La presidenta Carme Forcadell ha rebut avui la Medalla d'Or de la Generalitat per la seva trajectòria en la defensa dels drets humans i les llibertats fonamentals, així com el foment de la llengua i la igualtat de gènere. Aquest és el discurs íntegre de la presidenta, en presó preventiva des de fa 294 dies, llegit avui pel seu marit

Molt Honorable President de la Generalitat; Molt Honorable President del Parlament; Honorables conselleres i consellers; autoritats; amigues i amics; família.

En primer lloc, permeteu-me que us expressi el meu profund agraïment i la gran emoció que em genera el fet que, avui, se'm concedeixi aquesta distinció. El reconeixement a la feina feta és una de les satisfaccions més intenses i reconfortants que una persona pot sentir. Però no tot el mèrit és meu. En aquest camí, he tingut la gran sort d'estar envoltada de grans professionals, companyes, companys, amics, amigues i, sobretot, una família que m'ha fet costat en tot moment. Una família que ha celebrat els bons moments quan hem tingut l'oportunitat i que ha patit -i pateix- els durs quan el camí fa costa amunt. Aquesta medalla és també mèrit vostre.

Permeteu-me que comenci amb una breu cita d'Eleanor Roosevelt, qui va presidir el Comitè de Drets Humans de l'ONU i que va tenir un paper cabdal en l'aprovació de la Declaració Universal dels Drets Humans l'any 1948. Diu així: "On comencen els drets humans universals? En llocs petits, a prop de casa; en llocs tan propers i tan petits que, a vegades, no són al mapa. Si aquests drets no signifiquen res en aquests llocs, tampoc signifiquen res a cap altra part del món. Sense una acció ciutadana coordinada per defensar-los en el nostre entorn, la nostra voluntat de progrés en l'àmbit global serà en va".

Avui fa tot just un mes que es van celebrar els 70 anys de l'aprovació de la Declaració Universal dels Drets Humans. Set dècades després, però, estem comprovant com l'ànima que va inspirar aquell document revolucionari està en entredit. Tots aquells drets i llibertats pels quals tantes generacions hem lluitat estan sent amenaçats per una onada reaccionaria i populista d'àmbit global.

Estan emergint forces polítiques ultraconservadores i formacions d'extrema dreta que mai hauríem imaginat que, després de tot el que va passar el segle passat, tornarien a tenir un paper polític destacat

Carme Forcadell Presidenta del Parlament de Catalunya

La vulneració de drets humans, malauradament, no comença gaire lluny de les nostres llars. Potser, al pis del costat de casa nostra, on hi ha una dona que està patint la xacra de la violència masclista. L'any passat, 47 dones van ser assassinades a mans de les seves parelles i, aquest any, ja lamentem els primers feminicidis. Unes xifres, però, que només representen la punta de l'iceberg i que són el resultat d'anys d'amenaces, cops, insults i menysteniments patits en silenci. A més, no oblidem que la violència masclista inclou també altres violències com la sexual, l'econòmica, la simbòlica i totes aquelles situacions de discriminació que patim pel simple fet de ser dones. I és que, tot i els avenços dels últims anys, podem veure com, encara avui en dia, existeixen diferències abismals entre homes i dones. La bretxa salarial, per exemple, és d'un 24% a Catalunya i, la de les pensions, és d'un 40%. El drama, però, va més enllà: una de cada deu dones més grans de quinze anys ha patit alguna forma de violència sexual i una de cada 20 ha estat violada.

Els drets humans són vulnerats, d'igual forma, als nostres carrers i als nostres barris, en situacions quotidianes en les quals molts col·lectius minoritaris es veuen discriminats ja sigui per raons de raça, religió o tendència sexual. I comprovem també la inexistència dels drets humans al mar Mediterrani, on moren milers de persones cada any fugint de l'horror de la guerra. Unes guerres en les quals occident, no només n'és responsable perquè hi intervé directament, sinó que també subministra les armes necessàries per a dur-les a terme i beneficiar, així, la important indústria armamentística que existeix als països del primer món.

I, per descomptat, en els darrers mesos hem comprovat com els drets i les llibertats han sigut també vulnerades de forma flagrant aquí, a Catalunya. Hem sigut testimonis de l'acció repressiva d'un estat demofòbic que, per aturar la voluntat de decidir d'un país, ha recorregut al menysteniment de drets fonamentals com el d'expressió, el de reunió o el de la llibertat d'informació. Un estat que no ha dubtat en trepitjar sense contemplacions els drets civils i polítics, individuals i col·lectius, d'una part de la seva població amb l'única intenció de castigar-la per haver gosat tenir uns objectius polítics que, simplement, reclamen més justícia, més democràcia i més progrés social.

Davant d'aquests grans dilemes i reptes que se'ns plantegen en aquesta nova era de la història, les societats modernes no estan actuant com moltes esperàvem que ho fessin al s.XXI. Estan emergint forces polítiques ultraconservadores i formacions d'extrema dreta que mai hauríem imaginat que, després de tot el que va passar el segle passat, tornarien a tenir un paper polític destacat. Unes forces reaccionàries que estan aconseguint implementar el seu relat, els seus marcs mentals i la seva agenda política a l'arena pública i aquest és un fet molt i molt preocupant. Plantegen la derogació de les lleis contra la violència masclista; construeixen murs per barrar el pas als refugiats; impulsen legislacions per arraconar, encara més, a les minories; pretenen retallar avenços socials que han costat moltes dècades de lluita; i defensen la presó per a silenciar aquells i aquelles que demanem més democràcia i llibertat o que tenim el valor de denunciar la seva deriva autoritària.

Durant dècades, el nostre país ha apostat de forma decidida per esdevenir una nació de progrés, socialment justa, igualitària i amb una democràcia plena i de qualitat

Carme Forcadell Presidenta del Parlament de Catalunya

Aquest no és el model de societat que, al llarg de la història, Catalunya ha defensat. Durant dècades, el nostre país ha apostat de forma decidida per esdevenir una nació de progrés, socialment justa, igualitària i amb una democràcia plena i de qualitat. La lluita feminista a Catalunya, per exemple, porta més de 40 anys de treball intens d'ençà que, l'any 1976, milers de dones de grups feministes, de partits i d’associacions es reuniren al Paranimf de la Universitat de Barcelona en el marc de les primeres Jornades Catalanes de la Dona. Només dos anys després, l'any 78, va néixer la primera editorial feminista de l'Estat, que va sorgir de 'La Sal Bar Biblioteca de Dones', i que edità la primera 'Agenda de les Dones'. I també aquí, a Catalunya, es van organitzar les primeres jornades estatals de feministes independents l'any 1980 i es va crear, tres anys després, la primera casa d'acollida de dones maltractades. Aquesta fervent lluita ha arribat fins als nostres dies perquè, dit ras i curt, és part del nostre ADN com a país i com a societat. Mostra d'això és la històrica i massiva manifestació del passat 8 de març, Dia de la Dona, en la qual, una vegada més, vam desbordar els carrers reclamant tots junts, dones i homes, justícia, igualtat i el final de la cultura del terror contra les dones. I enguany ho tornarem a fer! "Qui no es mou, no sent les cadenes", deia Rosa Luxemburg. I el cert és que ens hem mogut, les hem sentit i per això estem disposades a trencar-les.

Per altra banda, l'Europa emmurallada que alguns estats de la Unió Europea estan intentant imposar en els darrers temps ha rebut una resposta clara i contundent de la societat catalana. La mobilització 'Casa nostra, casa vostra', que va tenir lloc a Barcelona l'any 2017 i que demanava acollir els refugiats que fugen de països amb conflictes bèl·lics, fou la més multitudinària d'Europa. Aquest compromís solidari, però, no és nou. Catalunya ha sigut, especialment al llarg de les darreres dècades, una terra que ha mostrat un ferm compromís amb les víctimes dels conflictes i les desigualtats que, tristament, hem vist arreu del món. Als anys 80, ja vàrem obrir els braços a aquells refugiats que escapaven dels conflictes d'Etiòpia, Eritrea, Nicaragua, Guatemala, El Salvador, el Líban o Sud-àfrica. Després, a la dècada dels 90, ho vàrem tornar a fer amb aquells que escapaven de la cruenta guerra dels Balcans. Ho hem fet en el passat i ho tornem a fer en el present per raons humanitàries, sí! Però també, perquè tenim memòria històrica i tenim gravat a la ment que, no fa pas tant, van ser els nostres pares i mares, avis i àvies, les que van patir, de la mateixa manera, l'horror de la guerra i la dictadura. Per això, davant del drama que viu la Mediterrània, Catalunya ha donat, una vegada més, una resposta cívica i democràtica, digne d'una ciutadania madura, solidària i compromesa amb els drets humans.

Sempre he treballat per construir un país inclusiu; un país que tothom se'l pugui sentir seu independentment de la seva procedència, la seva religió, la seva llengua o el color de la seva pell

Carme Forcadell Presidenta del Parlament de Catalunya

Al llarg de la meva vida, tant professionalment com políticament, sempre he treballat per construir un país inclusiu; un país que tothom se'l pugui sentir seu independentment de la seva procedència, la seva religió, la seva llengua o el color de la seva pell. Un país que lluiti contra la desigualtat i la injustícia. Un país que potenciï la cultura i la llengua pròpia no pas per a imposar-la sinó per a compartir-la amb la resta de cultures i llengües del món. Un país on la ciutadania pugui veure's representada per unes institucions democràtiques, responsables, modernes, transparents i respectuoses amb els drets humans. Un país fet d'homes i dones lliures que no siguin mai més súbdits sinó amos del seu destí. Sempre he defensat el pacifisme, el feminisme i la llibertat des del carrer, des de les institucions i, ara, ho segueixo fent des de la presó.

Abans d'acabar, m'agradaria recordar unes paraules de la immensa Maria Aurèlia Capmany, que deia que "per viure, cal viure del tot; no es pot viure un trosset, perquè viure un trosset és morir-se. I nosaltres hem estat ben a punt de morir-nos, però no ens hem mort. I aquí som, disposats a exigir tot l'aire per respirar".

Membres del Govern i del Parlament; autoritats; estimades amigues, amics i familiars; conciutadans i conciutadanes: tot i les incerteses i les dificultats a les quals ens enfrontem com a nació, tinguem per segur que no som al final de res sinó al principi de tot. Ni la presó, ni l'exili, ni la repressió podrà aturar la nostra ferma voluntat d'exigir tot l'aire per respirar. És una qüestió de justícia i de democràcia. És una qüestió de dignitat.

Moltes gràcies,

Carme Forcadell i Lluís,
Presidenta del Parlament de Catalunya