L'any 1969 va suposar un punt d'inflexió per al moviment LGTBI. Enguany fa 50 anys que aquest col·lectiu va dir "prou", es va organitzar i va iniciar una contundent lluita social i política per adquirir uns drets i unes llibertats que li havien sigut injustament negats durant massa temps
S'iniciava la dècada dels 70 i les ànsies de llibertat es palpaven en l'ambient. L'oposició política, els sindicats i els moviments socials van entrar en una etapa de forta efervescència. Estaven cada vegada més organitzats per fer front a la dictadura franquista, un règim que es trobava en un moment de forta decadència i profunda corrupció però que encara havia de demostrar que tenia força suficient per fer les últimes fuetejades. Unes darreres accions repressives que servirien per tancar -almenys formalment- l'etapa més fosca i sanguinària de la història contemporània d'Espanya.
En aquest context, un dels grups que més es va mobilitzar i organitzar per reivindicar els seus drets i llibertats van ser els col·lectius LGTBI. I és que, tot i la censura i el bloqueig del règim, els avenços tecnològics i de mobilitat facilitaven que les fronteres fossin poroses i que la informació fluís amb certa facilitat. I així, el 28 de juny de l'any 1969, arribaven notícies des de Nova York que informaven sobre els fets que han passat a la història com els 'disturbis de Stonewell'. Aquests aldarulls van ser la reacció de la comunitat gai de la ciutat nord-americana davant l'assetjament policial al qual estaven sotmesos. Era el primer cop que aquest moviment s'enfrontava a la policia de forma contundent pel fet de ser perseguits i reprimits i això va suposar un punt d'inflexió per a les comunitats LGTBI d'arreu del món, també per a la de casa nostra.
Catalunya no només decidia sortir de l'armari, sinó que els volia trencar per sempre
La gota que va fer vessar el got a nivell català i estatal, però, fou quan l'any 1970, el règim franquista va aprovar la 'Ley sobre peligrosidad y rehabilitación social', que enduria la republicana 'Ley de vagos y maleantes'. Aquesta nova llei del codi penal tenia la intenció de controlar elements i aspectes que el règim considerava perillosos i antisocials com el tràfic i consum de drogues, el vandalisme, la pornografia o l'homosexualitat. La infracció d'aquesta llei imposava penes que podien arribar a anys de presó o a l'internament a centres psiquiàtrics o de labor forçat per tal de ser "rehabilitats". Va ser en aquell moment quan, l'enfortiment dels moviments LGTBI arreu del món per una banda, i la indignació que provocava l'aberrant llei franquista per una altra, van provocar la creació, a Barcelona, del primer moviment d'alliberament LGTBI d'arreu de l'Estat: el Movimiento Español de Liberación Homosexual. Catalunya no només decidia sortir de l'armari, sinó que els volia trencar per sempre.
La lluita d'aquest moviment contra la repressió franquista va ser ingent, igual que ho va ser la persecució policial que van patir durant anys. Després de la mort del dictador, el grup va passar a anomenar-se 'Front d'Alliberament Gai de Catalunya'. El seu principal objectiu es va centrar en aconseguir l'abolició de la Llei de Perillositat i també les batudes de la policia als seus locals i llocs de trobada. S'estima que, entre 1976 i 1977, unes 600 persones encara van estar empresonades per la seva condició sexual i no van gaudir de les mesures d'amnistia de la transició. Per això, per demanar avenços pel que fa als drets del col·lectiu LGTBI i per exigir la llibertat d'aquests presos, l'any 1977 es va organitzar, a les Rambles de Barcelona, la que fou la primera manifestació gai de l'Estat espanyol.
En l'actualitat, en el Dia de l'Orgull LGTBI són moltes les persones que, per reivindicar la llibertat a estimar a qui vulguis i com vulguis, surten al carrer en un ambient alegre i festiu. La manifestació del 1977, però, va ser durament reprimida per la policia. I és que el camí dels col·lectius LGTBI no ha sigut fàcil. Tant és així que, de fet, no fou fins a l'any 1979 que l'homosexualitat va ser despenalitzada a l'Estat i, fins a l'any 1990, no va ser retirada de la llista de malalties mentals de l'Organització Mundial de la Salut (OMS). I així i tot, encara hi ha molt de camí per recórrer, ja que l'homosexualitat continua sent il·legal a més de 70 països i les agressions LGBTIfòbiques són, malauradament, encara molt comuns als nostres carrers.
A més, ens trobem davant d'una nova onada de moviments populistes i d'extrema dreta globals que posen en entredit els drets i les llibertats de molts col·lectius minoritaris i vulnerables i, el moviment LGTBI, no n'és una excepció. El Brasil de Bolsonaro, els Estats Units de Donald Trump, la Itàlia de Salvini o l'Hongria d'Orbán són només alguns exemples d'aquests nous governs reaccionaris que intenten frenar, o fins i tot fer retrocedir, els avenços que ha aconseguit el col·lectiu LGTBI al llarg de la història.
L'homosexualitat continua sent il·legal a més de 70 països i les agressions LGBTIfòbiques són, malauradament, encara molt comuns als nostres carrers
En aquest camí cap a l'alliberament LGTBI, però, també hi ha forces que dediquen temps, energia i compromís a la lluita contra la discriminació d'aquest col·lectiu i a favor de la igualtat i la desestigmatització. Aquest és el cas d'Esquerra Republicana, que ha treballat i treballa incansablement per esdevenir una eina útil i eficaç d'aquesta causa justa i necessària. En aquest sentit, per exemple, el partit republicà va impulsar des del Congreso, l'any 2005, la Llei de matrimoni igualitari i, des del Govern de la Generalitat, ha treballat per crear la primera àrea LGTBI iniciant, de manera pionera, polítiques adreçades exclusivament a aquest col·lectiu.
I és que, des del Departament de Treball, Afers Socials i Famílies, tant en el mandat de la consellera Dolors Bassa com en el del conseller Chakir El Homrani, s'han emprès una gran quantitat d'accions polítiques per tal de desplegar la Llei 11/2014, la qual té l'objectiu de garantir els drets LGBTI i erradicar l'homofòbia, la bifòbia i la transfòbia. Aquest text legislatiu recull de forma àmplia la demanda històrica del teixit associatiu LGTBI que, tal com s'ha explicat anteriorment, durant dècades ha reivindicat els seus drets i llibertats.
En el desplegament d'aquesta ambiciosa i pionera Llei, el govern de Catalunya, amb la conselleria d'Esquerra al capdavant, ha creat la Comissió Interdepartamental LGBTI; ha desplegat el nou Reglament del Consell Nacional LGBTI; ha elaborat el Protocol del Deure d'Intervenció; ha posat en marxa 75 Serveis d'Atenció Integral LGBTI arreu del territori; ha format més de 6.000 servidors públics en aquesta matèria; ha desplegat el nou Model de Salut Trans; i ha elaborat un protocol d'actuació contra l'assetjament LGBTIfòbic. La feina governamental que ha impulsat la formació republicana des de les institucions en els darrers anys ha aconseguit grans avenços i ha posicionat Catalunya, una vegada més, com un referent pel que fa a la defensa dels drets LGTBI a nivell mundial. Catalunya va liderar aquesta lluita fa 50 anys i, sens dubte, ho continua fent avui en dia, també des de les insitucions. I, malgrat la molta feina feta, el camí que queda per recórrer és encara molt llarg.
L'esperança mai serà silenciosaHarvey Milk Activista i polític
Avui i demà, diverses activitats i manifestacions tindran lloc arreu del país amb motiu del Dia de l'Orgull LGTBI per dir, fort i clar, que cal seguir caminant cap a la plena igualtat. Certament, sortiran al carrer molts membres d'aquest moviment amb la intenció de reivindicar els seus drets, blindar allò que s'ha aconseguit fins ara i demanar avenços concrets davant d'aquells que, pel contrari, volen fer passos enrere i tornar al passat. Per altra banda, però, també sortiran al carrer persones que, sense formar part del moviment LGTBI, simplement demanen una societat més justa i més democràtica que garanteixi la igualtat de drets i oportunitats a tothom, independentment de la seva orientació sexual, raça, religió o gènere. Persones que tenen el convenciment que, un país que no discrimina és, sempre, un país millor.
Harvey Milk, fou un ferm activista i el primer polític nord-americà en declarar-se obertament gai. La seva lluita pels drets individuals i col·lectius des de l'àmbit associatiu i institucional l'han fet passar a la història com un dels personatges més rellevants de la història del moviment LGTBI. Milk deia que "l'esperança mai serà silenciosa". Segurament és per això que, en països com Catalunya, on mai manca l'esperança, la mobilització i la reivindicació sempre serà preent i el silenci dels armaris mai més tornarà.