El candidat a la Presidència de la Generalitat, Josep-Lluís Carod-Rovira, s'ha definit avui com un home "orgullós de ser de família de poble, de classe baixa i de nació oprimida". "I si hagués de renunciar a cap d'aquestes coses seria a l'última", ha explicat avui durant la presentació del llibre “Què pensa Josep-Lluís Carod-Rovira” (Proa-Dèria) a la llibreria la Central del Raval.

El llibre és una llarga entrevista del periodista Vicent Sanchis que aborda Catalunya, el nacionalisme i els Països Catalans, els orígens polítics del líder d'ERC i la situació del partit, l'esquerra d'avui, la immigració, Euskadi i el pujolisme i postpujolisme.

Carod ha repassat algunes de les seves reflexions incloses en el llibre i ha citat les tres persones que més han influït en el seu pensament: Antoni Rovira i Virgili i dues altres que he conegut, Joan Armet (també exmilitant del PSAN, i avui a ICV) i Jordi Carbonell, que ha acudit a l'acte d'avui.

A més del polític i el seu entrevistador, han intervingut a l'acte l'escriptora Maria Mercè Roca (candidata número 2 per Girona); el director de Dèria Editors, Xavier Cambra, i el director d'Edicions Proa, Isidor Cònsul. Entre els assistents hi havia el secretari de Catalunya 2003 i membre de la llista per Barcelona, Pere Esteve; l'actriu Lloll Bertran, i el cantautor Celdoni Fonoll.

En el llibre, Carod afirma que "una part molt significativa de l'herència de Jordi Pujol, aquell catalanisme socialdemòcrata dels anys 70, antifranquista i que se sent totalment incòmode amb el PP, és la que passarà a ERC". I afegeix que "d'aquest Pujol catalanista i socialdemòcrata puc sentir-me'n hereu; de l'últim Pujol, sincerament, no".

Així mateix, indica que "puc arribar a alliberar de responsabilitats els qui han tingut la direcció d'aquest país els últims anys" però que han prioritzat "reforçar unes estructures democràtiques a Espanya". Carod diu que "suposant que això fos cert, el que ara toca plantejar és que s'ha acabat".

Sobre un futur amb el PSC de Pasqual Maragall o amb CiU, Carod reitera la seva equidistància: "Un govern amb CiU i ERC no serà menys catalanista que l'actual majoria CiU-PP. Però un govern PSC-ERC, tampoc". En qualsevol cas, adverteix que la prioritat de Maragall "no és la continuïtat històrica de govern d'una comunitat nacional", sinó que "quan era alcalde de Barcelona se sentia 'el rei del mambo' i ara vol ser alcalde amb un territori municipal més gran".

Pel que fa a Pujol, el defineix com a "síntesi del que és aquest país": que defensa la seva identitat situant-se "molt més a prop" de Catalunya que d'Espanya, que "en la dialèctica dreta-esquerra se situa enmig" però que "és també bastant còmode i no excessivament partidari d'aventures".

També li atribueix el mèrit de guanyar-se "la confiança de la suposició, és a dir, tots han suposat que volia més que no deia". Però li retreu la seva "incapacitat" d'envoltar-se de gent de gran nivell, la seva actitud "massa conformista" i que els últims anys "ni ha fet ni ha deixat fer".

D'altra banda, Carod defineix els Països Catalans com "una nació" però creu que "en aquest sentit tots ho hem fet malament". Per això, critica també que TV3 "avui continuï potenciant moltes més 'collonades' diverses que es produeixen a qualsevol punt del Planeta -sobretot del tros de Planeta que passa per Espanya- que el que pugui passar al País Valencià o a les Illes Balears".

En el capítol dedicat a l'esquerra, constata un discurs "avorrit, trist, massa transcendent i poc connectat amb la vida", i retreu que part de la mateixa esquerra hagi "menyspreat durant anys" ERC "per no haver estat un partit marxista".