Garantir el dret a l’habitatge

El dret d’accés a l’habitatge es una peça clau de l’Estat del Benestar. Tant important per a les persones com ho puguin ser la sanitat, educació, pensions o dependència. La homologació de les polítiques públiques que el facin possible i el seu finançament, amb els referents europeus que puguin ser equiparables a Catalunya, es una necessitat i una obligació. En l’actualitat no es pot afirmar que es compleix l’obligació recollida a l’article 26 de l’Estatut quan diu que les mesures tendents a garantir l’accés a l’habitatge de les persones que no disposen de recursos suficients, es una obligació dels poders públics recollida a la Carta de Drets Fonamentals de la UE. El cost de l’habitatge i el seu sobrecost incideixen clarament en la taxa de pobresa, determinació de les desigualtats i exclusió social. Es necessari establir mecanismes que evitin la reproducció de les circumstàncies que han portat a la bombolla immobiliària i efectes socials col·laterals en el futur. Tenim el repte de millorar l’actual rati del cost d’habitatge en relació a la renda disponible de les famílies i de prevenir tensions de preus derivades de factors de demanda no derivades de l’ús habitual de l’habitatge. La política d’habitatge ha de preveure noves formes de tinença i tendir cap al valor d’ús d’aquest i no només cap al valor d’inversió, fomentant el creixement del parc de lloguer i, especialment el parc subjecte a algun tipus de protecció pública. La rehabilitació des de la millora de l’actual parc d’habitatges esdevindrà prioritària a Catalunya, de manera conjuntada amb la regeneració d’àrees urbanes al servei de la cohesió social.

Tutela macroeconòmica del pes del sector immobiliari en el total de l’economia que eviti bombolles, garanteixi que els preus evolucionen d’acord amb la renda de la població, i que no es posa en risc el finançament de la resta de sectors econòmics.

Homologació gradual de la despesa en habitatge dins el global de despesa dels comptes de protecció social a la mitjana de la UE27. Del 0,73% de la despesa total i 0,15% del PIB en dades del 2011, al 2,1% de la despesa i 0’6% PIB.

Homologació amb els estàndards europeus, desenvolupant el mandat de solidaritat urbana consistent en que en un termini de 20 anys,el 15% dels habitatges de 1ª residència tinguin algun tipus de protecció pública. I concepció d’aquest parc com a estoc social inter generacional perdurable en el temps, evitant com a principi general la seva desclassificació i incorporació al mercat de renda lliure. A Catalunya aquest parc es del 2% de les primeres residències enfront en 15% de la UE15.

Establir el lloguer social i el dret de superfície com a règim de tinença principal de l’habitatge protegit en garantia de la seva perdurabilitat en el temps.

Control de les plusvàlues que s’hagin produït en els habitatges promoguts amb ajuts públics o sobre sòls qualificats per a la promoció d’habitatge protegit.