El Senat espanyol, una institució inútil i prescindible

El Senat, la cambra alta de les Corts espanyoles, s’autodefineix com l’institució territorial per excel·lència. Ara bé, des de fa décades, el seu paper s’ha desvirtuat totalment, fins al punt de convertir-se en una cambra marginal. La tramitació de l’article 155 per carregar-se l’autonomia catalana, però, l’ha situat de nou en el centre de l’actualitat política i el focus mediàtic. És realment una cambra pensada per defensar el territori? És eficient? Qui la controla? Per a què serveix?

Un exemple: el PP va obtenir el 33% dels vots a l’Estat en les darreres eleccions legislatives, però va obtenir el 46% d’escons electes i el 56% si comptem entre electes i designats. És una cambra que, dels últims 20 anys, el PP n’ha tingut la majoria absoluta en gairebé 13. A més, és una cambra que té l’obligació de celebrar un debat anual sobre l’estat de les autonomies i fa més de 12 anys que no es convoca. Precisament, el PP va vetar aquest debat el passat mes de setembre.

És una cambra desfasada, anacrònica i refugi de persones acusades de casos de corrupció que només ha servit per a una cosa: aplicar l’article 155 i suspendre il·legalment les institucions catalanes, sorgides de les eleccions democràtiques del 27-S. El PP utilitza la cambra segons els seus interessos partidistes, vetant compareixences com la del delegat del Govern a Madrid, Ferran Mascarell, censurant el torn de paraula dels senadors i saltant-se el propi reglament de la cambra, tal com Esquerra va denunciar públicament durant la tramitació del 155.

Pel Senat han passat personatges mítics de l’òrbita presumptament corrupte del PP com ara Luís Bárcenas, que no va fer cap intervenció ni en el ple ni en comissió en els vuit anys que va ser senador. Una activitat semblant va tenir Jesús Sepúlveda, un dels imprescindibles de la trama Gürtel, que en deu anys va fer cinc intervencions, i tampoc podem deixar de banda altres noms com ara Francisco Granados o Rita Barberà.

No obstant, els senadors pressumptament corruptes del partit de M.Rajoy no són pas un afer exclusivament del passat. Actualment, hi ha diversos senadors del PP que estan sent investigats o com a mínim estan presumptament esquitxats per casos de corrupció. Podríem començar pel mateix president del Senat, Pío García Escudero. L’ombra de la trama Gürtel i la caixa B del PP el persegueix des que el seu nom va aparèixer als Papers de Bárcenas com a presumpte receptor de 24.000 euros. De fet, Pío va declarar aquest estiu com a testimoni a l’Audiència Nacional per la trama Gürtel, igual que Rajoy. I abans ja ho havia fet també des de la comoditat del seu despatx. Més noms... de la Gürtel. Un altre senador històric del PP que ha passat per la banqueta per declarar com a testimoni: Javier Arenas. Segons les anotacions i posteriors declaracions de l’extresorer Bárcenas, el dirigent andalús hauria arribat a tenir la clau de la caixa B del PP i presumptament s’hauria emportat 1,4 milions d’euros en sobresous.

El cas més recent és el del popular Jaime González Taboada, assenyalat per la trama Púnica i que ocupa un escó a la cambra alta des del 5 d’octubre, després que la presidenta de la Comunitat de Madrid, Cristina Cifuentes, decidís recol·locar-lo al Senat. Així, Taboada s’ha convertit en company de Juan Soler, esquitxat pel cas Teatro com alcalde de Getafe i també col·locat per Cifuentes al refugi que suposa la cambra alta i el seu aforament. Tanmateix, no només Taboada té escó reservat al Senat per la trama Púnica, també el Tribunal Suprem ha obert una investigació a la senadora popular Pilar Barreiro per aquesta mateixa trama. L’exalcaldessa de Cartagena està imputada per falsificació, prevaricació, malversació i suborn, però continua a la cambra, això sí, no ha fet ni una intervenció al ple durant tota l’actual legislatura.

Qui tampoc ha fet ni tan sols una pregunta escrita és el senador valencià Pedro Agramunt, també del PP. Agramunt va deixar a l’octubre la Presidència de l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa, on s’havia atrinxerat després de perdre la confiança dels seus i quan ja feia mesos que estava en el punt de mira per un escàndol de suposats suborns a parlamentaris europeus. I cal recordar també que, acompanyat de parlamentaris russos i alguns europeus, es va reunir sense informar amb Bachar el Asad, tot plegat enmig del conflicte de Síria.

El PP, però, no només alimenta el Senat de dirigents presumptament vinculats amb corrupció, sinó també de persones “recol·locades” com Ignacio Cosidó, exdirector general de la Policia i mà dreta de Jorge Fernández Díaz, quan aquest estava al capdavant del ministeri d’Interior i es va gestar la policia política i l’Operació Catalunya. I d’altres com Juan José Imbroda, que té sobre la taula la seva reprovació a la Comissió General de Comunitats Autònomes, de la qual n’és president, i per tant, no té cap intenció de debatre-la. Una reprovació que ha demanat Esquerra Republicana arran de les seves declaracions, on titllava de “piraos” als independentistes.

Tal com funciona el Senat ara mateix, aquest no té sentit. L’opció republicana seria suprimir-lo. De fet, històricament s’ha demanat el tancament de la cambra alta en reiterades ocasions per considerar-la una institució inútil i prescindible. L’últim cop no fa pas tant, quan l’actual grup parlamentari d’Esquerra Republicana al Senat ho va demanar fa uns mesos en considerar que no ha estat mai una cambra territorial representativa i tampoc ha exercit la seva funció correctora de les decisions preses pel Congrés dels Diputats. Tot el contrari, s’ha convertit en la institució perfecte per amagar els presumptes corruptes i les velles glòries polítiques del bipartidisme.

  El Senat espanyol, una institució inútil i prescindible

Etiquetes