La diputada d'Esquerra Republicana desmunta el feminisme liberal en 10 punts, els mateixos que recull el manifest d'aquest nou moviment
- El feminismo es una causa de todos: no es patrimonio de nadie
No. El feminisme, malgrat sigui una lluita que ens hauria d’interpel·lar a dones i homes, no és una causa de tots. No ho és, en primer lloc, perquè el moviment feminista el que pretén és acabar amb els privilegis, la representació i el poder de la meitat de la població per sobre de l’altra meitat. Per això, és impossible que els homes cisgènere, heterosexuals i blancs es puguin fer seu el feminisme de la mateixa manera que ho fa una dona, una lesbiana o una trans. Precisament perquè el lloc de partida és tan diferent, i perquè l’opressió i la dominació masclista, patriarcal i adrocèntrica ens condiciona de formes tan diferents. Els homes, per poder-se considerar feministes i considerar que el feminisme és una causa de tots, haurien de deixar que les dones liderin el moviment, i començar a renunciar als seus privilegis. Mentre no ho facin, és evident que la lluita no és del tot compartida. Això no vol dir que els homes no puguin aliar-se amb el feminisme: és, precisament, el que han de fer. Aliar-se, no fer-se seva la causa. - Nunca habrá igualdad sin libertad
El liberalisme, és cert, busca l’emancipació de l’individu, i el feminisme és una lluita col·lectiva. El feminisme no vol alliberar les dones de forma individual, precisament perquè no totes tenim els mateixos privilegis i la lluita és de totes i per a totes. Si considerem que l’emancipació de l’individu està per sobre de l’alliberament col·lectiu, estarem obviant les discriminacions de partida que obliguen algunes dones a patir el doble silenci. Dir que el feminisme liberal defensa que tota dona té igual llibertat individual que l’home és voler quedar-se en el terreny de la teoria i no voler assumir que la realitat els espatlla el segon punt del manifest. El feminisme no defensa la llibertat de totes les dones, sinó que la lluita, la persegueix i la provoca. - El feminismo es necesario en España y en Europa: queda mucho camino para la igualda
Sí, és cert, la bretxa salarial és inacceptable i les dificultats de les dones per arribar als espais de decisió és encara un repte sense assolir. Ara bé, anomenar algunes de les discriminacions que patim les dones en l’àmbit laboral no soluciona el problema. No ens expliquen com acabaran amb aquestes desigualtats. El moviment feminista no liberal vol aplicar les quotes paritàries i les defensa fins a les últimes conseqüències. El feminisme liberal, mentrestant, defuig de les quotes i parla de meritocràcia. Debat que, per cert, les situa al costat de la majoria d’homes que tremolen en veure perillar les seves poltrones. D’això se’n diu síndrome de l’abella reina: dones que han arribat al poder i que consideren que no han d’ajudar altres dones a arribar al mateix espai de decisió que elles sense patir les mateixes discriminacions. Si una sola dona pot arribar a vicepresidenta o líder de l’oposició, totes ho podem fer: aquesta màxima, de nou, obvia que no totes les dones partim amb igualtat de condicions, i torna a parlar de la realitat de les elits i no de les casuístiques de totes i cadascuna de les dones, que són ben diverses. - Que ninguna mujer tenga que elegir entre su carrera y su família
De nou, el titular no aprofundeix en el debat de fons, que és un debat estructural. Per una banda, parlen de la conciliació familiar i laboral, però no volen atacar ni posar en contradiccions el mercat capitalista. El feminisme no pot lluitar a les ordres del liberalisme més salvatge, i alhora demanar conciliació familiar i laboral. Precisament per això, el feminisme no és només una lluita per la igualtat efectiva, sinó que també és anticapitalista i fa seva també la lluita de classes. - Feminismo no es decir ‘portavozas’, es cambiar políticas
S’equivoquen si pensen que el llenguatge no condiciona les polítiques i les societats. El masculí genèric pot tenir tots els avals acadèmics i lingüístics, però ha convertit en universal allò que només pertany als homes. Però això no és només culpa del llenguatge, és cert: els mons androcèntrics –revalidats pel llenguatge— han condicionat la mirada de totes nosaltres. Per començar, pels pocs referents femenins amb què creixem les dones, sense genealogia, sense un fil que ens uneixi a totes les dones que van lluitar abans que nosaltres. És evident que sense polítiques públiques no canviarem res, però d’aquí a menystenir l’ús masclista del llenguatge hi ha un bon tros. Perquè a banda de llenguatge inclusiu, també tenim un repte majúscul: canviar, també, les definicions masclistes dels diccionaris oficials. - El feminismo liberal no excluye al hombre: es una batalla de toda la Sociedad
De veritat creiem que els homes poden ser exclosos de qualsevol moviment? Els homes han decidit la història dels països, han protagonitzat les guerres, han decidit com es formen totes les societats, han legislat sense tenir en compte que les seves polítiques tenien un impacte de gènere que feia evidents les desigualtats i les discriminacions cap a la meitat de la societat. Els homes són la mida de totes les coses: al carrer, als mitjans, als poders formals i informals. Els homes han fet i desfet en funció dels seus interessos des de fa segles. I ara el moviment feminista ha de posar l’home a la mateixa alçada que la dona? El que hauria de fer l’home, més que no pas apoderar-se de la lluita feminista, és començar a treballar la seva pròpia masculinitat, i deixar que les dones liderem el moviment. - El feminismo liberal pone la educación en el centro
Les nostres aules tenen una responsabilitat fonamental. La societat, la família i l’escola formen les societats del futur. Per això, sí, l’educació és al centre, la coeducació és un repte de país, l’absència de rols de gènere, la diversitat familiar o l’educació sexual. Però el partit del feminisme liberal faria bé de no polititzar aquestes aules que ells volen lliures, que ells volen al centre de tot. Perquè el feminisme és una lluita d’alliberament, i per tant a les aules el nostre jovent i els nostres infants han de poder debatre de tot. És fent debats de tota mena com fem persones de ple dret, crítiques i lliures per poder pensar per elles mateixes. Així que si de veritat volen que l’educació estigui al centre en termes d’igualtat, que deixin d’assenyalar-la. - Ni un paso atrás en la lucha contra la violencia machista
És evident que hem de lluitar contra la violència masclista. Que a la primera frase per explicar aquest punt expliquin que no totes les dones neixen víctimes és d’un cinisme inaguantable. Resulta que sí, que les dones, pel fet de ser dones, quan neixen, ja són víctimes. Perquè la violència no és només un assassinat o una violació. La violència té múltiples formes. Naixem ja envoltades d’estereotips, se’ns assignen unes tasques i unes habilitats, se’ns educa per ser perfectes i tenir por de nit, omplim les universitats però no els despatxos de poder, ens penalitza la maternitat, cobrem menys, ens ocupem de les cures. Però, d’acord, no totes les dones són víctimes de maltractament, malgrat sí que ho siguin de la violència sistèmica, estructural i patriarcal. I si no hem de fer ni un pas enrere, que deixin de blanquejar VOX. - Nadie habla por mí: en el siglo XXI, paternalismo NO, solidaridad entre mujeres SÍ
El feminisme és plural. Ideològicament, d’origen, de classe. És impossible que el feminisme tingui una sola veu, i per tant és impossible que ningú parli en nom de ningú. És precisament per això que des dels moviments es parla de feminismes, en plural. En aquests moments hi ha un gran debat al voltant de l’abolicionisme o la regulació, al voltant de la gestació subrogada o la transfòbia. Creure, però, que discrepar dintre del moviment feminista, és apoderar-se d’ell o paternalisme, és propi de qui no està acostumat als consensos, a escoltar el discrepant, a respectar-los. No, ningú no vol el paternalisme, però tampoc la uberització del feminisme, un feminisme de mercadeig que anteposa els interessos dels grans poders als de les dones. - Guerra de sexos es pasado, feminismo liberal es presente y futuro
Les dones estem en guerra. Ho estem. Però no l’hem començat nosaltres. Quan ens silencien, quan ens menystenen, quan ens violen, quan ens assassinen. Quan ens discriminen. Quan les dones patim el masclisme estructural i ens rebel·lem, estem en guerra. Si el futur és rebaixar les expectatives, acomodar-se als grans poders i ser autocomplaent per no canviar res, no compteu amb les feministes no liberals. Si les feministes liberals defensen el privilegi dels homes liberals per sobre dels drets de les dones que no pertanyen a les elits, no hi serem. El feminisme liberal d’Inés Arrimadas no és ni feminista, ni liberal.
