trajectòria molt més àmplia.
El Homrani és llicenciat en Sociologia i prové del món sindical. Va ser portaveu nacional de les joventuts d’UGT a Catalunya, i després, membre del comitè nacional i del consell nacional d’UGT. Professionalment, s’ha dedicat a la formació professional, a projectes de mediació sociolaboral i a tallers ocupacionals per a joves.
En l’àmbit polític, va començar a militar a Esquerra Republicana de Granollers el 2004, i va ser regidor a l’Ajuntament d’aquesta ciutat del 2015 al 2018. També el 2015, va ser escollit diputat al Parlament amb Junts pel Sí, i el 2017 va ser reelegit com a diputat d’Esquerra, des d’on va fer el salt a conseller de Treball, Afers Socials i Famílies (2018-2021). Sota el seu mandat, es va activar el reglament de la renda garantida de ciutadania, es va impulsar la mediació i la negociació en la resolució dels conflictes laborals i es va signar per unanimitat l’acord per combatre la pobresa energètica. També es va aprovar el pla estratègic de serveis socials 2020-2024 i la Llei per a la Igualtat de Tracte i la No-discriminació. A les eleccions del passat 14 de febrer, va revalidar l’escó i ara presideix la Comissió d’Interior del Parlament.
Però quina és la seva manera de ser? I quines aficions té? Com explica els seus orígens? Recollim 10 coses que potser no sabies de Chakir el Homrani.
- Sovint li recalquen que ha estat el primer conseller de la Generalitat amb orígens àrabs, però no li agrada que l’encasellin en això. Per a ell, les identitats són múltiples, i la seva identitat l’expliquen els seus pares, que van venir del Marroc i són de classe treballadora, però també el barri de Barcelona on va néixer (Baixador de Vallvidrera-Les Planes), els seus amics de la infància (amb qui parla castellà) i la seva dona (amb qui parla català). L’explica el sindicalisme, o la universitat. Tot i així, comprèn que s’hagi posat el focus en els seus orígens i en treu la part positiva: amb ell al capdavant de Treball, Afers Socials i Famílies, es va visibilitzar la diversitat del país i el potencial d’aquesta diversitat.
- És un laïcista convençut, tot i que ha viscut la religió musulmana a casa, des de ben petit. Té família àrab i amaziga, i parla dàrija, el dialecte de l’àrab que es parla al Marroc. Se sent orgullós de ser fruit del sistema d’immersió lingüística a Catalunya, i d’haver estat molt influït pels dibuixos animats del Club Súper 3.
- Quan feia segon de BUP a l’institut públic Joan Boscà, va tenir la sort de tenir de mestra de llengua catalana Maria-Mercè Marçal. Per a ell va ser un privilegi, perquè en va aprendre molt. Explica que era una professora severa, exigent, i molt treballadora. Va ser ella qui li va ensenyar a utilitzar correctament els pronoms febles.
- La música heavy forma part d’ell, li encanta. Segons l’humor amb què arriba a casa, es posa Pantera, Metallica o Sepultura. “Aquesta música, quan l’has escoltada, t’acompanya sempre”, ha assegurat en entrevistes. De ben jove, portava “grenyes”, i quan anava al Marroc els seus avis “al·lucinaven” amb la seva estètica i la música que escoltava.
- Li agraden els jocs de rol i acostumava a fer partides que duraven hores i hores amb la colla de la universitat, però la vida política li ha dificultat seguir-ho fent. També és una mica ‘freak’ del món de la ciència ficció i la novel·la fantàstica, des de ben jove. I li agrada molt el futbol; sempre que pot, va al Camp Nou.
- Destaca Una història de debò (The Straight Story) de David Lynch com una de les seves pel·lícules preferides, i Dune de Frank Herbert com a lectura.
- Els qui el coneixen, el defineixen com un home discret, lleial, treballador i molt competent. Una persona que treballa molt bé en equip, empàtic, i que sovint fa una feina imprescindible, però que no es veu gaire, lluny dels flaixos. Té un posat seriós, però també té sentit de l’humor en cercles reduïts. Té una gran capacitat d’arribar a acords transversals, una habilitat que, probablement, va adquirir al món sindical.
- De fet, El Homrani ha conegut el sindicalisme des de tots els seus àmbits: des de l’estructura del sindicat, fins a ser membre d’una secció sindical i d’un comitè d’empresa, escollit pels seus companys i companyes de feina. Té clar que “una feina que no permet viure dignament, mai serà una resposta; la lluita contra la precarietat ha de ser prioritària”.
- Va ser una de les poques persones que va mencionar Oriol Junqueras en l’article que va deixar escrit el dia de la seva entrada a la presó, el 2 de novembre del 2017. El president d’Esquerra només va anomenar, per una banda, Marta Rovira, i per l’altra, Roger Torrent, Alba Vergés i Chakir El Homrani, que havien estat veritables peces clau en aquella legislatura, l’engranatge del grup parlamentari.
- És molt proper a Dolors Bassa, la seva predecessora a la conselleria de Treball i, posteriorment, presa política durant més de tres anys. El juliol del 2018, El Homrani va escriure-li una carta que podeu llegir aquí, en què recordava “les converses compartides, els somriures i la complicitat; totes aquelles tardes al Parlament, amunt i avall, negociant amb els altres grups parlamentaris per aprovar la renda garantida de ciutadania”. I es conjurava a seguir lluitant per ella i per tots els presos polítics i exiliats, perquè poguessin tornar a casa en llibertat.
