El portaveu jurídic d'Esquerra Republicana, Joan Ignasi Elena / ACN
El portaveu jurídic d'Esquerra Republicana, Joan Ignasi Elena / ACN

Article del portaveu jurídic d'Esquerra Republicana, Joan Ignasi Elena, en què valora el judici a la democràcia

Quan el dia 12 de febrer de 2019, Manuel Marchena, president de la Sala Penal del Tribunal Suprem, va iniciar el judici en el que es jutgen els fets de setembre i octubre de 2017 i amb ell, el futur d’alguns dels màxims dirigents polítics del país, moltes incògnites ens interrogaven. L’estat anímic dels presos, si els encausats mantindrien una estratègia conjunta, en què sustentaria la fiscalia les greus acusacions, el paper de VOX, entre moltes d’altres.

A la primera sessió vam comprovar, amb satisfacció, que els encausats estan en mans de la millor de les defenses. L’exposició d’arguments jurídics denunciant la vulneració dels drets fonamentals durant tota la instrucció i investigació, així com dels ignominiosos empresonaments, va ser d’una alçada jurídica que feia sentir-se orgullós de ser advocat. Segurament en proporció inversament proporcional a la vergonya que vivim els qui estimem el dret, quan observem com es retorcen les lleis per acabar amb la vida de persones innocents.

Els interrogatoris als encausats van ser una enorme càrrega d’energia per una part rellevant de ciutadans. Quan Junqueras va afirmar solemnement, amb el cap ben alt, que és un pres polític, resumia en una frase l’estat d’ànim dels presos i la seva actitud. Estan bé, forts, ferms i no estan disposats a renunciar a allò que pensen i que la repressió no els ha vençut. Va ser la constatació que la llibertat és quelcom tan immens, que no es pot tancar en una cel·la.

Porten més d’un any a la presó i se’ls demanen penes altíssimes que els arruïnarien la vida. Són els nostres representants polítics. També dels qui no els han votat. La frivolitat hauria de tenir un límit, i l’absència de rigor en casos tan greus, conseqüències

Per altra banda, la manca de rigor de la fiscalia i l’advocacia de l’Estat en tot i cadascun dels interrogatoris, ha provocat tota mena de comentaris. De fet, com em recordava la parella d’un dels empresonats, tot plegat faria riure si no fos que el pare dels nostres fills és a la presó.

És ofensiu comprovar com les acusacions no se sustenten en cap base i com totes les que han intentat construir són, directament, falses. Algunes escenes viscudes dels interrogatoris, que tots tenim presents, els hauria de fer caure la cara de vergonya. Perquè més enllà de brometes, aquests encausats porten més d’un any a la presó i se’ls demanen penes altíssimes que els arruïnarien la vida per sempre més. I són els nostres representants polítics. També dels qui no els han votat. La frivolitat hauria de tenir un límit, i l’absència de rigor en casos tan greus, hauria de tenir conseqüències.

La prova del despropòsit és com, de sobte, va desaparèixer la violència dels interrogatoris. En aquest sentit, el practicat a la Presidenta Forcadell va ser un monument a la manca de congruència entre les imputacions que se li fan i allò sobre el que se li preguntava. Cap pregunta sobre violència! Amb un gest de mínima dignitat professional, en acabar l’interrogatori haurien d’haver demanat la seva posada en llibertat immediata.

Els fiscals, no ens portem a engany, són persones formades i preparades. Si fan el paper de la trista figura és perquè els encausat no han comés cap delicte. Aquesta és la base del despropòsit. Si no hi ha violència, no hi ha rebel·lió. Si no s’ha impedit cap actuació judicial, no hi ha sedició. I si no hi ha cap despesa pel Referèndum, no hi pot haver malversació. I com que votar no és delicte, no hi ha cap il·lícit penal. És aquesta realitat inexcusable la causa del desconcert clamorós de la fiscalia. I segurament, també, la displicència amb la que han actuat i preparat el judici.

 Imatge dels encausats i les encausades en l'inici del judici / ACN
Imatge dels encausats i les encausades en l'inici del judici / ACN

Amb el testimoni de Mariano Rajoy, Soraya Saenz de Santamaria, Montoro i particularment Zoido, l’escopeta nacional va aparèixer amb tota plenitud a la Sala. Som, suposadament, davant un cop d’Estat amb violència, organitzada per l’aliança d’un Parlament, el Govern i la societat civil, i el President del Govern, la Vicepresidenta i el Ministre de l’Interior, no saben ni quins operatius policials estaven previstos, ni qui donava les ordres, ni quins criteris d’intervenció hi havia, ni quins actes de violència s’han produït, ni res de res. Per no saber, la Vicepresidenta desconeixia si es va publicar o no la Declaració d’Independència que va comportar l’aplicació del 155. Només sabem, això sí, que van veure la televisió durant tot el dia i que els tres van deixar a les forces i cossos de seguretat a la intempèrie, al no assumir cap responsabilitat política, com bé han recordat amb indignació les associacions de la Policia Nacional i de la Guàrdia Civil.

El judici avança. Cada dia és més clar que es jutja també a l’Estat. Estem davant una gran selfie a l’Estat, en el que ni el photoshop en forma d’apagada informativa amaga les contradiccions, la mentida, l’afany de venjança, l’autoritarisme i la repressió desacomplexada a la discrepància. I tot, amb forta olor a naftalina.

Estem davant una gran selfie a l’Estat, en què ni el photoshop en forma d’apagada informativa amaga les contradiccions, la mentida, l’afany de venjança, l’autoritarisme i la repressió desacomplexada a la discrepància

Alhora, com ens recordava Carles Mundó, darrera d’aquest Estat vell i caduc, hi ha una altra realitat: la d’una societat espanyola on milions de persones anònimes, malgrat discrepar probablement de tot o part del ‘procés’, se solidaritzen amb els encausats per la injustícia a la que estan sotmesos. Com també passa a Catalunya, on milions de ciutadans, compartint o no els plantejaments polítics i les actuacions dels encausants, denuncien aquesta injusta causa.

Veurem si aquestes veus prenen la paraula d’una forma més clara. De fet, ben aviat, en tenen l’oportunitat. En qualsevol cas, les mostres de solidaritat que rebem en nombroses ocasions per veïns i veïnes de Madrid són un íntim escalf que fa oblidar, ni que sigui per un instant, el malson que l’odi està infringint als encausats i al conjunt del País.