Sergi Sabrià denuncia la situació injusta i repressiva de l'Estat i el compromís d'Esquerra a seguir ferms i perseverants en la lluita

El portaveu d'Esquerra Republicana, Sergi Sabrià, ha denunciat la situació injusta i repressiva de l'Estat i el compromís en seguir ferms i perseverants en la lluita, en el discurs que ha fet aquest dissabte en el ple del Parlament. "Ahir vam rebre un cop, un cop dur", ha afirmat Sabrià. "Molt dur. Ahir vam patir, ens vam enrabiar, ahir vam plorar, ens vam indignar. Ahir vam sentir el dolor de l’exili, la fredor de la cel·la, ahir vam sofrir pels nostres companys i per les seves famílies, pels seus fills. Tenim tot el dret a fer-ho. Però hem d’aixecar-nos ràpid". I més tard ha afegit: "Som més dels que mai hem sigut. Més convençuts del que mai hem estat. Seguim, com sempre, alçats. I sento dir-los que així seguirem: enfront seu, amb el cap ben alt".

"Enorme excepcionalitat i gravetat"

El president del Parlament, Roger Torrent, ha suspès la segona sessió del ple d'investidura previst per aquest dissabte per "l'enorme excepcionalitat i gravetat del moment" arran de les decisions del Tribunal Suprem de l’Estat espanyol contra els membres del Govern de la Generalitat de Catalunya, de l’antiga mesa del Parlament de Catalunya, contra dirigents dels partits polítics independentistes i entitats de la societat civil organitzada. A l’empresonament injust d’Oriol Junqueras, Joaquim Forn, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart i a l’exili forçós de Carles Puigdemont, Meritxell Serret, Toni Comín, Lluís Puig, Clara Ponsatí i Anna Gabriel, ahir a la tarda s’hi va afegir l’ingrés de nou a presó de Carme Forcadell, Dolors Bassa, Raül Romeva, Jordi Turull i Josep Rull, i l’exili forçós de Marta Rovira.

Un cop acabat el ple està previst un acte solemne a l'auditori del Parlament amb representants de la societat civil. Torrent llegirà una declaració institucional en favor d'una resposta unitària en defensa dels principis democràtics i dels drets civils i polítics.

Convertim la ràbia en amor i construcció. Guanyem-nos la llibertat abraçant a tothom. Fem sentir la nostra veu dins i fora de les nostres fronteres. Denunciem, demanem ajuda, treballem. Teixim. No ens aturem. Aixequem-nos, caminem. Des de la pau i per la pau, des de la fermesa i la convicció

Sergi Sabrià

DISCURS DEL PORTAVEU D'ESQUERRA REPUBLICANA, SERGI SABRIÀ
Parlament de Catalunya - Març 2018

Molt Honorable President, diputats, diputades,

El dia d’ahir, el 23 de març, durarà anys i anys. I ho farà per tothom. La dignitat mostrada ahir per molts companys i companyes els acompanyarà per sempre més. I el nostre agraïment per ells serà etern.

Però la vergonya perseguirà per sempre tots aquells que creuen, cofois, que estan guanyant, aliens al sofriment personal de persones justes i bones. I també a aquells que callen, indiferents, els torturarà durant anys la pregunta de què estaven fent ells davant la monstruositat d’un Estat a qui li va caure defininitivament la màscara.

La democràcia a l’Estat espanyol ha quedat definitivament suspesa i no hi ha espai possible per a cap equidistància. Tots, absolutament tots, estem en perill enfront d’un estat completament fora de control que persegueix embogit qualsevol tipus de dissidència.

Fa temps que els fonaments democràtics a l’Estat espanyol trontollaven. Havien donat incomptables símptomes de fatiga i l’estat s’ha mantingut sord davant del clam de milers i milers de persones tant als carrers com a les urnes, no només a Catalunya, sinó a tots els pobles d’aquesta Espanya.

Ara s’han trencat definitivament. L’edifici que molta gent de bona fe havia intentat construir des de 1978 està tocat de mort. S’esfondra. L’estat de dret ha fet fallida. L’Estat espanyol ha entrat en la definitiva etapa de la descomposició. El dia d’ahir els perseguirà durant anys i anys. No deixarem que caigui mai en l’oblit. Catalunya ha dit que prou. Cal triar, o l’Estat o la democràcia. I nosaltres estarem sempre, sempre, amb la democràcia. Ahir l’Estat espanyol no va destrossar l’independentisme. Ahir l’Estat espanyol no va acabar amb un moviment polític, com pretenien. Ahir l’Estat espanyol va signar la seva pròpia sentència i es va infligir un cop del que ja no es podrà recuperar. Ahir l’Estat va fer més inevitable el triomf de la democràcia.

Amb l’abús de poder, l’arbitrarietat, la prostitució del sistema judicial i dels pilars bàsics de la democràcia, l’Estat s’està destruint a poc a poc, però de manera irreversible i sense cap pudor, davant la mirada horroritzada de tots els demòcrates. El poble català ha dit prou, Catalunya ha dit prou. I els demòcrates espanyols ho han de dir també, ràpid, alt i clar, o saben que ells seran els següents. L’Estat se’ls està desfent a les mans i quan se n’adonin, serà massa tard.

Ahir 5 furgonetes carregades de dignitat van viatjar en cotxe a Madrid i una a l’exili. Ahir l’Estat espanyol no va empresonar 5 bones persones, ahir l’Estat va empresonar dos milions de catalans i va escopir a la cara. Ens volen robar la dignitat. Ens volen fer mal. I ens en fan. Destrossant famílies, destrossant bones persones, ens fan mal. I no ens n’amaguem. Ens vam indignar. Vam plorar. Vam acomiadar-nos, de nou, de persones justes que ens estimem i que són orgullosament culpables d’obeir el mandat democràtic dels seus conciutadans. Però aquest dolor immens no ens fa ni abaixar el cap, ni ens farà rendir-nos. Com no ho faran les porres del senyor Millo d'ahir a la nit. Les porres del 155.

No ens fa oblidar ni abandonar els nostres principis. Principis, una paraula que vostès no coneixen. Principis que són l’espina dorsal de la nostra activitat política, uns principis republicans que ens sostenen, ens defineixen i que, no en tinguin cap dubte, ens sobreviuran. Uns principis republicans dels què ahir molts dels nostres companys en van ser el millor testimoni. No, ahir no van aconseguir que renunciéssim als nostres anhels. No, aquest dolor que sentim no ens fa deixar de lluitar cada dia per construir un país millor per tothom. No ens fa renunciar a ajudar a aquells qui més ho necessiten. No ens fa oblidar que la nostra prioritat és el bé comú. No ens fa renunciar ni a la República, ni als valors republicans.

A cada intent perden. Transformarem tot aquest dolor, aquesta ràbia en més força i més convenciment. A cada intent ens perden una mica més. A cada intent d’humiliar i destruir en perden uns quants més. I perdran. I ens perdran. Per sempre.

A aquests que ens parlen de legalitat i Estat de Dret, als que ens donen lliçons de Justícia i Constitucionalitat, jo els vull recordar Urdangarín, Bárcenas i Rato, Granados, Matas, Camps i Costa, Rita Barberà, Correa o el Bigotes.

Mentre Oriol Junqueras, Joaquim Forn, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, mentre Carme Forcadell, Dolors Bassa, Raül Romeva, Jordi Turull i Josep Rull són a la presó, mentre fan el ridícul internacional intentant perseguir Carles Puigdemont, Meritxell Serret, Toni Comín, Lluís Puig, Clara Ponsatí, Anna Gabriel i Marta Rovira, no han estat capaços encara de trobar a M.Rajoy.

Els mateixos que forcen jutges i tribunals per igualar dissidència i il·legalitat, són els que se salten les seves pròpies lleis sense cap rubor. Són els mateixos i tant els fa falsejar la realitat en un auto judicial com falsificar unes notes en una acta acadèmica.

Els que s’inventen delictes per poder tractar als demòcrates com a delinqüents són els mateixos que se serveixen de les institucions per delinquir. Les bones persones son a la presó i a l’exili i els seus lladres, els seus lladres, campen pel carrer. Han viscut instal·lats en un sentiment d’impunitat que toca la seva fi.

Sí, ja ho sabem que Catalunya no és perfecte. Nosaltres també hem patit i patim la xacra de la corrupció. Però saben què? Que mentre nosaltres volem un país nou per tenir l’oportunitat de ser encara millors, vostès volen que res no canviï per poder seguir saquejant l’estat i posant-lo al servei dels seus vicis privats. Mentre que nosaltres volem fer una República més pròspera, justa i neta al servei de tots els ciutadans, vostès malden per preservar una monarquia corrupta que beneficia els de sempre. I el seu problema és, precisament, que la nostra República destapa totes les seves vergonyes i per això no podran mai acceptar el nostre clam democràtic.

Vagin empresonant l’oposició, que el sistema judicial els faci la feina bruta. També va d’això aquest procés. De construir societats netes, fortes. De treballar per la gent des de l’honestedat, de construir per sumar drets i assumint els deures.

Ahir vam rebre un cop, un cop dur. Molt dur. Ahir vam patir, ens vam enrabiar, ahir vam plorar, ens vam indignar. Ahir vam sentir el dolor de l’exili, la fredor de la cel·la, ahir vam sofrir pels nostres companys i per les seves famílies, pels seus fills. Tenim tot el dret a fer-ho. Tot el dret. Però hem d’aixecar-nos ràpid. Aixecar-nos per sumar, per teixir. Aixecar-nos per lluitar. Per guanyar, per guanyar-los, per tombar aquest estat antidemocràtic entre tots. Per construir un futur on hi càpiga tothom.

Hem de construir, i ho farem fins i tot, amb els botxins de la democràcia, com va fer Nelson Mandela. Avui alguns diputats i diputades abaixen la cara quan els mirem. Costa pair tanta injustícia, tanta vergonya. Alguns fins i tots ens han enviat missatges, que agraïm, avergonyits. Costa assumir que aquest és el seu estat. I els costa assumir que no canviarà. Per nosaltres -i moltíssima gent- va deixar de ser-ho fa molt de temps. Per alguns fa molts anys. Però també per a molts va deixar de ser-ho aquest 20 de setembre. Per d’altres, va deixar de ser-ho amb cada cop de porra de l’1O. Amb les paraules d’una institució arcaica i autoexclosa de Catalunya el 3 d’octubre. O va deixar de ser-ho amb el 155. O va deixar de ser-ho el 2 de novembre. O ahir. L’Estat espanyol ja no podrà ser mai més el dels catalans, mai més. Ho haurien d’anar assumint. Ens estan bombardejant un altra vegada. Ens estan bombardejant tal com es fa al segle XXI. Com tracta un estat als seus ciutadans és la mostra de com és aquest estat. Aquest és el millor exemple que no hi ha futur dins d’aquest Regne d’Espanya.

Avui ataquen els independentistes perquè són l'alternativa a l'statu quo, són la fi dels seus privilegis, son l’opció de canvi i el canvi és la fi dels qui han manat sempre. Però no només els molesta que el republicanisme amari la societat catalana i hagi esdevingut majoritari. Els molesta l’oposició. Els molesten els tuits, els molesten les exposicions, els molesten les lletres de cançons, els llibres i les titelles. Els molesten els colors i els molesten els llaços. Els molesta el clam de les dones, les queixes dels pensionistes. Els molesta el carrer i els que hi sortim, aquí o a Múrcia. Els molesten fins i tot les urnes si no diuen els que vostès volen sentir. Doncs disculpin les molèsties, però estem treballant per fer un món millor malgrat vostès.

Però l’estat, a Catalunya, no ataca només als independentistes. L’aplicació del 155 castiga tots els ciutadans de Catalunya pel simple fet de ser-ho, als que som independentistes i als que no. La irresponsable aplicació del 155 posa en perill els nostres serveis públics i el nostre ja malmès estat del benestar. Aznar presumia que abans es trencaria Catalunya que Espanya i els seus cadells pensen que se n’han sortit a costa de posar en perill el nostre model de convivència. Però l’únic que aconseguiran d’aquesta manera és que fins i tot aquells que no compartien el projecte republicà l’abracin davant d’un estat que s’estimaven, sentien propi i que, en retorn, no té cap problema en legislar en contra seva i del seu futur. Entre els catalans i l’estat, l’estat s’ha escollit a si mateix i tant li fa el que s’hagi d’emportar per davant.

La nova forma de repressió s’assaja a l’Estat espanyol. I quan vostès, senyors de C’s que riuen tant i fan tuits tant miserables, siguin un problema pel PP i pels privilegis d’alguns, llavors també els atacaran. I llavors se’ls glaçarà el somriure.

Senyors i senyores, el 21D la majoria republicana va tornar a guanyar. A guanyar. Els hi queda clar? I en democràcia, quan guanyes i tens la majoria parlamentària esculls un candidat i l'investeixes president del Govern. Avui aquí, havíem de votar a un president. Avui aquí havíem de votar Jordi Turull com abans haurien d’haver pogut votar Carles Puigdemont o Jordi Sánchez. I avui aquí, per a fer-ho, hauria d’haver-hi molts diputats que no poden ser-hi. Volen guanyar als tribunals el que van perdre, una vegada més, a les urnes.

El Parlament és l’espai de la sobirania popular, és el màxim òrgan de decisió a la democràcia representativa. I el Parlament és l’únic que pot triar els presidents del Govern, en un Estat de Dret. Però Espanya ja no és un Estat de dret. I aquest Parlament, aquestes institucions, han emanat de la voluntat democràtica dels catalans, dels d’ara i dels que ens han precedit, no és cap concessió ni de la seva Constitució ni dels que la grapegen al seu benefici. La democràcia a Catalunya els ha sobreviscut i els sobreviurà, no en tinguin cap dubte, i aquest Parlament en serà l’exemple a ulls del món.

Deixi’m, per acabar, que faci un moment referència al meu partit. 87 anys d’història. I en aquest temps, ha hagut de persistir a l’exili, de patir l’empresonament de dos governs, de patir l’afusellament del seu president el 1940. Una quarta part dels 70.000 militants d'Esquerra als anys 30 va ser empresonada, afusellada o va morir a la Guerra. El president del partit avui, Oriol Junqueras, és a la presó i la secretària general, Marta Rovira, ha hagut de marxar a l’exili perquè evitar l’arbitrarietat d’una justícia que no fa honor al seu nom. Desenes de militants del partit estan investigats en una causa general. I malgrat tot, aquí estem. Som més dels que mai hem sigut. Més convençuts del que mai hem estat. Seguim, com sempre, alçats. I sento dir-los que així seguirem: enfront seu, amb el cap ben alt.

No ens fan por, no ens rendim mai. Persistim, persistim, persistim i persistim. Persistim i seguim lluitant per ser. Com el el 1640, com el 1714, com el 1936 i el 1939, com el 1978, com el 1981. Persistim per guanyar la llibertat. Som fruit de moltes derrotes, però som la llavor de totes les victòries. No en tingueu absolutament cap dubte. I ho farem junts. I serem encara més, molts més dels que caminem avui. Guanyem-nos la llibertat a cada pas, fem-nos dignes d’aquest país. Abandonem la rancúnia. Transformem la indignació en energia i coratge. Perseverem.

Convertim la ràbia en amor i construcció. Guanyem-nos la llibertat abraçant a tothom. Fem sentir la nostra veu dins i fora de les nostres fronteres. Denunciem, demanem ajuda, treballem. Teixim. No ens aturem. Aixequem-nos, caminem. Des de la pau i per la pau, des de la fermesa i la convicció. Fins a la victòria. Res s’atura, tot continua.

Nelson Mandela deia que la major glòria no és no caure, sinó aixecar-se sempre: “Jo no tenia una creença específica, excepte que la nostra causa era justa, era molt forta i que estava guanyant cada dia més i més suport”. Nosaltres ahir, amb la indignació i l’escalf dels nostres conciutadans, vam copsar el sentit profund de les seves paraules.

Visca la democràcia. Visca la llibertat. Visca la República. Visca el poble de Catalunya.