Esquerra Republicana es reinventa
Esquerra posa la independència al centre del seu programa polític. Amb Carod-Rovira al capdavant, el partit obté els millors resultats electorals des de la Transició i forma govern amb el tripartit. El 2010 es fa pública la nefasta sentència del TC contra l’Estatut, que dona pas a una nova etapa històrica.
ERC posa la independència al centre
Al llarg dels anys 80, Esquerra perd suport popular en consonància amb un programa polític sense actualitzar amb una base militant envellida. El 1987 es produeix la Crida Nacional a Esquerra Republicana, liderada per Josep-Lluís Carod-Rovira i Àngel Colom, una iniciativa per tal de rejovenir i rellançar el partit, aglutinant a les noves generacions independentistes sorgides arrel de la decebedora Transició espanyola.
El 1992 una Esquerra explícitament independentista esdevé la tercera força del Parlament de Catalunya. A més, en el Congrés Nacional, el partit republicà aprova la reforma dels Estatuts davant el creixement electoral, de militància i de presència a Catalunya, les Illes Balears, el País Valencià i la Catalunya Nord. S'entra, doncs, en una nova etapa interna que portarà a un creixement gradual de suport al partit republicà.
Carod Rovira, nou lideratge
Josep-Lluís Carod-Rovira reinterpreta el discurs d’Esquerra Republicana i del catalanisme en general. El republicà aposta per un catalanisme social, d’elecció i que busca la sobirania plena de la nació i s'allunyarà del nacionalisme. Carod-Rovira defensa l'essència del republicanisme desacomplexadament independentista.
El líder d'Esquerra defensa, doncs, un independentisme que vagi molt més enllà del nacionalisme i del de sentiment, i aposta per l'independentisme pragmàtic. Serà el primer pas per fer de l'independentisme un projecte majoritari i hegemònic dins de Catalunya, allunyant-se de les tesis d’un catalanisme nacionalista, més aviat regionalista, que havia imperat fins al moment.
Respecte d'Esquerra, Carod-Rovira i el seu equip busca trencar el que s'havia anomenat la Catalunya dual fins el moment, en què CiU guanyava totes les eleccions al Parlament de Catalunya i el PSC, les municipals i les diputacions. Comença a crear aquest espai central que ocuparan els republicans, un espai on s'identifica la majoria de la població catalana i que Carod-Rovira anomena l'Esquerra nacional. Elabora un discurs basat en la transparència i el famós “mans netes” per posar de manifest que els republicans no han tingut cap cas de corrupció; fa una aposta desacomplexadament independentista; trenca alguns mites instal·lats com el fet que no es pot ser independentista sense parlar català o haver nascut a Catalunya. El discurs d'Esquerra permetrà obrir l'independentisme a nous espais.
Grans resultats i tripartits
Trencament de l’hegemonia CiU
Des del 1996 Esquerra, liderada per Josep-Lluís Carod-Rovira, denuncia l'espoli fiscal que pateix Catalunya i demana un nou Estatut que doti els catalans de més poder polític i d'un finançament més just. El partit va guanyant suports i, encara més important, va introduint un nou relat en el panorama polític català.
Entre el 2003 i el 2004, Esquerra obté els seus millors resultats des de la Transició, amb 650.000 vots, 1.300 regidors, 123 alcaldies, 23 diputats al Parlament, 8 al Congrés, 4 senadors i 1 eurodiputat
Fruit dels bons resultats, Esquerra se situa al centre, amb possibilitat de pactar a banda i banda, i decideix signar l’Acord del Tinell i forma, en coalició amb el PSC i ICV-EUiA, el primer govern catalanista i d’esquerres a la Generalitat des de la restauració de la democràcia. L'acord trencarà amb 23 anys de governs de CiU i crearà un terrabastall polític. El Govern és encapçalat pel president Pasqual Maragall i pel mateix Carod-Rovira i Josep Bargalló, com a Conseller en Cap.
Nou Estatut
La prova del cotó federal
Des del Govern, Esquerra Republicana impulsa la reforma de l'Estatut, que seria aprovat pel Parlament al 2005. Mesos més tard, però, el pacte entre Artur Mas i José Luís Rodríguez Zapatero, que desvirtua el text, provoca l'oposició d'Esquerra, que acaba demanant el vot en contra de l'Estatut retallat.
El 2010 es fa pública la sentència contra l'Estatut on el TC anul·la 14 articles i en reinterpreta 27, desvalora la definició de Catalunya com a nació i hi introdueix la ”indissoluble unitat d'Espanya”.
La indignació omple els carrers
La manifestació del 10 de juliol de 2010 és la primera mostra d'indignació que provocarà aquesta intromissió del poder judicial en la política. Sota el lema 'Som una nació, nosaltres decidim’ la mobilització aplega un milió i mig de persones.
Joan Puigcercós, president d'Esquerra
Entre l'aprovació de l'Estatut i la sentència, el 5 de juliol de 2008, se celebra el 25è Congrés Nacional del partit, on Joan Puigcercós i Joan Ridao són escollits president i secretari general, respectivament. Joan Puigcercós serà el nou candidat republicà a la presidència de la Generalitat i Joan Ridao un dels tres diputats al Congrés.
El desgast del segon tripartit acaba penalitzant als tres partits que en formaven part i especialment a Esquerra Republicana. L'etapa d'Esquerra al Govern, doncs, acaba amb les eleccions al Parlament de Catalunya celebrades el 28 de novembre de 2010, en les quals perd 11 diputats, i es queda amb 10. Amb aquest descens de suports, que també es constata en les eleccions municipals de 2011, l’Executiva Nacional d’Esquerra dimiteix i convoca un nou Congrés Nacional per la tardor de 2011.